el que estimo és l'ocell

el cel, a la nit, a Tarragona (si no hi hagués contaminació lumínica, clar)

Ahir a la nit hi va haver una situació, quasi màgica, relacionada amb l'estimació, la tendresa... i, també, amb la tristesa.

Aquest matí he sortit a donar un tomb per ordenar una miqueta pensaments i per escriure. He anat al Claustre de la Catedral però, a l'estoneta, un parell de grups de nanos d'alguna escola m'han foragitat amb els seus crits i corredisses. He anat a parar al remodelat Parc de Saavedra.

A la tarda la tristesa se m'ha enganxat una miqueta.

Per una banda sap greu que la gent que estimes o has estimat faci la seva vida sense tú, però alhora és força lògic que la faci. La cançó de Mikel Laboa, Txòria-txori (ja l'he penjat algun altre cop en aquest blog) parla decoses d'aquestes. Aquest cop, però, no la canta En Laboa.

Hegoak ebaki banizkio
nerea izango zen,
ez zuen aldegingo.
Bainan, honela
ez zen gehiago txoria izango
eta nik…
txoria nuen maite.

Que es podria traduir al català d’aquesta manera:

Si li hagués tallat les ales
hauria estat meu,
no s’hauria escapat.
Però llavors
hauria deixat de ser un ocell.
I jo
el que estimava era l’ocell.

Finalment, us penjo un bocinet de l'inici de la pel·lícula La lluna de B. Bertolucci. La peli està força bé però aquestes imatges amb la musica m'encanten i em fan pensar en la lluna, sola, al lluny, tranquil·la, observant com els éssers humans no parem, amunt i avall, rient, plorant i vivint.