dimecres, 29 d’octubre del 2008

el genocidi franquista - Presentació llibre i documental - 30/10 a les 19 h. - Aula Magna URV LletresXerrada


Visitant blogs, pocs, menys dels que m'agradaria, he trobat un post al blog de la Zel, Ara Mateix, que té força a veure amb la xerrada de demà sobre la recuperació de la Memòria Històrica. Reprodueixo el post de la Zel:

Aquest text està extret directament d'un article que trobareu aquí. L'autora, treballa a València per la recuperació de la Memòria Històrica i fa un denúncia inqüestionable dels pactes de la Transició, certs drets a canvi de silenciar tants assassinats, tantes víctimes innocents, particularment dones i nens. És d'una crueltat demolidora, però s'ha de llegir i potser no perdonarem tant tantes enganyifes amb les paraules sagrades de no obrir velles ferides. Hi ha qui les té molt obertes, hi ha qui no pot oblidar i mai se li ha reconegut ni el dret al dol.

Habían matado a su compañero y a ella rapado el pelo al cero, y obligado a tragar aceite de ricino mediante el procedimiento de meterle un embudo en la boca, en el que volcaban media garrafa. Muchas se ahogaban en su propio vómito de sangre debido a las heridas provocadas por la "colocación" del embudo.
Después, la unieron a otras y obligadas por la Guardia Civil a caminar de pueblo en pueblo, para exponerlas en las plazas, sucias por la descomposición y la gastroenteritis producidas por el ricino, deshidratadas, desfallecidas, todas las moscas pegadas a ellas, incluso a veces desnudadas en público para que todos/as se rieran y burlaran, e incluso les tirasen piedras, en un intento brutal de aniquilarlas moral y físicamente. ¡Y ojo con el que no lo hiciese!
Todos estaban vigilados y se tomaba puntual nota de los que no las humillasen con el suficiente entusiasmo. Muchas veces, entre los "espectadores", estaba la propia madre de alguna de las mujeres, obligada a asistir al espectáculo con la impotencia y el desgarro en el alma al ver a su hija en semejantes circunstancias. ¿Y todo por qué? En el caso de nuestra protagonista, por haber pertenecido al Socorro Rojo durante la II República y realizar trabajos humanitarios.
...
El general Queipo de Llano llamaba a las violaciones masivas, llegando a decir textualmente "nuestros valientes legionarios y regulares han enseñado a los rojos lo que es ser hombres. De paso han enseñado también a sus mujeres, que ahora por fin han conocido hombres de verdad, y no esos castrados milicianos. Dar patadas y berrear no las salvará".
Así pues, con semejantes instrucciones, el ejército, la falange y las divisiones marroquíes, pusieron en marcha la caza de "rojas", siendo también secuestradas y utilizadas como rehenes para forzar la aparición del marido, padre o hermano huido o combatiendo en la guerrilla, a veces muerto ya. Ser mujer y haber sido republicana, y sobre todo cuando el marido o compañero había muerto en el frente o en la cárcel, fusilado "legalmente" o ejecutado extrajudicialmente, daba carta de naturaleza para que cualquier falangista o adicto al régimen pudiese violarlas cuantas veces se le antojase.
...
La II República legisló para lograr la igualdad de la mujer con el hombre en los terrenos social, laboral, económico y político. Esta situación fue de inmediato aprovechada por las mujeres para ser las protagonistas de su propia historia, algo que más tarde el franquismo les haría pagar muy caro, convirtiéndolas en blanco preferente de la represión.
Aquel protagonismo iba en contra de la nueva ideología que las quería anular y relegar al cuidado de los hijos y el marido, y ello porque les tenía reservado el papel de transmisoras de la ideología franquista y de los "valores" de la Santa Madre Iglesia Católica a través de la familia. Pero para conseguir estos fines había que domesticar como fuese a aquella generación de mujeres que ya habían conocido la libertad y la igualdad.
Por ello, a las mujeres que lucharon por la defensa de la II República, se les aplicó una represión específica, en grado máximo de perversidad, que en muchos casos fue mucho más cruel que la aplicada a los hombres. Lo primero que hicieron fue abolir todas las leyes que las equiparaban con el hombre.
Conocían la fuerza revolucionaria que significaba la incorporación de la mujer a la vida política, y para anularlas, promulgaron leyes que las ponían en el mismo plano que a los menores de edad, a los sordomudos y a los incapacitados mentales. Toda la demagogia del franquismo en cuanto a que la mujer y la infancia debían ser objeto de especial protección, no les impidió maltratarlas, torturarlas, violarlas, encarcelarlas y asesinarlas.
...
En materia de política carcelaria, mientras que a los hombres se les encarcelaba solos, no debiendo preocuparse dentro de la cárcel más que de sí mismos, a las mujeres se las encarcelaba con sus hijos, teniendo que vivir la impotencia, el desgarro y la locura de verlos morir por carencias de todo tipo: agua, comida, medicinas, ropa… las criaturas morían en las cárceles como moscas por el hambre, la deshidratación, el frío, la tiña, los piojos, la tuberculosis, las gastroentiritis y la sarna.
La mayor parte de los días no había ni agua, debiendo secar la ropa y los pañales sucios para ponérselos otra vez, con lo que eran presa de toda clase de bacterias, bichos y epidemias. Llegaron a crear cárceles específicas para mujeres con hijos e hijas, llamadas eufemísticamente "prisiones para madres lactantes", en realidad verdaderos "apartheids" pensados para aniquilar a las mujeres y a sus hijos. Fue tristemente famosa "la maternal" de Segovia, cuya directora, María Topete, falangista, se distinguió por el trato inhumano que dio a las presas y a sus hijos.

Mujeres en el franquismo. (Fragments) Amparo Salvador Villanova
Amparo Salvador Villanova és presidenta del Fòrum per la Memòria del País Valencià.

dilluns, 27 d’octubre del 2008

DIRECTA: un compromís amb la llibertat!

portada del número 112 de la Directa

Algun cop us he explicat que col·laboro amb el setmanari Directa. Un grupet de persones portem la corresponsalia d'El Camp.
Estem difonent l'existència del setmanari i fent-ne promoció i cercant subscripcions. La subscripció anual són 70€ x 48 números, i a més, ara amb la promo, regalen un cd titulat "La directa en 100", un recull d'aquests dos anys de noticies.


Què és la Directa?
Un grup de subscriptores i subscriptors hem engegat una campanya per arribar, abans del 23 d'abril de 2009, a les 1.500 subscripcions directes amb l'objectiu de garantir la viabilitat econòmica del setmanari, consolidar-se com eina d'informació i transformació i arribar arreu. Pots contactar-hi, fer propostes i afegir-te a: centsensetusonmassa@gmail.com. No et deixis convèncer.


Vídeo Directa1: http://blip.tv/file/1248739


Vídeo Directa2: http://blip.tv/file/1248851

Contra la llei del silenci per la llibertat d'expressió

L'any 2006 i fruit d'un procés col•lectiu de debat i reflexió, va néixer el setmanari Directa. Concebut com un mitjà dels i pels moviments socials, portem més de 30 mesos informant de la realitat a peu de carrer.
Perquè la Directa va néixer, sobretot, davant la necessitat de combatre la societat de l'espectacle i les dinàmiques de manipulació, ocultació i control de la informació instal•lada a casa nostra. Per recuperar la reflexió crítica, la informació rigorosa i les propostes de transformació d'una societat a la deriva.
En una societat radicalment individualista, desenes de persones han fet possible aquest projecte de resistència i desobediència informativa. Però necessitem seguir amplificant la veu dels sense veu, fer sòlida la xarxa de la insubmissió informativa i recuperar les millors experiències de premsa del moviment obrer, del periodisme de barri i de la contrainformació.
Fer front a aquest bombardeig informatiu que ens assetja dia si i dia també, requereix de més persones subscriptores, que són l'espina dorsal d'un projecte assentat en l'autogestió, la independència i el suport mutu.
Tossudament alçats, volem seguir esquerdant el pacte monolític sobre la realitat, la llei del silenci sobre el que passa de veres, les lluites i esperances que es forgen arreu del territori.
Després de dos anys i 100 números desobeint hem arribat a la fèrtil conclusió que encara ens queda molt camí. I que, sobretot, ens faltes tu. Subscribint-te ara a la Directa rebràs el cd "La Directa a 100", amb l'arxiu històric de totes les notícies publicades en 730 dies, 17520 hores i 1.051.200 minuts de compromís amb la llibertat. (subscripcio@setmanaridirecta.info)

dilluns, 20 d’octubre del 2008

Post (lleuger però no per això menys trascendent) de diumenge

joder! com passen els dies, i les setmanes... i, tot sigui dit, que dolços.


Aquest cap de setmana, teiatro. Hem fet Virus a la Pobla de Mafumet, Ací podeu veure algun post en què en parlo i ací en parla el Juan Gonzàlez Soto.


El Sergi ha readaptat l'obra i hi ha fet algunes modificacions, hem tingut alguna alta i alguna baixa i hem gastat alguna pela en vestuari, sobretot, el de la Betsi (que anava feta un cromo). Com sempre, ens ho hem pàssat de conya.

Una altra estona ja penjaré coses més serioses, de moment vagi aquest post lleugert i curt (que ja tocava).

L'acabo amb un fragment de la pel·lícula Deprisa, deprisa de Carlos Saura (Os d'or al Festival de Berlín). La vaig veure fa molt temps. Realitat i ficció es barrejaren. Em va agradar força. D'internet trec aquest fragment d'una crítica: "...Mientras tanto, seguiremos teniendo cerca la exclusión y viendo impotentes como se perpetúa. Carlos Saura había rodado años atrás "Los Golfos". Los protagonistas de "Deprisa, deprisa" podrían ser sus hijos. Los de "Barrio", una reciente película de Fernando León, los hijos de sus hijos. Y así hasta que nos decidamos a empezar a cambiar el mundo..." Una de les coses bones de la peli, aquesta cançó dels Chunguitos. Una bellíssima declaració d'amor.


diumenge, 12 d’octubre del 2008

Noves del cap de setmana. Com sempre, yin i yang

s'acaba el cap de setmana i, com sempre, compendi de yin yang.
24 hores de tendresa, d'amor, de proximitat, de carícies... sopar d'amics, descans (en un llit que, de cop, esdevingué massa ample) i, aquest matí, la mani fatxa del 12 d'octubre.
La Rambla totalment presa pels antiavalots de la policia nacional. He pogut donar un tomb fins al final de la Rambla, a tocar la Plaça Imperial Tàrraco, on un agent de la policia m'ha aturat ( a mí i al company amb què anava) i ens ha demanat la documentació. Li he explicat que cobria els actes per La Directa. 20 minuts, si fa o no fa, d'espera mentre anotaven i comprobaven les dades. Finalment, ens ha retornat els papers. Tot en un to força correcte. A tot això els manifestants d'Alianza Nacional anaven arribant. Força rapats, cuadrats, ferèstecs... banderes espanyoles, alguna creu celta... Quan més tard m'hi he tornat a acostar prenent algunes fotos, havia anat arribant més gent, gests "obscens" envers les càmeres...
Mentrestant, a l'estàtua dels despullats, a la Rambla Nova, a partir de dos quarts de dotze s'ha anat concentrat força gent, no sols joves, que volien expressar el seu sentiment antifeixista. La policia ha "blindat" qualsevol possibilitat de contacte entre els dos sectors. Cal dir que, a mí, si més no, m'ha semblat que blindava molt més el sector antifeixista que l'altre. En qualsevol cas poques, quasi nul·les, possibilitats de contacte.

A les dotze ha començat la manifestació d'Alianza Nacional. Un timbal paramilitar, auster, acompanyava la mani. Gent als balcons. Des d'algun, crits de Visca Catalunya. Polícies amb casc fent pinya en el monument dels castells. Imatges poc conegudes a la Tarragona contemporànea.

Mentre a l'altre costat de l'estàtua dels despullats es cridaven consignes antifeixistes, la manifestació ha arribat a l'alçada de la Font del Centenari on s'han perpetrat discursos plens d'odi i bilis. Poder trobar els amics i dinar amb les meves filles ha evitat que hagués de prendre algun almax per contrarrestar la nàusea que m'ha envait sentit fragments dels discursos.

Primer els antifeixistes, i una estona després els feixistes, els nazis, s'han dissolt els grups sota la vigilància policial. A aquestes alçades, afortunadament, no consta que s'hagi produït cap incident. Fa una estona ha acabat la manifestació convocada per Endavant mentre alguns policies nacionals, força distesos, conversaven amb gent del carrer a la Plaça de la Font.
S'acaba el diumenge, yin i yang. Difícil triar perquè un no és sense l'altre, però si pugués, em quedaria amb el sabor dels petons als llavis.

MESTER D'AMOR

Si en saps el pler no estalvïis el bes

que el goig d'amar no comporta mesura.

Deixa't besar, i tu besa després

que és sempre als llavis que l'amor perdura.

No besis, no, com l'esclau i el creient,

mes com vianant a la font regalada;

deixa't besar -sacrifici ferent-,

com més roent més fidel la besada.

Què hauries fet si mories abans

sense altre fruit que l'oreig en ta galta?

Deixa't besar, i en el pit, a les mans,

amant o amada -la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor:

besa en el coll, la més bella contrada.

Deixa't besar i si et quedava enyor

besa de nou, que la vida és comptada.

Joan SALVAT-PAPASSEIT


Quan medito noto quelcom dintre meu que és més jo que altres coses i, alhora, probablement, és quelcom molt semblant al que deuen sentir altres persones quan mediten. M'agradaria pensar que els fatxots que desfilaven aquest matí per la Rambla, els antifeixistes i/o independentistes que hi havia a l'altra costat del cordó policial o els mateixos policies, per exemple, els que aquesta tarda xerraven distesos amb la gent del carrer, senten quelcom semblant al que jo sento. Que tenim quelcom en comú i que, per tant, ens podríem entendre.

Mentrestant, No al feixisme!

dilluns, 6 d’octubre del 2008

De vez en cuando la vida...

Ja sabeu que aquests dies, la vida m'ha donat una sorpresa de les seves. Espectacular i fantàstica. Possiblement, encara no la he avaluat en la seva justa mesura.
Aquest cap de setmana han passat força coses, a qual més agradable. Històries d'amistat, de passeigs, de sobretaules, d'amor, de gats, d'escopir a la cara de fantasmes, de reconeixements, de natura, de tendresa... Una mica críptic, clar, però hi ha hagut de tot això i més, fins i tot, un botxi de fuets que no preveia la sed que donen :-)
De totes maneres, la vida en dona moltes de sorpreses i no tots ens agraden. No sé si és la vida o qui però, si arribeu al final del post veureu que se n'acosta una altre de ben fastigosa. A les mans de qui està que ho esdevingui més? de la vida o de les autoritats? Bé, en tot cas, penjo una cançó del Serrat i us deixo amb la resta del post:



Aquest matí hem fet Paraules per la Pau.

Després de recordar que PxP no és un acte de les festes de Santa Tecla, ni un acte de l'Ajuntament, ni cap cosa semblant a la concentració de la policia motoritzada que ha vingut a cremar gasolina a Tarragona, ni res per l'estil; que PxP és una concentració antimilitarista de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau i que, enlloc de dir NO i punt, el que fem és dir NO als vaixells de guerra i al militarisme des de la construcció d'espais de "pau i art".

L'espai de pau i art d'avui ens l'han ajudat a bastir els companys de Kabuki que han representat una obra titulada Tòxic. Tòxic és un espectacle còmico-visual que mostra les conseqüències de l'energia nuclear i pretén conscienciar del perill que correm, mitjançant el gest i la ironia.

A l'acte s'ha distribuït el full informatiu número 86 amb informacions sobre la crisi, el control d'armes, Barraques 2008, conflictes oblidats, la desobediència civil (procès 18/98), etc. sense oblidar la notícia que el proper 12 d'octubre hi ha prevista la celebració d'una manifestació feixista a Tarragona. Democràcia Nacional preveu fer a Tarragona la manifestació que fan cada any amb motiu del 12 d'octubre. El dia abans hi ha previst un concert de rock.

Esperem que les autoritats (subdelegació, Ajuntament...) no autoritzin un acte racista que pot comportar incidents. Recordem que amb motiu d'una manifestació ultradretana, un nazi va apunyalar i matar el jove Carlos Javier Palomino, de 16 anys.

De moment, diferents col·lectius han convocat una concentració, el mateix dia, a dos quarts de dotze del migdia a l'estàtua dels despullats, a la Rambla Nova. No sé si és una bona decisió però en qualsevol cas he començat el post amb paraules que suggereixen vida, tendresa, acolliment... amor, i em toca els ous haver-lo d'acabar amb paraules que suggereixen odi, fanatisme, ignorància, temor, ira... i mort!




dimecres, 1 d’octubre del 2008

En defensa de la desobediència civil

Com ja sabeu, aquest blog s'ha posat sovint al costat de les persones jutjades i, posteriorment, condemnades en el macrosumari 18/98

18/98 sabino ormazabal
comunicat de la comissió de defensa del col·legi d'advocats
18/98 derecho de guerra
dia internacional dels drets humans 3
dia-internacional dels drets humans 2

Avui, entre uns posts que parlen de la vida, d'abraçades, petons, il·lusió... cal penjar-ne un que mostra altres aspectes de vida. No exempt, també, d'abraçades, petons i il·lusió, incorpora, entre d'altres aspectes, el de la solidaritat davant la injustícia. Indestriable, per a mi, dels anteriors.

El 2 d'octubre, Diada Internacional de la Noviolència, engeguem una campanya de solidaritat amb les persones injustament condemnades el desembre de 2007 en la peça “desobediència civil” del macrosumari 18/98. Com a persones que participem del moviment per la pau i antimilitarista, que hem practicat i practicarem la desobediència civil, considerem oportú i necessari, més que mai, palesar la nostra posició.
La campanya s’estendrà fins al més de gener i pretenem que rebi el major nombre d’adhesions: tant de les persones que van participar de la insubmissió, dels i les que participen del moviment per la pau i de qualsevol organització o persona que vulgui alçar la veu contra aquesta injustícia.

Comptem amb tu. Gràcies per endavant.
Grup impulsor.
Adhesions a: desobediencia.1898@gmail.com

Per a més informació i enllaços, premeu aquí


El manifest que presentem i les persones i col·lectius o entitats que hi donen suport són:

En defensa de la desobediència civil


Nosaltres, insubmisos -condemnats, processats o declarats- a l’erradicat servei militar obligatori; amb el suport decidit de les entitats de referència del moviment pacifista i antimilitarista; i amb la solidaritat de les organitzacions i persones adherides al present manifest,


Volem traslladar i manifestar, avui, 2 d’octubre, Diada Internacional de la Noviolència que:


• Mostrem la nostra més profunda indignació per les penes de 9 i 10 anys de presó a la que han estat condemnats, injustament, nou ciutadans bascos acusats de promoure la desobediència civil en el marc del macrosumari 18/98. I ho fem des de la defensa de la desobediència civil que vam promoure, hem promogut i seguirem promovent.


• Una vegada més, i d’acord amb les conclusions clarament precises de la Comissió de Defensa del Col•legi d’Advocats de Barcelona, hem de constatar que el procés d’instrucció, enjudiciament i condemna a l’Audiència Nacional no ha respectat les mínimes garanties jurídiques fonamentals exigibles, com així ho ha certificat també la Comissió Internacional d’Observació del procés, integrada per 300 juristes.


• Constatar que la desobediència civil és una pràctica política consubstancial a les democràcies avançades i profundament arrelada en la no-violència. En el present cas, i en un context de conflicte enquistat, aquesta condemna pretén avortar alternatives de transformació social, criminalitzant pràctiques polítiques antagòniques amb la violència. La desobediència civil que neix de la responsabilitat personal ha assumit sempre totes les conseqüències penals que lo puguin correspondre. Però barrejar barroerament i deliberada desobediència civil i terrorisme no afavoreix en res un sistema de llibertats propi d’un sistema democràtic.


Per tot plegat, sol•icitem als magistrats del Tribunal Suprem que revisen el recurs a la sentència:


La lliure absolució de totes les persones processades en la peça ‘Desobediència Civil’ del sumari 18/98


Barcelona, a 2 d’octubre de 2008
Diada Internacional de la Noviolència


GRUP IMPULSOR


[Insubmisos i objectors]
Pepe Beunza, empresonat i dos consells de guerra el 1971 i el 1972

Martí Olivella, empresonat el 1976

Jesús Viñas, empresonat i amb consell de Guerra el 1975

Pere Comellas, insubmís empresonat

Lluc Pelaez, insubmís condemnat Jordi Muñoz, insubmís condemnat Raimon Gassiot, insubmís processat el 1997

Gebran Jamal, insubmís condemnat

Adolf Montoliu, insubmís condemnat

David Fernandez, insubmís condemnat el 1997

[Entitats i organismes]

Federació Catalana d’ONG per la Pau

Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats de Barcelona

Justícia i Pau

Fundació per la Pau

Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau

Iniciativa si al procés de pau

Grup de Treball 18/98 Barcelona


[Moviment per la pau]

Gabriela Serra, membre d’Entrepobles

Arcadi Oliveres, membre de Justícia i Pau

Josep Maria Yago, membre Tarragona Patrimoni de la Pau

Pere Ortega, membre del Centre Delàs d’Estudis per la Pau

Jordi Armadans, membre de la Fundació per la Pau

Alfons Banda, membre de la Fundació per la Pau

Tica Font, membre de Justícia i Pau


[Persones]
Eva Fernandez, presidenta de la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB)

Josep Maria Terricabras, filòsof

Gemma Calvet, advocada

Francesc Tubau, membre d’Aturem la Guerra

Ester Sancho, advocada

Xavier Badia, sociòleg

Jaume Asens, advocat

Mònica Sabata, psicòloga

Jordi Martí Font, sindicalista