El passat dimecres, 16 de juny, es va presentar una moció a l'Ajuntament per tal que el Consell Plenari es posicioni en relació a l'atac de l'exèrcit d'Israel a la flotilla de la pau.
La nota de premsa enviada als mitjans diu:
La Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau, amb l'adhesió de les associacions, entitats i partits següents:
Assemblea de Joves la Guspira
Ateneu Llibertari Alomà
Candidatura d'Unitat Popular (CUP)
Cau de Llunes
Comissions de Base (COBAS)
Confederació General del Treball (CGT)
Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau
Endavant
Entrepobles
Esquerra Unida i Alternativa (EUiA)
Joves d'Esquerra Verda (JEV)
Iniciativa per Catalunya (IVC)
Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC-CATAC, IAC-USTEC)
La Cuculmeca
Sodepau
Unió Llatinoamericana Catalana
Hem presentat aquest matí, dimecres 16 de juliol, al registre de l'Ajuntament de Tarragona, una moció a tots els grups municipals per tal que l'Ajuntament de Tarragona es posicioni davant els fets ocorreguts el passat 30 de maig en que Israel va atacar la “Flotilla de la Llibertat”. Denunciant l'assassinat d'activistes en aigües internacionals, el bloqueig a Gaza i demostrant la nostra solidaritat amb el poble palestí.
També trobem necessari que l'Ajuntament de Tarragona condemni les declaracions de l'Ambaixador d'Israel i exigeixi el compliment de les resolucions de la ONU. Així mateix denunciem les relacions comercials entre la Cambra de Comerç i El Port de Tarragona amb empreses israelianes, prioritzant el benefici econòmic davant els Drets Humans.
Desitgem que tant els grups municipals com el Plenari de l'Ajuntament tractin aquest tema. La seva omissió i/o manca de resposta serà considerada com un posicionament clar en contra de la Pau i la resolució pacífica del conflicte arabo-israelià.
El text de la moció és el següent:
L'Ajuntament de Tarragona rebutja l'estratègia que en els últims 60 anys han mantingut els diferents governs israelians contra el poble palestí, denuncia la matança d'activistes en aigües internacionals i el bloqueig humanitari a Gaza i mostra la seva solidaritat amb el poble palestí, per a això pren les següents decisions:
L’Ajuntament de Tarragona acorda:
1. Condemnar l’atac militar de l’exèrcit d’Israel a la Flota per la Llibertat.
2. Denunciar la passivitat i la falta d'iniciativa dels organismes internacionals, per no haver imposat sancions a la invasió i a les matances indiscriminades, fent cas omís a la legislació internacional.
3. Demanar als governs i les administracions públiques que no impulsin o fomentin acords polítics i comercials amb l’Estat d’Israel fins que aquest no respecti els drets humans, les resolucions de Nacions Unides i el Dret
Internacional Humanitari. En el cas de Tarragona, trencar qualsevol relació institucional de l’Ajuntament amb l’Estat d’Israel o amb associacions que li donin suport i demanar a la Cambra de Comerç i al Port de Tarragona la suspensió de les seves relacions comercials amb Israel.
4. Demanar el cessament immediat de la venda d'armes espanyoles a l’Estat d’Israel, alhora que garantir que, mentre que això no es produeixi, al Port de Tarragona no s’hi pugui comerciar amb armament.
5. Demanar l'expulsió de l'ambaixador d'Israel a l'Estat Espanyol per les seves desafortunades declaracions.
6. Rebutjar els productes de consum, culturals o d'entreteniment produïts o protegits per l'Estat d'Israel. Instar el govern espanyol i la resta de governs de la Unió Europea a aturar el comerç d’armes i la cooperació militar amb l’Estat d’Israel.
7. Declarar el seu suport al poble palestí perquè pugui exercir els seus drets socials i polítics, i demanar a la comunitat internacional i al govern israelià que duguin a terme converses pacífiques en condicions d'igualtat i justícia amb el govern palestí.
8. L’Ajuntament de Tarragona organitzarà un seguit d’actes de solidaritat amb Palestina amb la col·laboració de la societat civil i hi convidarà una representació del govern palestí i de la tripulació de la “flota de la llibertat”, així com a l’activista tarragonina Ariadna Jové, la premi Nobel de la Pau Maireád Corrigan Maguire i el qui fou assistent del secretari general de Nacions Unides Denis Halliday.
9. Es farà arribar aquesta resolució als governs palestí, català, israelià i espanyol, a l’Autoritat Portuària i a la Cambra de Comerç de Tarragona així com als mitjans de comunicació.
una imatge de la concentració Prou impunitat per l'estat d'Israel
Podria explicar força coses, per exemple, sobre la vaga a Tarragona (premeu ací si voleu veure alguna de les fotos que vaig fer), sobre la "crisi" (vegeu, si voleu, un nou article del Vicenç Navarro a Publico), sobre Palestina i Israel (vegeu l'article d'Eugenio Garcia Gascón en que diu "...El mismo día que Peres hablaba con Netanyahu, el periodista del Haaretz Gideon Levy daba una charla en Jerusalén en la que advertía que la paz no depende de Israel sino de la presión que se ponga sobre Israel...", la presió que farà la Cambra de Comerç de Tarragona?) o la xerrada que els, omnipresents, mossos d'esquadra han fet als... rectors de la província, etc., però no tenia massa temps i m'ha irritat un tema menor del qual he decidit parlar. Apa, ací us el deixo:
pancarta de la Coordinadora repartim la riquesa i el treball
Fa dies que, per diferents circumstàncies vaig sovint a Sant Pere i Sant Pau (per cert, si sabeu d'algun pis que es llogui per la zona de Miquel Servet, Violant d'Hongria, etc., aviseu! si us plau). És un barri força tranquil i agradable, si més no en comparació amb la Plaça de la Font (sembla que tinguem unes ordenances especials i no necessàriament favorables al veïnat). En principi hi anava a peu o en moto, amb la Mònica. El meu pes a la moto i algun altre factor junt amb una simpatia per la cosa pública m'han fet treure tarja de l'autobús i a utilitzar transports públics s'ha dit.
foto d'un dels nous autobusos (febrer del 2003 - No a la guerra)
Fa temps, en èpoques nadalenques, encara que no massa en el mes de desembre, em va tocar utilitzar-lo i em va emprenyar força. L'agafava a Rovira i Virgili, al sortir les nenes del CP Pax, ens deixava a Cronista Sessé i el tornàvem a agafar a Pau Casals per anar al Nàstic. Força sovint, massa, passava tard o, pitjor, abans d'hora per Rovira i Virgili amb la qual cosa ens feia arribar tard a Pau Casals amb la qual cosa les nenes arribaven tard als entrenaments. Per no parlar d'algun conductor maleducat, avaries, etc.
Finalment, vam decidir anar del Pax al Nàstic caminant. Elles aprofitaven per berenar i tots tres fèiem salut. Encara n'hauré d'estar agraït a l'EMT.
Van venir altres èpoques, una pujada notable del preu del bitllet... però no he tingut massa necessitat d'agafar-lo i m'he mogut força a peu.
Explico tot això perquè aquest matí havia de ser a les 12,00 a Sant Pere i Sant Pau. He marxat de casa i m'he adreçat a la parada de Maria Cristina, Creu Roja. El bus passava a les 11,41. Eren tocades les 11,50 i per allí no passava cap bus. Finalment el bus ha passat, quasi a les 11,55, però, sorpresa!, amb el cartell de COMPLET. He hagut de trucar un taxi, 10 eurets i excusar-me per arribar tard. La cosa podria ser una "casualitat" però resulta que, en poc temps, ja és la segona vegada que em passa. Fa uns dies, el bus que havia d'agafar per baixar de Sant Pere i Sant Pau no va passar i vaig haver d'esperar el següent. Aquell dia, si més no, no feia tard enlloc i, simplement, vaig haver de patir una certa incomoditat per la calor.
Ah, aquest matí he trucat, diferents cops, al telèfon d'atenció al client amb el resultat que les meves trucades s'han perdut a l'èter sense que ningú contestés.
Aquests dies són durs, evidentment més per a uns/es que per a altres, però durs. En el darrer post parlava de la mort i, sobretot, de la mort sense sentit. Parlava també de la mort d'una amiga i companya de feina que hem acomiadat avui. Doncs bé, aquest matí una nova trucada telefònica m'informava que l'exèrcit d'Israel havia atacat els vaixells que volien trencar el setge de Gaza i transportaven ajuda humanitària pels seus habitants. Els nou vaixells transportaven, a més de les 10.000 tones d'ajuda humanitària, al voltant de 750 persones de 40 nacionalitats, entre les quals tres persones de l'estat espanyol, l'escriptor suec Henning Mankell, una vintena de parlamentaris europeus, una premi Nobel de la Pau, una ex congressista dels EUA, l'arquebisbe Hilarion Capucci, un supervivent de l'holocaust...
Malgrat que les notícies encara són confuses sembla que l'atac s'ha produït en aigües internacionals. Que els vaixells han estat atacats per mar i aire. Que hi ha hagut més d'una desena de morts. El govern d'Israel ha intentat justificar-se parlant, com no, de terrorisme, de defensa pròpia atès que, diuen, els seus soldats han estat atacats pels pacifistes, etc. etc. etc.
A tot el món es succeeixen les mostres de condemna a l'actuació del govern israelià.
A Tarragona, la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau ha convocat una concentració a la Plaça de la Font, demà, 1 de juny, a les 20,00 hores i ha fet córrer el següent comunicat:
Contra l'atac d'Israel als vaixells amb ajuda humanitària a Gaza
Davant l’atac per part de l’exèrcit israelià contra els membres de la flota d’ajut humanitari, en missió pacífica de resistència civil, que pretenia trencar el setge de Gaza, denunciem i condemnem les greus violacions del Dret internacional dels drets humans i del Dret internacional humanitari que, un cop més, ha comés i ha ordenat cometre el govern israelià.
Més enllà que l’abordatge s’hagi comès en aigües internacionals o dins de l’espai marí palestí, controlat per Israel, l’ús de la força armada contra la població civil, interna o internacional, suposa una flagrant violació del Dret internacional. Instem a que és produeixi un clar pronunciament de les autoritats polítiques internacionals, de l’Estat espanyol i de Catalunya contra aquest nou menyspreu de les autoritats israelianes cap al principi del respecte de la dignitat humana. També exigim que des de l’Ajuntamentde Tarragona es trenquin les relacions politiques, econòmiques i culturals existents amb l’estat d’Israel i que són una vergonya política. Recordem que el silenci equival a complicitat. Esperem que els nostres polítics estiguin a l’alçada dels valors de la dignitat humana i condemnin aquesta situació que ha costat la vida i ha ocasionat un gran nombre de ferits a activistes internacionals i no es quedin en silenci com va passar durant l’Operació Plom Fos a l’any 2008, en la que varen morir més de 1.300 palestins.
Instem a seguir amb la campanya de Boicot als productes israelians per visualitzar el nostre rebuig a la política genocida de l’estat d’Israel.
Jo, subscric el comunicat però no vull afegir-me a la condemna des de la ràbia sinó des del seny i, per tant, en aquest blog em vull fer ressò, sobretot, del blog Crònicas desde Gaza de l'associació cultura y Paz i d'altres documents
Divendres al vespre, més d'un centenar de persones ens vam trobar per mostrar el nostre suport a la jove tarragonina Ariadna Jové i a la seva companya de l'ISM, Bridgitte Chappell, detingudes ambdues per l'exèrcit d'Israel incomplint els acords d'Oslo. En altres casos s'ha intimidat les persones detingudes, se'ls ha fetsignar alguna mena de document i se les ha repatriat. En aquest cas cap de les dues joves ha volgut signar res i això ha posat de manifest alguna de les il·legalitats que comet l'exèrcit d'Israel. Malgrat això, fa un parell de dies, l'exèrcit va tornar a entrar al pis de les activistes per intimidar els cooperants estrangers.
i la tercera, la d'El Punt que s'està distingint per una cobertura del tema que fa vergonya
A banda, davant el risc que membres del govern israelià siguin detinguts si viatgen a algun pais europeu, acusats de crims de guerra, especialment al Regne Unit (A Espanya ja s'ha desactivat aquest risc, amb les mogudes i sentències de l'Audiènsia Nasional, ja només hi ha justícia universal si hi ha implicats ciutadans espanyols) es veu que el govern anglès preveu facilitar als mandataris que viatjin a aquest pais, un document per evitar que puguin ésser detinguts en aquestes visites. Això, si més no, és el que explica el diari Público que comenta, a més, que l'exèrcit a tornat a entrar en el pis de l'Ariadna Jové.
Ahir arribava la notícia que l'exèrcit del democràtic Israel va detenir Ariadna Jové, a Ramal·la, violant els acords d'Oslo en els quals es comprometia a no entrar en territori palestí excepte en casos greus de perill de la seguretat (la seva, clar). Al voltant d'una desena de jeeps de l'exèrcit i soldats armats van irrompre a la seva casa i la van detenir junt amb una altra companya australiana. El motiu: tenir el visat d'estada al país caducat. A més com a bons aprenents de les dictadures llatinoamericanes (de fet, qualsevol dictadura) es van emportar un ordinador i documentació de l'ISM (International Solidarity Movement).
La Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau manté contactes amb l'ISM, alguns companys han vingut a Tarragona, entre d'altres llocs, a fer alguna xerrada i amb grups israelians antimilitaristes que treballen pels drets humans, de tothom. Justament no fa massa que l'Ariadna Jové i una companya van fer una xerrada i van passar unes fotos sobre un viatge que havien fet a Palestina, invitades per l'Ateneu Llibertari Alomà.
No sembla casual que les autoritats israelianes detinguin i persegueixin activistes per la pau estrangers -que no poden fer altre cosa que interposar els seus cossos, la seva presència i la seva mirada entre els soldats i les víctimes (caldria recordar la Rachel Corrie, per exemple, també de l'ISM)- com si fossin terroristes perillosos.
Entretant, em cau la cara de vergonya quan llegeixo que Israel es defensa de l'acusació de crims de guerra a Gaza amparant-se en una sentència de l'Audiència Nacional espanyola (recorreguda davant el Tribunal Suprem) tallant la instrucció del jutge Fernando Andreu que, tenint en compte la jurisdicció universal, es fixà en una incursió militar israeliana a la franja de Gaza contra un dirigent de Hamas (l'any 2002). L'atac "selectiu", sinònim, sembla, d'un crim de guerra, va matar 14 persones i en va ferir 150. Durant el gener de 2009 l'operació "Plom fos" va mostrar que això tan sols era un assaig de crims de guerra.
El govern d'Israel, que ara es defensa amb la sentència de l'Audi+encia Nacional, va posar el criut al cel i el ministre Moratinos els va donar garantíes que la cosa no passaria a majors. Efectivament, l'Audiència va tapar l'assumpte i les Cortes van aprovar una reforma legal modificant el principi de jurisdicció universal. Ara és més difícil investigar segons què i segons a qui. Vergonya!
En el blog d'un amic, Cuca de llum, es diu que l'Ajuntament de Tarragona hauria de deixar de flirtejar amb el govern d'Israel i mullar-se per l'Ariadna. Jo comparteixo aquesta opinió, no entenc que pinta l'ambaixador d'Israel parlant de míssils en actes suposadament de col·laboració cultural, i, per tant, m'hi afegeixo.
Ah! i recordeu que divendres, 12 de febrer, hi ha una concentració de suport, a les 19,00 hores, a la Plaça de la Font.
El diari Publico, de dimarts, 27 d'octubre,publicava la notícia que reprodueixo. Suposo que les persones que, habitualment, justifiquen les actuacions del govern israelí diran que és mentida, que Amnistia Internacional no és imparcial o que no són ells sinó Hamás els que s'apropien de l'aigua. Fa dies parlava en aquest blog sobre la notícia que la ONU acusa Israel de violar la llei internacional i cometre crims de guerra i, en el mateix post, sobre els clams al cel que proferien aquestes persones perquè s'havia demanat el boicot a Noa durant la diada pel seu suport a les actuacions de l'exèrcit israelí a Gaza. Ara La Vanguardia explica que Israel i Espanya signaran un conveni de cooperació militar i ningú se sorpren. Espanya ja ha passat de la venda d'armes a signar descaradament convenis de cooperació militar.
Bé, en tot cas recordo que no tinc res contra el poble israelí sinó contra el seu govern i que hi ha israelians que no volen ser còmplices d'aquestes actuacions i treballen per difondre-les i evitar-les. Us deixo la notícia sobre l'aigua i treieu vosaltres mateixos/es les conclusions pertinents:
Niños palestinos acueden a unos grifos públicos para recoger unas botellas de agua. Reuters
PÚBLICO.ES/AGENCIAS - Londres - 27/10/2009 08:48
Amnistía Internacional denunció este martes en un informe que las restricciones israelíes están evitando que los palestinos reciban suficiente agua en la Franja de Gaza y la ocupada Cisjordania. Un portavoz del Gobierno hebreo desmiente las informaciones y dice que Israel cumple con las cuotas pactadas en los acuerdos de Oslo de 1993.
En un documento de 112 páginas, la asociación explica que la media de consumo diario para los palestinos es de 70 litros, la de los israelíes es de 300. En algunas zonas de Gaza y Cisjordania, el consumo se reduce a los 20 litros, el mínimo recomendado incluso para catástrofes humanitarias como la que se da en Palestina.
Amnistía, además, insiste en que Israel está impidiendo que los palestinos del West bank construyan sus propios pozos y ha destruido cisternas y depósitos de agua. Al mismo tiempo, denuncian que los judíos en los asentamientos pueden disfrutar de sus propias piscinas y de jardines con césped.
Según la organización, los israelíes están consumiendo el 80% del agua procedente de los manantiales del Monte Aquifer, principal fuente de abastecimiento para lo israelíes y palestinos. Donatella Rovera, portavoz de Amnistía dijo en un comunicado que "el agua es una necesidad básica y un derecho, pero para muchos palestinos obtener incluso niveles de baja calidad y cantidades sustanciales se ha vuelto un lujo que apenas pueden tener".
Acusaciones "absurdas"
Israel ha negado las acusaciones de Amnistía Internacional explicando que cumple a rajatabla con los acuerdos de Oslo de 1993, en los que se estipula la cantidad de agua diaria que deben recibir los palestinos. "Israel suministró a los palestinos 20,8 millones de litros cúbicos de agua, superando lo que está obligado a hacer bajo el acuerdo de agua", dijo el portavoz del primer ministro, Benjamin Netanyahu, Mark Regev.
El propio Israel, que sufre una escasez de agua sin precedentes y un aumento en las tarifas, controla buena parte de los suministros de Cisjordania y los distribuye desde un acuífero que pasa por Israel hacia el territorio palestino.
El dia 11 de setembre es va celebrar la Diada Nacional de Catalunya. Segons la web de la Generalitat, al voltant de 15.000 persones van assistir a l'acte institucional del Parc de la Ciutadella. La cerimònia, concebuda pel dramaturg Joan Ollé i conduïda per l'actriu Montserrat Carulla, va comptar amb la participació, entre d'altres, de l’actriu Rosa Novell, que va recitar la versió catalana de Carles Riba de “Viatge d’Ítaca”; l’orquestra Àrab de Barcelona i la cantant israeliana Noa, que van interpretar el “Cant dels Ocells”, de Pau Casals, el cantant Peret, el poeta Joan Margarit... L'acte es va tancar amb el Cant dels Segadors, interpretat pel Cor de la Cambra del Palau de la Música i la Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona. La Plataforma Aturem la Guerra va convocar una acció de protesta davant la participació de la cantant Noa atès el seu suport als bombardejos de l'exèrcit israelí a Gaza i la manca de resposta al diàleg demanat per la Plataforma, tant per part de la presidència de la Generalitat, del Parlament i de la cantant.
- A l’entrada i al parc, repartir 2000 còpies d’octavetes que expliquen per què protestem.
- Només quan la Noa canti: Ens posarem mocadors palestins Treurem els cartells i globus on diu “Boicot Israel” Treurem les banderes palestines Ens posarem d’esquena a la cantant
- No xiular ni fer soroll durant la cançó, per no mostrar una falta de respecte cap a l’acte de la Diada.
L'acció, així com el suport d'ICV, han generat força controversia i han ocasionat que sectors que, habitualment, defensen les actuacions del govern israelià, s'estripéssin les vestidures, critiquéssin amb duresa les protestes i tanquéssin files al voltant de la cantant i, com no, del seu govern. En alguna de les crítiques es comparava la protesta amb les actuacions de la Inquisició i s'acusava els organitzadors, entre d'altres coses, d'"Inquisidors" del "Tribunal de la Correcció Política", de suport al terrorisme i de voler coaccionar, sancionar, prohibir... oblidant, interessadament, el suport institucional que es presta des de les Institucions al govern d'Israel. Tan sols un cop d'ull al blog de l'ARCCI (Associació de relacions culturals Catalunya-Israel), en el qual es fa propaganda de l'exèrcit d'Israel, permet veure el nombre de Convenis signats per aquesta associació amb diferents institucions, per exemple, l'Ajuntament de Tarragona. Recordem que, fa algun temps, amb motiu de la signatura de no se quina història cultural, l'alcalde va rebre l'ambaixador d'Israel que, com no, va parlar de política. Casualment, el diari El Público, porta avui la notícia de que "La ONU acusa a Israel de abusar de su fuerza durante la invasión de Gaza", "El informe verifica que las tropas israelíes "violaron la ley internacional" y cometieron "crímenes de guerra""
a la foto de dalt i en aquesta es veu nens israelians pintant missatges a les bombes que cauran en territori palestí
Em sembla perfecte la recuperació de la memòria jueva a Tarragona però no com a excusa per justificar les actuacions de l'exèrcit d'Israel.
Ahir, entre d'altres, hi va haver dos actes a Tarragona. Tots dos a les 22,00 h.
Un, l'acte de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau commemorant els 64 anys del bombardeig d'Hiroshima i Nagasaki. Recordant les víctimes de la barbàrie, a les 20,00 h. es va fer un taller de fanalets de paper al Passeig de les Palmeres i a les 22,00 hores -igual que fan a Hiroshima, al riu Motoyasu- es van posar els fanalets a l'aigua, a l'aigua de la font del Balcó del Mediterrani.
Per altra banda, al Camp de Mart, hi havia un concert de la cantant israeliana Achinoam Nini, coneguda a Europa com a Noa.
L'Ajuntament de la ciutat va difondre una nota de premsa en la qual anunciava el concert de Noa i feia elogis de la seva postura en defensa de la pau. Alguns mitjans se'n van fer ressò.
No acabo de definir-me al respecte però em xoca una mica tot. Em xoca que l'Ajuntament pertany a la xarxa Majors for peace (si aneu al final de la pàgina podreu veure una foto d'una manifestació a New York amb la bandera de Tarragona i els aleshores regidors Mallol i Poblet) i s'oblidi dels seus compromisos.
Em xoca, també, que malgrat aquest oblit vagi de "solidari" i parli de la pau a Orient Mitjà portant l'ambaixador d'Israel o via un concert de Noa. No hi entro ni hi surto -entre d'altres coses perquè sembla que Noa va representar Israel a Eurovisión amb la condició d'actuar amb la cantant Palestina Mira Awad- però recentment, en diferents punts de la nostra geografia hi va haver actes de boicot als concerts de Noa arran de la seva postura de suport a l'exèrcit d'Israel en els atacs a Gaza. Reprodueixo la carta oberta que li va adreçar la Plataforma Aturem la Guerra:
Nota de premsa: Carta oberta a Noa, del moviment de solidaritat amb Palestina a Barcelona
El dimarts, 24 de febrer, la cantant israeliana, Achinoam Nini, coneguda a Europa com a Noa, toca al Palau de la Música de Barcelona, dins una gira estatal.[1]
Malgrat la seva reputació de defensora de la pau al Pròxim Orient, la cantant ha provocat moltes crítiques per la “Carta oberta als palestins”, publicada el 8/01/09, on expressa suport per a l’atac israelià contra Gaza.[2]
Per aquest motiu, els organitzadors d’un concert benèfic a Tel Aviv, per als supervivents de l’atac a Gaza, li van demanar que retirés la carta, o que es retirés del concert. Al final, no va voler participar a l’acte.[3]
Així que, davant la presència de Noa a Barcelona, la Campanya catalana de solidaritat amb Palestina —impulsada per la Plataforma Aturem la Guerra— ha enviat aquesta Carta Oberta a la cantant, donant-li una altra oportunitat per expressar la seva oposició a la matança que Israel ha dut a terme a Gaza.
En cas que no ens contesta, o mantenir-se en el seu suport a l’atac israelià, convocarem una acció pacífica davant del Palau de la Música la nit del concert, consistent en repartir còpies de la carta als i les assistents.
Aquest acció forma part de la campanya de boicot cultural, que han demanat les organitzacions culturals, intel·lectuals i sindicals palestines.[4] També forma part d’una sèrie de protestes contra la gira, impulsades pels diversos grups, arreu de l’Estat espanyol, que conformen la Xarxa Solidària contra la Ocupació de Palestina.[5]
Campanya catalana de solidaritat amb Palestina Plataforma Aturem la Guerra[6]
Carta oberta a Noa, del moviment de solidaritat amb Palestina a Barcelona
Desitjaríem no haver d’escriure’t aquesta carta, però les terribles recents accions del teu país ens obliguen.
Com tu saps molt bé, les forces armades israelianes (IDF) acaben de matar unes 1.300 persones a Gaza, més de 400 d’ells nens. Més de 50.000 persones s’han quedat sense casa, en ple hivern. Gaza, que ja era la presó més gran del món, ha acabat encara pitjor.
Sabem que una part de la població jueva d’Israel —petita però valenta— rebutja les accions agressives del seu país. Molta gent et comptava dins d’aquesta minoria.
Per tot això, ens va xocar llegir la teva “Carta oberta als palestins de Gaza”.
Vas dir: “Només puc desitjar per vosaltres que Israel faci la feina que tots sabem que s’ha de fer, i per fi DESFER-VOS d’aquest càncer, d’aquest virus, d’aquest monstre anomenat fanatisme, que avui es diu Hamas.”[7]
En ple bombardeig, aquestes paraules només es poden entendre com donar suport a l’atac de l’IDF: suport a l’assassinat de 400 nens, a la destrucció dels hospitals i de les escoles de l’ONU; suport a les bombes de fragmentació i de fòsfor blanc.
Com pots fer això? Tu, que tantes vegades t’has declarat a favor de la pau?
No demanem que estiguis d’acord amb Hamas. Entre nosaltres hi ha opinions molt diverses respecte a aquesta organització. Però no depèn ni de tu ni de nosaltres decidir qui ha de representar els palestins. El poble palestí va votar democràticament per Hamas al gener de 2006. Hamas ha ofert repetidament una treva, exigint només que Israel compleixi la resolució 242 de l’ONU i es retiri de Gaza i Cisjordània. Però Israel no els fa cas. Gaza es va quedar sota el bloqueig, i finalment sota les bombes.
Avui, les enquestes demostren que Hamas té el suport majoritari dels palestins de Cisjordània. Això suposa que l’IDF ha de bombardejar Ramal·la i Betlem, per lliurar-los a ells també?
Dius: “Tinc el privilegi de viure a una democràcia on les dones no són objectes sinó presidentes”.[8]
La realitat és que les dones estan oprimides a tots els països del món, incloent-hi Israel. Com saps, a Israel moltes qüestions de la família i bodes les decideixen tribunals religiosos: per exemple, prohibint que una jueva es casi amb un musulmà. Deus saber que el ministeri de transport israelià ha autoritzat la segregació de dones als busos de Jerusalem, obligant-les a seure a la part de darrera, igual que passava amb els negres del sud d’EUA als anys 50. I quina mena d’alliberament de la dona consisteix en ordenar l’assassinat de centenars de dones palestines?
I la democràcia… És democràcia que Israel empresoni 700 dels seus ciutadans per protestar contra el bombardeig a Gaza? Va ser democràcia quan, durant els atacs a Gaza, el parlament israelià va intentar prohibir els partits àrabs? I quina mena de democràcia dona la majoria parlamentària a partits de l’extrema dreta, incloent-hi un de feixista?
Com ja t’ha comentat el director de cine israelià, Udi Aloni, seguint el teu argument els palestins haurien de enviar avions, míssils i tancs a Tel Aviv per “desfer-vos” del govern que ara us espera.
Així no arribem enlloc.
La situació al Pròxim Orient és complexa, però una cosa és molt senzilla.
Quan el govern israelià duu a terme una matança al poble palestí, només hi ha dos bàndols.
Per una banda, els que estan a favor d’aquest crim de guerra, com els governs d’EUA i —malgrat les seves declaracions ambigües— la UE.
Per altra banda, la gent que ens oposem a la massacre.
Així que et toca decidir. Els artistes i intel·lectuals israelians que defensen les guerres i les bombes estan a l’altre bàndol, per molt que parlin de pau. Responent a la crida de moltes organitzacions culturals, intel·lectuals i sindicals palestines, estem impulsant el boicot cultural als artistes i entitats israelians que donin suport a l’opressió contra el poble palestí.
La teva carta sembla col·locar-te amb aquests falsos “pacifistes” proguerra.
Si t’hem entés malament, digue’ns-ho. Digues clarament que no estàs a favor de l’atac israelià contra Gaza, que defenses els drets del poble palestí: els drets dels refugiats, el dret a la igualtat dels palestins ciutadans d’Israel, el dret dels palestins de Cisjordània i Gaza a no viure sota ocupació militar… i el seu dret de prendre decisions democràtiques.
Inshallah podem posar-nos d’acord en això. Llavors tots els matisos, tots els problemes respecte a com avançar cap a una solució justa, pacífica i dialogada, els podrem parlar tots plegats, escoltant música, prenent un té…
Per la pau i la justícia
Plataforma Aturem la Guerra Campanya catalana de solidaritat amb Palestina
Una amiga israeliana (repeteixo, un cop més, que no tinc res en contra el poble d'Israel, mantinc molt bones relacions amb gent de moviments antimilitaristes, refushniks, objectors..., sinó contra el seu govern belicista i criminal) envia un escrit, des de Gaza, d'una periodista, també, israelí, Amira Hass. Per certllegiu el diari El Público d'avui, parla, també, del rebuig d'historiadors i intelectuals jueus als mètodes del govern d'Israel
7 de enero,2009
El martes, 6 de enero de 2009, Maher supo que había llegado la hora de salir disparado, de evacuar, de huir, de salvar el pellejo. Désele el nombre que se quiera, coger rápidamente a los niños, a los hijos de tu hermano, a tu madre que acaba de ser operada a corazón abierto, que tenía precisamente la misma edad que tu hija, 13 años, cuando el ejército israelí la expulsó a ella y a los habitantes de su ciudad en 1952 (sí, no en 1948,podría haber sido un ciudadano israelí, decías bromeando, si un Israel de cuatro años de edad no hubiera expulsado a los palestinos restantes de la ciudad de Majdal y les hubiera obligado a huir hacia el sur, a Gaza), a quien le importa que en los últimos 15 años tu y tu mujer hayáis ahorrado céntimo a céntimo para salir del hacinamiento del campo en el que tu madre creció como refugiada y luego os trajo al mundo a todos vosotros y luego os mandó a estudiar porque solía decir que nosotros los refugiados no tenemos otro capital que laformación, a quien le importa que estudiaras y sacaras buenas notasylo mismo tu mujer y que no sólo tu encontraras trabajos respetables e interesantes y no sólo viajaste sino que hasta construiste una casa espaciosa, a quien le importa si esa casa de las afueras de Gaza iba a ser ahora bombardeada y demolida y triturada y quemada con las más sofisticadas versiones en alta tecnología de la pólvora, queha estado cayendo sobre tí en los últimos 11 días, 11 días que parecen ser 11 años, como todos dicen, a quien le importan los libros y los portátiles y los juguetes de los niños y los muebles que están ahora condenados, la casa de tu hermano –algo más al norte de esta peligrosa franja de tierra- ya ha sido evacuada y alcanzada por un misil y él ni siquieratiene interés en ir aver los daños, lo único que ahora importa es salvar las vidas de todos, ahora sabes de verdad que es ser un refugiado, dices, no te preocupas de nada, todo lo que habías construido durante toda tu vida no vale nada, no te queda más que salir de los campos en llamas en las afueras de Gaza, donde el ejército halanzado octavillas desde sus helicópteros, requiriendo a la población que evacuara sus casas y luego, por si no te había quedado claro, ese ejército te disparaba desde los tanques apostados tan cerca que podías oír sus motores aullar y bramar, luego usaban unas extrañas y nuevas técnicas –unas bombas que explotan y se convierten en cuchillas de fuego que todo lo abrasan y cuando intentas echar agua no lo apaga sino lo contrario, lo aviva, todos los árboles han desaparecido, calcinados--, lo queimporta es alejarse del fuego y de la nube de polvo y humo –tan espesa que no ves a quien va delante de tí- y os subís a dos coches, rogando al dios en el que no crees que evite que un obús, una bomba o un misil los alcance como pasó con algunas ambulancias (y mató a variossanitarios), y a algunos técnicos de una compañía de teléfono, o acaso no les dispararon a propósitosino que cayeron allí accidentalmente, como ocurrió días atrás al lado de un tanatorio donde velaban a un joven muerto que se había prestado voluntario para las ambulancias, no podemos recordar todos esos casos y detalles que se nos han referido y hemos oído en los últimos 11 años, perdón, días, tantos muertos, no pienses ahora en eso, lo único que importa es poner a tu familia en un lugar seguro, ¿seguro?, sabemos bien que no hay lugar seguro en Gaza, todos tus vecinos han evacuado ya sus casas, tu y los demás los habéis visto, decenas, cientos, miles, agolpándose en las calles o en lo que eran las calles y se han convertido ahora en cascotes de asfalto y trozos de edificios, todos están buscando un refugio, muchos son agricultores, no refugiados de 1948, algunos resultaron heridos en sus invernaderos o en los campos de cultivo donde se encontraban trabajando hasta el último momento, ahora la UNRWA ha abierto para ellos y otros como ellos 23 escuelas; familias, niños llorando, ancianos y mujeres que pensaron que 1948 había sido la última vez, mujeres embarazadas, niños aterrorizados, todavía en estado de shock por los miles de bombas y obuses y misiles que asaltaron su niñez y su sueño y les dejaron enmudecidos, sus ojos enormes llorando a lágrima viva, tu mujer es enfermera de maternidad, mientras tu evacuabas a los niños ella fue a la escuela, Fakhura se llama, que significa orgullosa, a visitar a las mujeres y a los niños y a darlespautas sobre cómo debían conducirse y convivir hacinados en ese espacio mínimo durante no se sabe cuántos días, y apenas habías llegado a tu refugio en el barrio más acomodado de Ramal en Gaza (que fue bombardeado aún másque los campos de refugiados) en que las radios sin cable de la gente (no hay electricidad, así que tampoco TV, pero a quién le importa ahora la electricidad, es el agua lo que nos falta desde hace 5 días, lo que de verdad nos vuelve locos) donde nos encontrábamos nosotros, sí, la radio de pilas gritaba la noticia de un obús que había alcanzado una escuelaatestada de cientos de personas que buscaban abrigo, al principio no prestaste atención, estabas tan ocupado sacando a los niños y los pocos enseres que traías, pero de repente “Fakhura” taladró tucabeza y dijiste no puede ser, llamaste a su móvil, pero sabías antes de llamar que el sistema se había colapsado, tres antenas habían sido alcanzadas por misiles o bombas o lo que fuera, le mandaste un sms, eran en torno a las 4 de la tarde, tu madre preguntó donde estaba tu mujer, le contestaste que estabaatendiendo a alguien y que llegaría enseguida, los niños preguntaron cuando vendría mamá, te quedaste mudo y por dentro sientes como un terremoto, en los últimos 11 años viste la muerte tantas veces que podrías imaginar… pero no te lo puedes imaginar, no puede ser que sea ella una de las diez que fueron asesinadas, según las primeras noticias, pero ahora, media hora más tarde son ya 15 los muertos, luego 30, algunos dicen que 40, y dejamos de contar, recuerdas vagamente que por la mañana 13 miembros de la familia Al-Dayya, al este de la ciudad de Gaza, cayeron muertos, padres e hijos, y que 8 miembros de la familia están todavía desaparecidos, quizás bajo los escombros, no merecen el “honor” de decorar los titulares de las noticias, igual que tantos otros niños y mujeres y ancianos que se hacinan en las estadísticas de la muerte que, cuando tienes el valor y escuchas la radio israelí, te dice que son “terroristas”, o civiles que “los terroristas pusieron allí para utilizarlos”, y que por eso es por lo que se sienten autorizados a lanzar bombas y misiles contra las casas en las que los activistas y dirigentes de Hamás se supone que viven, sólo que la mayoría de ellos han evacuado sus casas y los vecinos se quedaron allí, pero son las 5 y no tienes ni rastro de tu mujer y los flashes decadáveres, miembros, carne destrozada, todo lo que has visto en los últimos 11 días de una pesadilla continua atraviesa tu mente y lo espantas, si los 11 días fueron interminables, la hora entre las 5 y las 6, cuando ella apareció, fue un millón de veces más larga, ella apareció y comenzaste a gritarla, por qué no me llamaste, por qué no me mandaste un sms, hasta qué punto la conciencia va rezagada con respecto a la realidad, te aferras a las rutinas como reprender a tu compañera porque llega tarde o por el uso del móvil, aun cuando en 11 días fuimos regresados a la edad de piedra, tu la gritas y ella se disculpa, también la disculpa es una rutina que no encaja en la realidad, y luego ella rompe a llorar, había sangre por todas partes, dice, unas personasme llevarona casa en ambulancia, luego cogí el coche y vine hasta aquí, estoy cansada, necesito dormir, dijo, y tu sabes que se encuentra en estado de shock, es enfermera y ha tenido que ver mucho, particularmente en los últimos 8 días, pero no esto, nadie la había preparado para esto, todos estamos necesitados ahora de una psicoterapia colectiva, dices, lo que vi no es una guerra convencional, en la que la gente está en sus casas y las bombas fuera, y además las casas están llenas de humo, los niños se asfixian, intentas apagar el fuego pero lo reavivas, estáis todos aterrorizados, cada uno lo expresa de una manera, las mujeres tiemblan, sus manostrémulas, no puedenquedarse quietas,esto es lo que Haakub, nuestro amigo común, percibió, sacudió la mano de mi amiga Salwa, su vecina de mucho tiempo del campo de refugiados de Shabura en Rafah y se percató de cómo temblaba, pero su voz es tranquila y serena, no puedes contarlo por el teléfono, me sorprendo cuando me despierto al percatarme de que estoy viva, cuenta por el teléfono, sé que es sólo por un accidente que me encuentro viva, pero sus manos tiemblan, nuestro amigo común me musita aloído, por teléfono, también yo estoy asustado, claro, reconoce, pero no lo manifiesto,había olvidado su manera de gritar por el teléfono aquel sábado sangriento, el 27 de diciembre de 2008, en que las fuerzas aéreas israelíes lanzaron de unagolpe cien bombas sobre la franja de Gaza, la mitad de sus hijos volvían en ese momento del primer turno dela escuela, la otra mitad y su mujer se dirigían a ella para el segundo turno, --las clases están tan sobrecargadas que las escuelas han extendido el sistema de los dos turnos, más de la mitad de la población de Gaza son niños menores de 18 años—y todos esos niños estaban en lascalles cuando el orgullo de la tecnología israelí y americana exhibió su poder sobre los campos de entrenamiento vacíos de Hamás y las concurridas comisarías de la policía civil, la mayor parte de ellas ubicadas en el centro de las ciudades, cerca de las escuelas, Yaakub se olvidó de cómo gritaba por el teléfono cuando le llamé con esa noticia estremecedora, demoledora, gritó que ninguno de sus hijos respondía, que no sabe lo que les sucedía, que su mujer acababa de precipitarse corriendo hasta la escuela en la que da clases, están locos, se dijo a sí misma, y en los días siguientes setornó cada vez más callada, sus frases cada vez confusas,a veces dejaba escapar un estallido de risa, por ejemplo cuando habló sobre un programa nocturno de radio, en una emisora local que todavía y de forma milagrosa sigue funcionando, y todos los comerciantes y trabajadores que solían trabajar en Israel y saben hebreo llaman e intentan analizar la política de Israel, las declaraciones de Israel, y luego comienzan a evocar aquellos años en que todo estaba abierto, como hacía Ahmad Sammour cuando hablé con él por teléfono, el primer día del año nuevo, Ahmad Sammour, Abu Imad, un cerrajero, que había trabajado 31 años en Israel y construido toda una barriada es Ashkelon (Majdal, la ciudad natal de la madre de Maher), hasta que el mundo se cerró sobre ellos y abrió su propia tienda al este del pueblo de Jabalia, puedes llamara Jack, mi antiguo jefe, trabajé en su tienda de cerrajería en Ashkelon, me dijo por teléfono, en hebreo, puedes llamarle, te hablará de mí, hasta el día de hoy le llamo papá, él te dirá que yo no soy, dirá a su ejército que yo no soy de Hamás, tenéis muchos expertos, que vengan y vea que el camión que alcanzó su misil era mi camión , y que las “decenas de misiles Grade”, que había en el camión según el ejército israelí eran las herramientas de mi tienda y unos pocos contenedores de oxígeno que usamos para fundir el metal, las puertas y verjas que fabricamos, no cohetes, pero ellos destrozaron mi camión y mi hijo ha muerto, y lo mismo otros 7 jóvenes y niños que me ayudaban a limpiar la tienda tras el bombardeo de una casa próxima, teníamos miedo de que las puertas abiertas tentaran a los ladrones, de modo que unas pocas horas después de que la casa fuera alcanzada llegamos en el camión y en el Golf blanco de mi cuñado, y empezamos a limpiar y cargar, lo que explotó eranrecipientes de gasolina y siempre había diesel en reserva a causa de la escasez del mercado, lo que explotó no fueron misiles, como tu ejército dijo, sino nuestro oxígeno y nuestra gasolina, mi cuñadoacababa de cargarlos en su coche, que cargamos con electrodos, --50 paquetes de 4 kilos cada uno, que se usan para fundir—y oyó la explosión, salió corriendo y vio a todos muertos, sus hijos, mi hijo, los vecinos que estaban echándonos una mano, y volvió a casa y desde entonces golpea su cabeza contra la pared, tenéis expertos, que vengan y vean que no había misiles Grade, todo está a la vista ahora, quemado, al lado de la tienda, nadie se atreve a tocarlo o quitarlo, no vaya a ser que los ingenios teledirigidos lo detecten como algo de Hamás y lancen un misil, puedes llamar a Jack, todavía le llamo padre, me había llamado hace poco preguntándome por mi número de cuenta para mandarme algo de dinero, Abu Imad no sabe queyo ya llamé a “Jack” quien, con un fuerte acento francés, se negó a hablar con esa mierda de periódico, Haaretz, no insistí en hablar no sólo porque estaba segura de que Abu Imad no era de Hamás, sino porque hay tantas llamadas que hacer desde las seis de la mañana hasta medianoche,comprobar si todos estamos vivos, Salwa ríe, está bien, está bien, hacemos lo mismo, cada mañana nos llamamos unos a otros para comprobar que todavía estamos vivos, ella me tranquiliza, siempre su voz serena y tranquila, como si te estuviera contando una película en vez de lo de esa bomba que alcanzó al ministerio de educación, al otro lado de la esquina,impactó en eledificio y pensaste que había caído en tu casa,y todos los cristales de las ventanas saltaron hechos añicos pero los marcos de metal fueron arrancados y las puertas retorcidas de tal maneraque necesitaste la ayuda de tres vecinos para repararlas, ahora el frío y el viento son inquilinos permanentes, no hay electricidad, olvídate de ella, es agua lo que necesitamos, y aun tenemos que consolarnos porque estamos comparativamente mejor que otros, oí en las noticias que un coheteQassam impactó en Qiryat Gat, o sea Faluja,de donde era mi padre, y dije, perdónameQassam, nadie me ha dado permiso para lanzar cohetes contra la tierra que una vez visitamos con mi padre cuando éramos jóvenes, él lo reconocía pese a que todas las casas habían sido arrasadas, la casa de mi madre en el campo de refugiados deShabura en Rafah fue alcanzada, no directamente, sino por la onda expansiva de una bomba que impactó en una habitación cerrada en la plaza del campo, sabes cómo son esas casas, hoja de lata y amianto, ella se negó a evacuar y a ir con mi hermana hasta que el techo se derrumbó a apenas unos centímetros de su cabeza, su único deseo ahora es morir antes de que nos ocurra algo a nosotros.
Ahir a la tarda es va fer la concentració "aturem la massacre a Gaza". Malgrat que, avui al matí, alguns mitjans ho redueixen a 250 o, fins i tot, 200 persones, bona part dels mitjans van consensuar que al voltant d'unes 500 persones es van concentrar per reclamar que s'aturi la massacre. Cal remarcar la presència de membres de la comunitat palestina de Tarragona i d'associacions magribines.
Les entitats i col·lectius que, a Tarragona, van convocar la concentració i es van adherir al manifest són: Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau, Comunitat Palestina de Tarragona, Alternativa Baix Gaià, Ateneu Alomà, CGT, CC.OO., COBAS, Entrepobles, EUiA, IAC, ICV, Joves d'Esquerra Verda, POSI, Sindicat de Periodistes de Tarragona i UGT. El PSC del Camp va participar a la concentració però no signà el manifest.
Llegint els diaris no puc evitar referir-me a un parell de coses: Per una banda la cobertura del Diari de Tarragona i per altra les declaracions del primer secretari del PSC al Camp de Tarragona, Xavier Sabaté.
Pel que fa al Diari de Tarragona, a banda de publicar en portada una foto d'uns joves cremant una bandera israeliana, la qual cosa entenc que no representa en absolut l'esperit de la concentració, i de reduir el nombre de concentrats a 200 persones, fa una "crònica", signada per Xavier Fernàndez, que més que crònica hauria de sortir a l'apartat d'articles d'opinió. Així comenta que "La concentración primero fué pacífica, peró más tarde...". Cullons! Sr. Fernández, la concentració fou pacífica en tot moment. Dir que la concentració no va ser pacífica pel fet que uns joves creméssin una bandera israeliana no sembla que sigui quelcom tan significatiu com per restar l'adjectiu de pacifista al conjunt d'un acte. Més endavant el Sr. Fernández deixa de referir el que va passar per passar a adoptar una posició posant en dubte les paraules del representant palestí a causa d'un canvi de dates i d'un comunicat de l'exèrcit israelià. Seguidament es segueix referint a les declaracions del representant palestí afirmant que "en ningún momento aludió al lanzamiento de cohetes contra la población israelí". Entenc que les opinions del Sr. Fernández són totalment respectables però crec que hauria sigut més oportú que les hagués expressat com a això: una opinió i no una crònica suposadament objectiva d'uns fets.
Pel que fa a les declaracions del Sr. Xavier Sabaté, primer secretari del PSC al Camp de Tarragona, secundat per la regidora de l'Ajuntament, Sra. Floria, que van adherir-se a la concentració, però reiterant davant dels mitjans de comunicació que el seu partit hi acudia per donar suport a la pau en aquella zona, dient «En cap cas donarem suport a la lluita armada, ni del poble palestí ni de l'israelià. Estem a favor del diàleg i de les resolucions que prengui l'ONU, i no ens alineem amb cap manifest»; entenc que les declaracions són força desafortunades atès que sembla que els signants del manifest i/o els convocants de la concentració si que donaven suport a la lluita armada quan tal cosa no es pot desprendre, en absolut, de cap declaració ni afirmació dels convocants ni de cap paràgraf del manifest. Igual que el Sr. Sabaté ila Sra. Floria, els convocants i signants del manifest, volen que la pau es restableixi a Gaza i que s'acabi l'atac per part de l'exèrcit d'Israel. Això si, els convocants i signants del manifest, menys diplomàtics, també demanem que s'acabi la política d'apartheid del govern israelià (que passa olímpicament de les ressolucions de la ONU i, fins i tot, dels principis del dret internacional humanitari) i que el govern de l’Estat Espanyol aturi el comerç d’armes amb l’Estat d’Israel, així com que el govern de la Generalitat suspengui els acords comercials amb Israel que el departament de Vicepresidència i el d’Innovació, Universitats i Empresa estan promovent. Jo afegiria una petició de coherència car sembla que aquesta petició de pau no suposi cap contradicció amb els projectes de l'Ajuntament de Tarragona, en col·laboració amb l'associació de relacions culturals Catalunya Israel que posa en lloc destacat l'enllaç a la web de l'exèrcit israelià. Res a dir, en principi, als projectes culturals i a la inversió de força diners en la recuperació de la memòria jueva a Tarragona, més discutible la cosa quan per apadrinar aquests projectes s'invita a l'Ajuntament l'ambaixador d'Israel que, com era de suposar, no es talla un pel i enlloc de parlar de cultura parla de política i defensa les actuacions militars del seu govern.
Totes les fotos, excepte la darrera, estan extretes del digital Tot Tarragona.
Fa una estona he penjat un post sobre l'SGAE i veig que, en pocs minuts, han aparegut notícies pitjors. Mentre a Tarragona la gent visita el Belen de Bancaja, el Betlem de veritat queda oblidat, fins que la dura realitat ens recorda que encara hi ha un apartheid i ens posa la barbàrie sobre la taula dels nadals. Us penjo el que explica Vilaweb que, a més, porta enllaços força interessants:
DISSABTE, 27/12/2008 - 11:41h
Ja es compten més de dos-cents morts per l'atac israelià a Gaza
Es calcula que la trentena de míssils disparats al matí han fet centenars de ferits
El recompte de morts arran de l'atac amb una trentena de míssils per part de l'exèrcit israelià a la ciutat palestina de Gaza d'aquest matí ja supera la xifra dels dos-cents morts, segons fonts mèdiques, que també parlen de centenars de ferits. L'atac (vegeu-ne un vídeo) s'ha fet quan feia una setmana que s'havia acabat la treva entre Hamàs, que governa Gaza, i Israel. Es tracta de l'atac més important que ha fet l'exèrcit d'Israel a Gaza des de fa dècades i ha afectat una trentena d'edificis, sobretot seus d'Hamàs i de la policia de Gaza.
Segons publica el diari Haàretz l'exèrcit israelià ha comunicat que l'operació militar 'continuarà, s'estendrà i s'aprofundirà si és necessari' i que els objectius de l'atac, una represàlia en contra del llançament de míssils des de Gaza, es basaven en informació precisa recopilada els últims mesos. Entre les víctimes hi ha el cap de la policia de Gaza, el governador i el director de seguretat de la franja però fonts palestines asseguren que els míssils també han mort dones i nens i trenta-tres membres d'al-Fatah, el partit que governa a Cisjordània, que eren a la presó. Gaza és una de les zones amb més densitat de població del planeta i les cases són molt a la vora les unes de les altres.
Hamàs ja ha cridat a la revenja encara que, de moment, només s'ha disparat un míssil des de la franja de Gaza en direcció a Israel. Ha causat una morta i quatre ferits. Ahir mateix es van disparar una dotzena de projectils i bombes de morter des de Gaza en direcció a Israel.
