Va com va i Gervasio Sànchez

Fa temps, molt temps, vaig estimar una altra persona, vam compartir moltes coses, algunes encara les compartim, i, un dia, els nostres camins es van separar. Vam fer un tros de camí junts i, per tot un seguit de circumstàncies, cadascun va reemprendre el seu.

Suposo que, en algun lloc, em va quedar un foradet, però vaig reemprendre el meu camí i m'hi vaig trobar bé i sense necessitar compartir res amb cap altra persona.
Malgrat això, la vida, que no és justa ni injusta sinó com és, va fer que aparegués una altra persona i, de nou, vaig tornar a compartir coses i, fins i tot, em va semblar que com era possible que hagués viscut sense.
Ara, de nou, els camins es tornen a separar i, cullons!, fa mal, encara que continuar sigui inviable ateses tot un seguit de circumstàncies.
En qualsevol cas, tinc clar que no hi ha culpables, sóm éssers lliures (bé, o si més no, això creiem) i, per tant, coincidim, lliurement, i, si escau, descoincidim. En tot cas, potser donem per fetes o conegudes coses, reaccions, que, pel que sigui, descobrim que no son com crèiem.

Sawabona

View more presentations from jyago70.

Avui he fet el que feia abans de conèixer aquesta persona i, per una banda, m'ha agradat, m'ha semblat que em recuperava una mica a mi mateix i que recuperava coses, sensacions..., per altra, m'ha generat força tristesa, probablement, per les coses, sensacions, que perdo... Que hi farem, va com va, i, com deia algun merdós: el que no pot ser no pot ser i, a més, és impossible.

Llegir el diari no m'ha tret la sensació de tristesa, ans el contrari, hi ha notícies que et deixen garratibat. No tant per la notícia en si sinó pels sentiments de les persones que les generen o protagonitzen, així, per exemple, llegint sobre una lapidació a Somàlia llegeixo que el condemnat (per adulteri) "estuvo gritando y sangrando por la cabeza durante la lapidación, hasta que dejo de moverse al cabo de unos siete minutos" o que "el año pasado, una niña de 13 años, víctima de una violación, fué lapidada hasta la muerte en la población somali de..." (per cert, podeu signar per intentar evitar la lapidació d'una dona iraní) o les històries de persones que van intentar fugir del "socialisme real" travessant el mur de Berlin. Unes ho van aconseguir, altres no i algunes hi van deixar la pell.

Entre tristesa i tristesa una notícia m'ha alegrat: Gervasio Sánchez ha guanyat el premi nacional de fotografia. M'ha alegrat força perquè és un amic i, si bé, determinats sentiments i sensacions tenen a veure amb una parella, n'hi ha molts més, també meravellosos, que tenen a veure amb la família o els amics. Per altra banda, m'ha alegrat també per la trajectoria de Gervasio i per les coses que fa i que diu. Aquesta nit, probablement, una colla d'amics compartirem l'alegria.

No m'allargo més dien les coses que els diaris diuen de Gervasio Sànchez però us deixo amb alguns enllaços perquè si en teniu ganes ho llegiu vosaltres mateixos:

Gervasio Sánchez gana el Premio Nacional de Fotografia
Disparos en el frente de la verdad
Hay que reinvindicar los valores puros y basicos del periodismo
Gervasio Sánchez, Premio Nacional de Fotografia
No se premia solo mi trabajo sino el oficio de fotoperiodista
El miedo es el mejor remedio contra la estupidez, te impide hacer locuras

I, per acabar, us deixo el darrer post del blog de Gervasio Sánchez Los desastres de la guerra. El post es diu La cobardia de los políticos débiles