coses de la vida

Aquests dies, deia en l'anterior post, han passat coses guapes i coses que no ho són tant o gens (dijous ens deixava l'Andreu i saludant família podia conèixer el net d'una cunyada, cosina germana meva). En tot cas, unes i altres formen part d'aquesta dansa entre yin yang que és la vida. Injusta, diu algú, ni justa ni injusta diuen altres, la vida és com és. Sobre la vida i com va poca cosa tenim a dir, o sobretot a fer, sobre com ens la prenen i l'encarem, mentre hi és, hi ha força més marge.

El cap de setmana ens l'hem dedicat per trobar un espai relaxat, tranquil, tendre per estimar-nos i hem marxat a Miravet (el poble de la Immaculada Sastre que vaig poder visitar, fa temps, amb ella i altres amics i amigues).

imatge força coneguda de Miravet

Ens hem allotjat a una casa rural, Els Canterers, molt boniqueta i acollidora. La parella que el porta també és força agradable. La relació qualitat-preu molt bona (60,00 euros per nit l'habitació doble amb esmorzar inclòs).

vista des de la finestra de l'habitació la matinada de diumenge

La principal pega amb què ens vam trobar fou que dissabte a la tarda, (tarda i nit que ens prometíem força romàntics), després de dinar al Pas de l'Ase, em vaig trobar malament i em vaig passar la tarda /nit entre el llit i la tassa del WC :-( La Mònica va haver de sortir a sopar sola pels carrers (i carreteres) solitaris de la vila.

L'endemà, diumenge, amb força precaucions, encara vam salvar la cosa. Al matí, després d'esmorzar, vam anar a visitar el castell de Miravet. Impresionant!

una de les torres del castell i, sota, la Mònica i jo, al castell, amb el riu

Vam dinar a Mora d'Ebre que, per nosaltres, té un encant especial i a la tarda vam estar a l'embassament d'Els Guiamets

el pont de Mora d'Ebre ( bé, un dels ponts)

la Mònica (mig morta de fred) a l'embassament d'Els Guiamets

Despeses militars per a necessitats socials

Aquest cap de setmana han passat coses guapes (i d'altres, com és lògic, que no ho són tant, "c'est la vie" dels collons). Entre les coses guapes cal esmentar les mobilitzacions per reclamar la retirada de les tropes espanyoles d'Afganistan (si hi hagués anat més gent, evidentment, la notícia seria millor però, ja se sap, suposo que la gent dels partits devia estar enfeinada suscrivint l'editorial de la "dignitat"). Us adjunto algun enllaç a fotografies de la concentració de Barcelona.

A Bétera (València) els companys d'Alternativa Antimilitarista - MOC van fer la 7a inspecció ciutadana a la base militar que l'OTAN té en aquest indret. Aquest cop la inspecció es va lligar amb les mobilitzacions que s'han fet a diferents llocs de l'estat espanyol reclamant la retirada de les tropes espanyoles d'Afganistan. Quinze antimilitaristes van aconseguir saltar les tanques del recinte i entrar dins la base, desplegant pancartes com "Gastos militares para necesidades sociales".
L'enllaç amb més informació és el de la web Insumissia, actualitzada amb informacions i enllaços a fotos, vídeos i notícias de mitjans. Un dels enllaços que hi ha és el del diari El Mundo que ha aconseguit un bon nombre de comentaris fastigosos.

de que se rie, de que se rie...? (no hi havia armes de destrucció massiva)

Arran la primera jornada de la Comissió d'Investigació sobre la "guerra" d'Iraq, a Londres, el diari Público d'ahir portava la notícia, cap novetat a aquestes alçades, que Londres sabia que l'arsenal iraquí estava desmantel·lat abans de la invasió.

Londres sabía que el arsenal iraquí había sido desmantelado antes de la invasión

El mateix diari, avui, explica que el govern sabia que no hi havia armes de destrucció massiva però que la invasió ja estava decidida.

La ONU estaba condenada al fracaso en Irak

A l'article d'avui, l'ex-ambaixador britànic als EUA, Christopher Meyer, diu: <no existía tal prueba definitiva”>>.
A l'article també s'afirma que dos ex-alt càrrecs del Foreign Office, Tim Dowse y William Ehrman, diuen a la comissió que <>.

Mentrestant, a l'estat espanyol, José Maria Aznar que, l'any 2007, en un col·loqui a Pozuelo de Alarcón, deia: "Evidentemente todo el mundo pensaba que en Irak había armas de destrucción masiva y no había armas de destrucción masiva, eso lo sabe todo el mundo y yo también lo sé, ahora", segueix campant al seu aire amb tota tranquil·litat i, segons sembla, sense cap problema de conciència.

La Plataforma Juicio a Aznar, després de dos anys de feina va aconseguir presentar, en el Tribunal Suprem, una querella criminal contra l'ex-president i altres càrrecs per "la mort i devastació a l'Iraq" però, l'estiu d'enguany, es va poder saber que el Suprem arxivava la querella.


Com sempre, haurem d'esperar que, a tot arreu, es clarifiquin les coses (que, per altra banda, eren transparents abans de la invasió) fins que ens caigui la cara de vergonya. Bé i, en tot cas, recordeu que aquest dissabte hi ha mobilitzacions a diferents indrets reclamant la retirada de tropes espanyoles d'Afganistan, un altre exemple de "guerra preventiva" o sigui una barreja d'interessos econòmics i geoestratègics, injustícia, inmoralitat i il·legalitat, entre d'altres coses.

Davant tanta rialla presidencial no puc menys que recordar alguns versos de Mario Benedetti

En una exacta
foto del diario
señor ministro
del imposible

vi en pleno gozo
y en plena euforia
y en plena risa
su rostro simple

seré curioso
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe

Fora les tropes d'Afganistan

Fora les tropes de l’Afganistan! · Acció · 28-N · 17,30h Tropes fora de l'Afganistan |

No a la guerra!
Fora les tropes de l’Afganistan!

acció > performance >
concentració

Porteu roba negra i una espelma

dissabte 28 de novembre • 17,30h
Pl. Catedral, amb processó fins a Pl. S. Jaume
Convoca: Plataforma Aturem la Guerra

---

Aquesta acció forma part de la jornada estatal de la Campanya per la retirada de les tropes espanyoles de l’Afganistan: http://tropasfueradeafganistan.blogspot.com

---

Més informació: info@aturemlaguerra.org • www.aturemlaguerra.org • www.facebook.com/aturemlaguerra • 93 301 0171 • Ajut econòmic a la Plataforma: 2013-0371-85-02009 57332

campionat del món de patinatge i cap de setmana

Penjo el vídeo de l'actuació del Reus Deportiu en el campionat del món a Freiburg



I algunes fotos del cap de setmana. Demà cap a Barna.

El Reus Deportiu, subcampió del món en grups shows

Bé, ja he dit que no parlaria més de segons què i, per tant, el que toca, imprescidible, és explicar que les nenes, que són a Freiburg, amb les seves companyes del Reus Deportiu i amb l'espectacle Atòmic han quedat segones del món en la modalitat de grups show. Ahir em van trucar, emocionades, per dir-ho. Js penjaré algun altre post amb fotos. Ací les podeu veure al campionat d'Espanya 2009

Les patinadores roig-i-negres, amb l’espectacle Atomic, han aconseguit la medalla de plata a Friburg (Alemanya) amb una actuació estel•lar El Reus Deportiu, rebent el trofeu que l'acredita com a subcampió del món de shows grups grans a Friburg El Reus Deportiu ha tornat a situar-se novament en el primer pla internacional en els esports de patins després de proclamar-se aquest divendres a Friburg (Alemanya) subcampió del món de la modalitat de shows grups grans en el Mundial de patinatge artístic. Les reusenques han estat esplèndides aconseguint un resultat històric, només superades pel CP Olot. El grup de patinadores i patinadors entrenat i dirigit per Alina Sabaté ha executat el seu espectacle ‘Atòmic’ fenomenalment i ha pujat de la quarta plaça en el passat Europeu de Reggio Emilia al segon lloc en el certamen mundial, deixant enrere als dos equips italians. El Reus Deportiu ha tocat el seu sostre amb aquest resultat desenvolupant a la pista del Messe Freiburg una coreografia magnífica acompanyada per un vestuari molt acurat i una gran bellesa de moviments que els espectadors han aplaudit llargament. L’estil que han mostrat les patinadores reusenques amb la coreografia presentada ha rebut nombroses puntuacions de nou, premiant així el seu esforç. Per davant només l’Olot, que l’any passat es va quedar fora del Mundial però que amb aquest títol ja en suma cinc, ha pogut superar les representants roig-i-negres, entre les que hi havia la patinadora Mireia Faiges, que la setmana passada va competir en el seu primer Mundial júnior acabant setena en el programa lliure. I per darrera, a molt poques dècimes de puntuació, els dos clubs italians han lluitat per la tercera plaça, afegint-se els dos representants argentins. Amb aquest ‘Atomic’, el Reus Deportiu ha aconseguit el títol provincial, el tercer lloc de Catalunya i d’Espanya, la quarta posició en el Campionat d’Europa i ara aquest fantàstic segon lloc en el Campionat del Món, en el que ha estat un final de temporada immillorable. Classificació final de la modalitat shows grups grans del Campionat del Món de Friburg’09: 1. Seducció (Club Patí Olot) 137,1 punts 2. Atòmic (Reus Deportiu) 129,6 punts 3. Narcisus (Itàlia) 128.9 punts 4. Coffe 100% Arabica (Itàlia) 127.9 punts 5. The Wall (Argentina) 126.3 punts 6. Holly Maria (Argentina) 124.6 punts 7. El geperut de Notre Dame (Holanda)116.2 punts 8. Hair Life (França) 115.9 punts 9. Cavall de Troia (Holanda) 110.9 punts (notícia de Reus24.com)

No ho faré més

Penjo aquest post (suposo que no ho hauria de fer) i, en principi, no en penjaré cap més sobre aquest tema.

Ja sé que, en les coses dels sentiments, no hi ha culpables ni víctimes o, si més no, tots/es els/les implicats/des són les dues coses, però no puc evitar lamentar haver recuperat determinats sentiments, determinades coses, per, ara, haver-ho de colgar de nou. Merda!

el mur o un mur?

El 9 de novembre de 1989 va "caure" el Mur de Berlin. Ara, 20 anys més tard, hi ha hagut cel·lebracions i recordatoris arreu del món. El mur ha caigut, tot solucionat, pau, democràcia i justícia per tothom.

restes del mur a Berlin

Doncs no! a banda de les consideracions i valoracions que es puguin fer sobre l'abans i el després de la caiguda del mur, el que si és cert és que en queden un bon grapat i se n'han creat de nous.

El diari Publico va fer un petit reportatge sobre els "altres" murs.

premeu a sobre perque s'enxampli

Si premeu sobre els enllaços podreu llegir sobre els murs a Ceuta i Melilla, Sahara, Xipre, Palestina, Estats Units d'America... També n'hi ha a Corea, India, Brasil...

la tanca de Ceuta i Melilla

El diari El Pais també parlava de murs que no es poden franquejar

Podríem afegir, també, tots els murs, reals o virtuals, que aixequem diariament

Contra el terror, justicia

Els diaris de fa uns dies comentaven que els acusats de l'11-S seran jutjats a Nova York. Per diferents motius entre els quals, com no "Nada podrà aliviar la pena de los afectados però, al menos, tendran la oportunidad de presenciar algo que se les habia negado hasta ahora", diu el fiscal general dels EUA, Eric Holder.

El fiscal general diu, també, que el departament de Justícia demanara, per a tots els acusats, la pena de mort i que, personalment, ha revisat els casos i creu que se'ls podrà processar en base a proves que no s'han fet públiques, diferents a les que s'han aconseguit mitjançant la tortura que es consideren inadmisibles. Entre aquestes proves hi ha la confessió de KhaledSheik Mohamed, suposat responsable de tot en base a la confessió obtinguda després de 183 sessions de "waterboarding"

Em sembla increible llegir el que llegeixo. Em sembla lògic que jutjin els pressumptes responsables d'un atemptat i, fins i tot, que vulguin muntar-ho en plan show a New York però al·lucino al llegir que no es tindran en compte les proves obtingudes sota tortura a la base naval de Guantànamo. Quina hipocresia! Quina credibilitat pot tenir qualsevol prova i, menys, qualsevol declaració obtinguda en un espai "al·legal", en el millor dels casos, en el qual una persona declara coses després de 183 sessions de tortura? Que més dona que la declaració s'hagi produït en el transcurs de les sessions, abans o després?



Si voleu més informació sobre la campanya Contra terror, justícia d'Amnistia Inernacional premeu ací

el que estimo és l'ocell

el cel, a la nit, a Tarragona (si no hi hagués contaminació lumínica, clar)

Ahir a la nit hi va haver una situació, quasi màgica, relacionada amb l'estimació, la tendresa... i, també, amb la tristesa.

Aquest matí he sortit a donar un tomb per ordenar una miqueta pensaments i per escriure. He anat al Claustre de la Catedral però, a l'estoneta, un parell de grups de nanos d'alguna escola m'han foragitat amb els seus crits i corredisses. He anat a parar al remodelat Parc de Saavedra.

A la tarda la tristesa se m'ha enganxat una miqueta.

Per una banda sap greu que la gent que estimes o has estimat faci la seva vida sense tú, però alhora és força lògic que la faci. La cançó de Mikel Laboa, Txòria-txori (ja l'he penjat algun altre cop en aquest blog) parla decoses d'aquestes. Aquest cop, però, no la canta En Laboa.

Hegoak ebaki banizkio
nerea izango zen,
ez zuen aldegingo.
Bainan, honela
ez zen gehiago txoria izango
eta nik…
txoria nuen maite.

Que es podria traduir al català d’aquesta manera:

Si li hagués tallat les ales
hauria estat meu,
no s’hauria escapat.
Però llavors
hauria deixat de ser un ocell.
I jo
el que estimava era l’ocell.

Finalment, us penjo un bocinet de l'inici de la pel·lícula La lluna de B. Bertolucci. La peli està força bé però aquestes imatges amb la musica m'encanten i em fan pensar en la lluna, sola, al lluny, tranquil·la, observant com els éssers humans no parem, amunt i avall, rient, plorant i vivint.

avui música

avui, l'endemà de treure l'infusor, per primer cop, a Tarragona, m'he llevat tard. Notava com una certa opressió entre el coll i el pit que m'ha passat força amb la meditació.

De tant en tant, em sorprenc pensant en com poden canviar les coses, en si, realment, arribem a conèixer les persones (i a nosaltres mateixos/es)... també em sorprenc enyorant sensacions...
Un vídeo de la Luz Casal que m'han dedicat ha provocat una mica de sentimentalisme aprofitant el contexte. He retornat el detall amb un vídeo sobre el darrer disc de la Luz Casal, ves per on, dedicat als boleros.

De la Luz Casal i Como la cigarra me n'he anat a una altra versió de la mateixa cançó, aquest cop de la Mercedes Sosa. La cosa s'ha "endreçat" amb la Mayte Martín i l'Esther Formosa

Sobre pirates

Si no sabeu francès, del vaixell diuen que van a combatre la pirateria i de terra contesten que comencin per combatre la pobresa.
© Chappatte dans “International Herald Tribune” (tret del blog d'Hugo Orell)

Evidentment desitjo que el segrest de l'Alakrana es resolgui satisfactòriament i la seva tripulació torni a casa sans i estalvis.
Ara bé, aquest fet, la forma en que es pot resoldre, el perquè hi ha pirateria a les aigües de l'Índic, si tota la pesca que es fa en aquelles aigües es fa de forma legal o com una altra modalitat de pirateria (i no dic, en absolut que l'Alakrana ho fés), el fet que els pesquers hagin d'anar amb seguretat privada amb autorització per usar armes de major calibre, etc. em preocupen i, com acostuma a passar sempre o quasi sempre, ens trenquem les banyes buscant solucions quan hauria de ser més senzill evitar els problemes o ja no recordem les intervencions americanes a Somàlia?
En l'article, publicat a Canal Solidario, La pesca en las aguas de Somalia un negocio de alto riesgo, Josep Maria Royo de l'Escola de Cultura de Pau diu coses com aquesta:
"Esta situación de inseguridad es consecuencia de la guerra y la ausencia de autoridad efectiva desde hace casi 20 años que ha provocado la destrucción del país y la muerte de más de 300.000 personas desde 1991, además de una crisis humanitaria que afecta en la actualidad a más de dos millones de personas. El GFT, nacido de un proceso de paz en el año 2004, apenas controla la capital, Mogadiscio, y algunas regiones del sur del país con el apoyo de 8.000 soldados etíopes. Etiopía, con el beneplácito estadounidense, invadió Somalia en diciembre de 2006 para derrocar el poder de los tribunales islámicos, vistos como amenaza y germen de al-Qaeda en el continente africano."
El diari El Público d'ahir portava una entrevista amb Alí Ahmed Jama, ministre d'Exteriors de Somàlia, l'home explicava que són contraris al pagament de rescats i a l'extradició dels dos pirates detinguts perquè fer-ho suposa un alicient per a nous segrests. En un paràgraf deia: "Somalia siempre se opone a dar cualquier tipo de rescate, especialmente millonarios, porque lo que hacen es alentar la piratería. Las actividades de los piratas comenzaron como un movimiento contra la pesca ilegal, ya que muchos barcos extranjeros faenan ilegalmente en nuestras aguas, pero ahora se ha convertido en un negocio lucrativo para el crimen organizado".
No em vull allargar i, per tant, si voleu saber-ne més, podeu prèmer en els enllaços anteriors. Us deixo, també, un parell de posts de l'amic Jordi Calvo del Centre Delàs d'estudis per la Pau, publicats en el seu blog al diari Publico: Cuanto nos costarà el atún de Somalia i La escalada armamentística del atún i una entrevista amb el reporter José Cendón que va estar segrestat a Somàlia.

joder amb el yin yang

Avui nova escapada a Barna. Visita al matí i a les 16,00 h. nova sessió,fins a les 22,00 h. Com sempre la sensació de contrastos: el que et cura fa mal. Yin-yang

He pogut fer una mica de siesta, escoltar música (clàssica, Enrique Morente...), llegir (el lobo estepario), xerrar, fer alguna foto, enyorar... Vaig dir-me, fa uns dies, que no escoltaria cap bolero ni em lliuraria al sentimentalisme. I així ho faig, fins i tot he escoltat alguna canço d'Omega i tot tranquil i a lloc, però, de tant en tant, tu dius i creus que disposes i la vida surt per on surt. He posat Mikel Laboa, he pensat que seria bonic i, al sentir-ho en basc, no remouria res. Xoriek. Dons bé, a banda que les cançons són precioses, una és una versió de Ne me quitte pas del Jacques Brel. Brutal. Us la penjo.

Un altre cop el que et cura fa mal.

Ne me quitte pas, mais... s''l vous plait, quite moi!

Va com va i Gervasio Sànchez

Fa temps, molt temps, vaig estimar una altra persona, vam compartir moltes coses, algunes encara les compartim, i, un dia, els nostres camins es van separar. Vam fer un tros de camí junts i, per tot un seguit de circumstàncies, cadascun va reemprendre el seu.

Suposo que, en algun lloc, em va quedar un foradet, però vaig reemprendre el meu camí i m'hi vaig trobar bé i sense necessitar compartir res amb cap altra persona.
Malgrat això, la vida, que no és justa ni injusta sinó com és, va fer que aparegués una altra persona i, de nou, vaig tornar a compartir coses i, fins i tot, em va semblar que com era possible que hagués viscut sense.
Ara, de nou, els camins es tornen a separar i, cullons!, fa mal, encara que continuar sigui inviable ateses tot un seguit de circumstàncies.
En qualsevol cas, tinc clar que no hi ha culpables, sóm éssers lliures (bé, o si més no, això creiem) i, per tant, coincidim, lliurement, i, si escau, descoincidim. En tot cas, potser donem per fetes o conegudes coses, reaccions, que, pel que sigui, descobrim que no son com crèiem.

Sawabona

View more presentations from jyago70.

Avui he fet el que feia abans de conèixer aquesta persona i, per una banda, m'ha agradat, m'ha semblat que em recuperava una mica a mi mateix i que recuperava coses, sensacions..., per altra, m'ha generat força tristesa, probablement, per les coses, sensacions, que perdo... Que hi farem, va com va, i, com deia algun merdós: el que no pot ser no pot ser i, a més, és impossible.

Llegir el diari no m'ha tret la sensació de tristesa, ans el contrari, hi ha notícies que et deixen garratibat. No tant per la notícia en si sinó pels sentiments de les persones que les generen o protagonitzen, així, per exemple, llegint sobre una lapidació a Somàlia llegeixo que el condemnat (per adulteri) "estuvo gritando y sangrando por la cabeza durante la lapidación, hasta que dejo de moverse al cabo de unos siete minutos" o que "el año pasado, una niña de 13 años, víctima de una violación, fué lapidada hasta la muerte en la población somali de..." (per cert, podeu signar per intentar evitar la lapidació d'una dona iraní) o les històries de persones que van intentar fugir del "socialisme real" travessant el mur de Berlin. Unes ho van aconseguir, altres no i algunes hi van deixar la pell.

Entre tristesa i tristesa una notícia m'ha alegrat: Gervasio Sánchez ha guanyat el premi nacional de fotografia. M'ha alegrat força perquè és un amic i, si bé, determinats sentiments i sensacions tenen a veure amb una parella, n'hi ha molts més, també meravellosos, que tenen a veure amb la família o els amics. Per altra banda, m'ha alegrat també per la trajectoria de Gervasio i per les coses que fa i que diu. Aquesta nit, probablement, una colla d'amics compartirem l'alegria.

No m'allargo més dien les coses que els diaris diuen de Gervasio Sànchez però us deixo amb alguns enllaços perquè si en teniu ganes ho llegiu vosaltres mateixos:

Gervasio Sánchez gana el Premio Nacional de Fotografia
Disparos en el frente de la verdad
Hay que reinvindicar los valores puros y basicos del periodismo
Gervasio Sánchez, Premio Nacional de Fotografia
No se premia solo mi trabajo sino el oficio de fotoperiodista
El miedo es el mejor remedio contra la estupidez, te impide hacer locuras

I, per acabar, us deixo el darrer post del blog de Gervasio Sánchez Los desastres de la guerra. El post es diu La cobardia de los políticos débiles

Gira't de cara al vent...

Aquests dies coincideixen massa coses i ahir em vaig despertar al voltant de les quatre de la matinada i ja no vaig poder dormir. Després de donar voltes al llit i d'intentar fer alguna foto de l'habitació en penumbra (no me'n va sortir cap). Em vaig llevar, em vaig dutxar, vaig fer la meditació i me'n vaig anar cap el Balcó del Mediterrani.

Passejar pel carrer a les set de la matinada és ben agradable. Llàstima del soroll de les màquines de la neteja. Mentre passava per la Plaça Verdaguer i lamentava el sorollam d'una d'aquestes màquines vaig sentir soroll per la Rambla i vaig pensar que tampoc passava res que era un soroll més com els camions de transport, en definitiva, que començava el dia. Al arribar a la Rambla vaig comprovar que no hi havia cap camion de transport sinó més màquines i camions de la neteja.

Bé, al cap d'una estona, ja instal·lat, al Balcó, al Passeig de les Palmeres, sentiria, aquest cop si, com la ciutat anava recuperant l'activitat (i el soroll quotidià, clar).

Amb la lluna a l'esquena i el cel fosc vaig anar contemplant i fotografiant l'horitzó mentre s'anava ampliant la franja de llum amb unes tonalitats i reflexos preciosos. Les fotografies són boniquetes però no fan tota la justícia que es mereix l'albada que vaig contemplar.

Al voltant de les 8 vaig tocar el dos per anar a fer analítiques. Després un bon esmortzar amb pernil d'Extremadura va acabar de templar l'ànim pel dia. A la nit un amic m'explicava que la posta de sol també va ser espectacular.
Haurem d'estar atents. Val la pena.

Tanco el post amb un poema de Miquel Martí i Pol que parla de coses semblants:

Del bosc, abans tan pròxim,
a penes te’n recordes;
i, tanmateix, forma part de la teva
particular història.
Oblidar també és viure.
Ara torna a ser el temps
de seure pels pedrissos,
de clavar els ulls al bell mig de la tarda,
de rentar-se les mans
amb l’aigua de la pluja.
Revindran els torrents.
És l’hora del blat tendre i de la sal.
Gira’t de cara al vent i, a poc a poc,
sentiràs com la pell se’t desarruga.

coses que passen

Aquest matí he vist algunes notícies que m'han descollonat. Bé, de fet, el que m'ha deixat més xocat ha estat veure la foto de Fraga i pensar en les coses que fa l'edat. Altres notícies impactants, per mi, clar, han estat aquestes:

Abas no se presentará a la reelección en las presidenciales
M'ha xocat, a banda de les bronques amb Hamàs, les històries de corrupció, etc. el comentari que es rendeix després que els governants israelians hagin passat d'ell olimpicament.
"...El presidente palestino se rinde tras un lustro de negociaciones fallidas con Israel. Los cinco años se cumplirán el 11 de noviembre, quinto aniversario de la misteriosa muerte de Yaser Arafat. Durante el lustro transcurrido, tres primeros ministros Ariel Sharon, Ehud Olmert y Binyamin Netanyahu han dado largas a Abás mientras incrementaban la construcción a lo largo y ancho de Cisjordania, incluida Jerusalén..."

M'ha xocat, també, en la notícia Moreno Ocampo investigarà las matanzas en Kénia , el següent fragment: "A finales de diciembre de 2007, un grupo de kenianos, en su mayoría mujeres y niños, se refugió en una iglesia en el pueblo de Eldoret, a 400 kilómetros de Nairobi, para salvarse de la ola de violencia desatada tras las elecciones del 27 de ese mes. Unos individuos prendieron fuego al edifico. Murieron 35 personas. Los cuatro acusados de aquella matanza fueron absueltos en un juicio bajo sospecha y criticado por defensores de derechos humanos".
absueltos! com tants altres assassins.
Demencial voler imaginar el que devien passar i sentir les persones que hi havia a l'edifici. La notícia em recorda una cosa que vaig llegir ahir en el blog de Chema Caballero comentant el judici a Charles Taylor "El juicio se prolonga y por tanto el Tribunal se está quedando sin dinero, según su Presidenta, Renate Winter, si no recibe 30 millones de dólares antes de finales de julio los trabajos de este tendrán que interrumpirse. Tan serie está la cosa que el Fiscal jefe del Tribunal, Stephen Rapp, declaró: “Puedo tener las mejores pruebas del mundo, puedo tener la mejor defensa, pero si nos quedamos sin fondos, el Tribunal tendrá que dejar libre al acusado”. Charles Taylor és un dels rsponsables de la guerra a Sierra Leona, està acusat de crims de guerra, va reclutar milers de nens soldats...

Chema Caballero, premi Brunet 2006 perla seva trajectoria en la defensa dels nens i nenes soldat de Sierra Leona en una foto publicada a la web de la Universidad de Navarra

Una altra notícia brutal, la que es titula Sacudian a la elefanta con un garfio de hierro en la que un ex "cuidador" d'animals d'un circ explica com van pegar una elefanta i li aplicaven descargues elèctriques perquè no volia actuar aixi com altres atrocitats que es cometen amb els animals en aquests negocis. L'home va plegar el dia en què l'amo del circ va decidir matar dos tigres per no haver-els-hi de donar menjar. A Tarragona recordeu que fa dies teníem el Circo Americano que, també, basa el seu espectacle en el maltractament d'animals.

La darrera, Primeras notícias del exterminio, parla de l'edició d'un llibre, Años de guerra, de Vasili Grossman on es diuen coses "El espíritu de economía, la exactitud, el cálculo, la pulcritud pedantesca son todos ellos rasgos plausibles que poseen muchos alemanes. Aplicados a la agricultura o a la industria, dan sus frutos. El hitlerismo aplicó estos rasgos al crimen contra la humanidad y las SS del Reich procedieron en el campo de concentración polaco exactamente como si se tratara del cultivo de coliflores o de patatas"

No penseu que trio les pitjors, la resta no són millors