avui, l'endemà de treure l'infusor, per primer cop, a Tarragona, m'he llevat tard. Notava com una certa opressió entre el coll i el pit que m'ha passat força amb la meditació.
De tant en tant, em sorprenc pensant en com poden canviar les coses, en si, realment, arribem a conèixer les persones (i a nosaltres mateixos/es)... també em sorprenc enyorant sensacions...
Un vídeo de la Luz Casal que m'han dedicat ha provocat una mica de sentimentalisme aprofitant el contexte. He retornat el detall amb un vídeo sobre el darrer disc de la Luz Casal, ves per on, dedicat als boleros.
De tant en tant, em sorprenc pensant en com poden canviar les coses, en si, realment, arribem a conèixer les persones (i a nosaltres mateixos/es)... també em sorprenc enyorant sensacions...
Un vídeo de la Luz Casal que m'han dedicat ha provocat una mica de sentimentalisme aprofitant el contexte. He retornat el detall amb un vídeo sobre el darrer disc de la Luz Casal, ves per on, dedicat als boleros.
De la Luz Casal i Como la cigarra me n'he anat a una altra versió de la mateixa cançó, aquest cop de la Mercedes Sosa. La cosa s'ha "endreçat" amb la Mayte Martín i l'Esther Formosa
3 comentaris:
Hola!!!
Cuanto tiempo que no participo por mis blogs consentidos.
Me encantó hoy ponerme al día un poquitín y leer un poco de tus últimos posts, todos muy interesantes como siempre.
Los vídeos y las fotos muy xéveres.
Saludos y muaks
Jo també, tot sovint em trobo reflexionant sobre aquest tipus de coses. I el que em resulta curiós de tot això és que, segons el dia que tingui, em decanto per un SÍ, per un NO o per un NS/NC. De totes maneres, sempre espero que el "SÍ" sigui més habitual que qualsevol altra cosa.
Molt de gust.
P.S. Al bloc que comparteixo amb la meva parella hi convivim sota seudònim. Ara bé, he vist la teva fotografia del perfil i diria que visc just a l'altra banda del riu.
*Sànset*
Ostres, els boleros. Saps, era jo molt jovenet, tant que el meu pare perquè jo pogués actuar em va fer, per escrit, un permís (potser no ho hauria d'haver fet, ara sé que els pares cometem molts encerts però també molts errors com a tals). Faltava poc pels divuit anys i tocàvem primer en un cabaret, on ara esta el Bonachi, i després en el Don Quijote (després el New York), en la Pineda. En aquests llocs vam aprendre a tocar alguns boleros, de les orquestres (per cert que alguns instrumentistes molt bons) que acompanyaven el que en aquells temps es deien les varietats (crec recordar). La nostra música, la que més escoltàvem i intentaven fer -no en aquests llocs- era la de Santana, alguna cosa de Led Zepelin, alguna altra de Jimi Hendrix, alguna altra de Cream, etc. En secret m'encantava quan acompanyava alguns boleros, recordo el "passaran más de mil años" "bésame mucho" "reloj no marques las horas" (aquest últim m'agradava especialment).
Bé, records força sentimentals, d'èpoques llargament i afortunadament superades.
Publica un comentari a l'entrada