En qualsevol cas us ensenyo una part del millor d'aquesta barreja:
dimarts, 30 de març del 2010
Amb tot el que aprenem, ens podrien ensenyar a viure
En qualsevol cas us ensenyo una part del millor d'aquesta barreja:
diumenge, 28 de març del 2010
El temps és relatiu, però, mentres, que lent que passa...


Quasi set dies (15 de segons què).
Força cites pendents
I, mentrestant, que lent que passa el temps,
A sobre, si plou, perque plou, si fa sol i arriba la primavera, perquè fa sol...
Mentre cercava informació per fer un post sobre la situació a Israel i sobre la manifestació antitaurina de Madrid, m'he assabentat que avui fa anys (28 de març de 1942) de la mort de Miguel Hernández. Que millor que recordar el poeta amb uns versos del Cancionero y romancero de ausencias:
¿Quién llenará este vacío
de cielo desalentado
que deja tu cuerpo al mío?
No puedo olvidar
que no tengo alas,
que no tengo mar,
vereda ni nada
con que irte a besar.
dissabte, 27 de març del 2010
Israel:passant de tot
El to general de les notícies fa pensar en què els EUA, Obama, està fins el capdemunt de Netanyahu i l'està acollant, fins i tot, alguna notícia diu que Israel creu que Obama ha humiliat Netanyahu. Malgrat aquesta impressió, van sortint altres notícies.
Avui, per exemple,
Israel ataca Gaza tras la muerte de dos soldados judíos
Israel dice que Netanyahu acordó con Obama seguir construyendo en Jerusalén
Curiós, no?
O aquesta altra:
La crisis entre Israel y EEUU no afecta a sus acuerdos militares
Pel que sembla, doncs, Obama, els EUA, no estan tant fins el capdemunt de Netanyahu com sembla. Per si us quedava algun dubte, reprodueixo l'article de Carlos Taibo, avui, al diari Público:
CARLOS TAIBO
Profesor de Ciencia Política
Sabido es que la visita a Israel del vicepresidente norteamericano, Joe Biden, coincidió, días atrás, con el anuncio de la construcción de 1.600 nuevas viviendas en la Cisjordania ocupada. Es lógico que los gobernantes estadounidenses se hayan sentido molestos ante una decisión que revela bien a las claras dos hechos: por un lado, la firme voluntad israelí de obstaculizar cualquier acuerdo de paz, y por el otro, el no menos firme designio de la Casa Blanca en el sentido de evitar, más allá de las quejas rituales, cualquier suerte de sanción al ocupante.
Lo ocurrido desnuda la política de Barack Obama en relación con el conflicto palestino, y lo hace de la mano de la certificación de que, pese a alguna coyuntural apariencia, el actual primer ministro israelí, Binyamin Netanyahu, se siente tan cómodo con el presidente estadounidense de estas horas como se sintieron en el pasado, con Bush hijo, sus antecesores Sharon y Olmert. Por cierto, que, en un ejercicio lamentable que homologa las responsabilidades de israelíes y palestinos en lo que atañe a la dificultad de reabrir las negociaciones, hace unas semanas Obama señaló que había sobreestimado la capacidad de Estados Unidos para convencer a unos y a otros de la necesidad de dialogar…
A estas alturas, sólo los más ingenuos pueden concluir que hay alguna esperanza de que las cosas cambien del lado israelí, al amparo, por ejemplo, de una incorporación del partido centrista Kadima al Gobierno en detrimento de ultranacionalistas y ultrarreligiosos. Por qué habría de alterar Israel sus posiciones si todo va razonablemente bien para sus intereses. Cómo estarán las cosas para que el propio presidente palestino, Mahmud Abbas, a menudo plegado a las imposiciones israelíes –ahí está su decisivo apoyo para que el informe Goldstone no llegase a La Haya– y poco más que un títere de las potencias occidentales, haya llegado a la conclusión de que, dadas las condiciones presentes, ninguna negociación es posible. El círculo se cierra, en fin, con la lamentable política que abrazan gobiernos árabes como el de Egipto, siempre de espaldas a cualquier proyecto que acarree un respaldo elemental al pueblo palestino.
Que Obama aún está a tiempo de actuar es evidente. Tanto como que no hay ningún motivo sólido para concluir que, de una vez por todas, y asumiendo riesgos, vaya a romper la baraja de una impresentable y duradera solidaridad con Israel.
Segurament hi ha motius però no puc estar-me de notar que, en relació a la notícia dels dos militars israelians morts quean van entrar a on no havien d'entrar, es reprodueixen els noms: "el comandante Eliraz Peretz, de 31 años y oriundo de la colonia judía de Qiriyat Arba, que era el subjefe del batallón, y el subteniente Ilan Sebiatkovsky, de 21 años, nacido en la población israelí de Rishon Lezion y que pertenecía a la misma unidad". La notícia explica que hi va haver més morts. Vés per on, també, dos milicians palestins.
El que passa és que la referència als dos milicians palestins es queda en això, en una referència a dos milicians palestins morts. Israel va atacar Gaza per les dues morts. Els palestins no van atacar Israel.
un company israelià que va passar per Tarragona a explicar que a la seva tornada a Israel faria objecció de consciència (tal com va fer), en una protesta antimilitarista a Israel
Ara i aquí
He estat llegint coses com les que segueixen:
Mentrestant, malgrat que sembla que el patiment té a veure amb la memòria, no amb l'instant present, la cosa és molt dura i no puc evitar pensar i recordar i, per molt que respiri, la cosa és dura. Molt dura.
dijous, 25 de març del 2010
dies estranys i complexes
dies estranys, amb moltes emocions, interrogants, previsions, desitjos, distanciaments...
dilluns dia químic i nit tendre.
dimarts propostes intel·ligents i esfereïdores alhora.
dimecres, molta tristesa i perspectives de treball amb una llum al fons
dijous, visita amb tulipes, precioses, i amistat i, després, el cos volent obrir les aixetes per fer fora verins terapèutics i enclaustrant-me a casa.
quins embolics!
dimecres, 24 de març del 2010
Més llenya o augmentant el sobrecost...
El diari El Punt d'ahir explicava que una sentència obliga a l'Ajuntament a indemnitzar Sistemes Alem, S.L. amb 1,6 milions (part que es va retornar d'una factura).
En el mes d'agost de 2008, l'Associació de Veïns de la Part Alta reclamava que es portés el tema al Jutjat, que es cerquessin alternatives d'aparcament pels veïns, que s'agilitzés la construcció d'un aparcament al Passeig de Sant Antoni i que és fes una consulta popular per veure que s'hauria de fer amb el bony de davant el rectorat de la URV.
Jo, particularment, trauria tot el que sobresurt de terra, taparia el que hi ha a sota i faria una plaça amb un monument a la ineptitud. Paco Zapater, fa un temps, va escriure un article titulat El Palio y la Lexicon 80 que oferia una altra alternativa.
Si més no, no seguiríem llençant diners al forat...

diumenge, 21 de març del 2010
... i no millora... a sobre la setmana de la mortificació




"... ya no la quiero, es cierto, però tal vez la quiero.
Es tan corto el amor y tan largo el olvido..."
Tanco el post amb la imatge que he posat en el meu perfil del FB fins que s'acabi la setmaneta d'exaltació de la mort (-ificació).
dissabte, 20 de març del 2010
Desmilitaritzem l'educació, avui al Saló de l'Ensenyament



La campanya “Desmilitaritzem l’Educació” denuncia la presència de l’exèrcit al Saló de l’Ensenyament de Barcelona (17 al 21 de març) i demana al Departament d’Educació la seva retirada.
Barcelona, 17 de març de 2010.- Enguany, l’exèrcit ha estat convidat una altra vegada a participar al Saló de l’Ensenyament de Barcelona. La Campanya “Desmilitaritzem l’Educació” considera que la seva presència en aquest esdeveniment educatiu no és admissible. Des del convenciment que la missió de les institucions i els agents educatius és el foment de la cultura, la ciència i els valors de la convivència i la diversitat, creiem que exèrcit i educació són conceptes manifestament antagònics.
El manifest que s’ha elaborat des de la campanya “Desmilitaritzem l’Educació” denuncia que la propaganda que el jovent rep del Ministeri de Defensa ja que és enganyosa, desprèn una imatge idíl·lica de la vida militar i edulcora el paper de les forces armades espanyoles en els conflictes bèl·lics. L’exèrcit és presentat gairebé com una ONG d’ajut humanitari, la qual cosa oculta el seu rol de defensa d’interessos geopolítics i econòmics.
La campanya vol manifestar el seu més ferm rebuig a la presència de l’exèrcit al Saló de l’Ensenyament i convida al Departament d’Educació, en qualitat de coordinador, i la Fira de Barcelona, en qualitat d’organitzadora, a retirar-li la invitació per a les edicions d’enguany i les properes.



La cercavila ha continuat, com no, fins l'estand del Departament d'Educació, passant per l'estand dels Mossos d'Esquadra.
Agents de la policia autonòmica han "protegit" l'estand de l'exèrcit i han adoptat la posició de "recias las filas, prietas, marciales..." quan la cercavila ha passat pel seu estand, fins i tot, han fet fora alguns joves que s'interessaven per la seva tasca.
Entre pitos i crits de "Fora l'exèrcit del Saló de l'Ensenyament", "Cap exèrcit defensa la pau" o "desmilitaritzem l'educació" la cercavila ha discorregut pacíficament, tal com s'havia previst, fins el seu acabament, entre les fotografies i vídeos que públic i agents de la secreta han gravat.

Fora l'exèrcit del Saló de l'Ensenyament!
Desmilitaritzem l'educació!
divendres, 19 de març del 2010
Francesc Ferrer i Guardia i Desmilitaritzem l'educació

Com a presentació al vídeo hi ha aquest text:
Ferrer nació en Alella (Barcelona) el 10 de enero de 1859. Pertenecía a una familia de pequeños propietarios rurales, católicos y monárquicos. Por razones familiares, fue a vivir a Barcelona y entró a trabajar con un comerciante de harina de Sant Martí de Provençals. Aún no tenía quince años cuando el comerciante le inscribió en clases nocturnas, iniciándole en los ideales republicanos. Durante la I República, Francisco Ferrer participó con entusiasmo en experiencias de educación popular. Durante los años siguientes el joven autodidacta estudió a fondo el ideario de Pi y Margall y conoció las doctrinas de los internacionalistas. El vanguardismo de su enseñanza le causará la animadversión del poder del Estado y de los sectores más retrógrados de la Iglesia. Su ilusión por llevar su proyecto adelante será castigado con la muerte. Acusado de ser el dirigente de la revuelta popular que se desarrollaba en Barcelona, conocida como "Semana Trágica", es fusilado en 1909 en Montjuich tras un Consejo de Guerra. En España y otros paises se alzan protestas contra la ejecución, exigiendo la revisión de la sentencia y provocando la caida de Antonio Maura y su gobierno. Un año después el Congreso de los diputados reconoce su inocencia. A través de las imágenes rodadas y de archivo, se reconstruye la vida de Francisco Ferrer Guardia, su formación ideológica y los avatares y vicisitudes que hubo de afrontar para llevar adelante su obra.