dilluns, 9 de novembre de 2009

joder amb el yin yang

Avui nova escapada a Barna. Visita al matí i a les 16,00 h. nova sessió,fins a les 22,00 h. Com sempre la sensació de contrastos: el que et cura fa mal. Yin-yang

He pogut fer una mica de siesta, escoltar música (clàssica, Enrique Morente...), llegir (el lobo estepario), xerrar, fer alguna foto, enyorar... Vaig dir-me, fa uns dies, que no escoltaria cap bolero ni em lliuraria al sentimentalisme. I així ho faig, fins i tot he escoltat alguna canço d'Omega i tot tranquil i a lloc, però, de tant en tant, tu dius i creus que disposes i la vida surt per on surt. He posat Mikel Laboa, he pensat que seria bonic i, al sentir-ho en basc, no remouria res. Xoriek. Dons bé, a banda que les cançons són precioses, una és una versió de Ne me quitte pas del Jacques Brel. Brutal. Us la penjo.



Un altre cop el que et cura fa mal.

Ne me quitte pas, mais... s''l vous plait, quite moi!

3 comentaris:

Marta ha dit...

Sempre s'ha dit que el mal es cura amb mal en medecina, però també serveix per altres aspectes de la vida sobretot els sentimentals. Et trenquen el cor i el millor es encarar-t'hi i tanca la ferida amb un ferro roent, un mal molt intens però la cicatriu no s'obre mai més.

Oscar Ramírez ha dit...

Josep Maria
Fa dies que no feia una volta pels blogs. Espero que tot vagi bé i que estiguis molt sà. He llegit molts dels darrers escrits teus però em generen dubtes i no sé quina situació vius exactament. Repeteixo, espero que tot vagi bé.

DOLORS ha dit...

Quantes vegades he plorat escoltant aquesta cançó ... Però m'agrada més la versió de Brel.
Entre el mal de viure amb la persona equivocada o viure amb la soletat, suposo que es millor aquesta última, tot i que no per això deixa de ser molt dur. No serveix de consol dir que les ferides es curen: sempre queda la cicatriu.
Ànims campió i una forta abraçada.
Dolors