sobre vergonyes, moviment contra la impunitat dels crims franquistes i personalismes, entre d'altres coses

"...Col·locar en primer pla les crítiques a Garzón, subestimant l’estratègia d’una poderosa dreta judicial i política refractària encara a condemnar el règim anterior seria segurament un error que, a la llarga, acabaria per debilitar l’enèrgic moviment contra la impunitat dels crims franquistes sorgit recentment. Tanmateix, acceptar sense més ni més la versió elegíaca del jutge que ha pretès projectar part d’aquest moviment també seria una manera d’esterilitzar-lo de cara a un discurs dels drets humans que, si vol ser coherent i eficaç, ha de ser capaç d’eradicar els dobles arrasadors i de cridar les coses pel seu nom..."

Estem assistint a una actuació vergonyosa dels membres del Tribunal Suprem (veure la web del Tribunal al Portal del Poder Judicial) en contra del jutge Baltasar Garzón acusat de prevaricació per la Falange Española (veure wikipedia) i el "sindicat" Manos Límpias (veure wikipedia) per la investigació sobre crims del franquisme (a més d'altres relacionats amb la trama mafiosa de la Gurtel o uns cursos realitzats a New York).

A mi, particularment, m'indigna que, justament, la Falange Española, acusi un jutge i que, malgrat els dictàmens de la Fiscalia, s'acceptin les denuncies i es jutgi aquest jutge. Són comprensibles les mostres de suport que ha rebut el jutge en qüestió, Baltasar Garzón. Des d'aquest punt de vista vagi el meu suport envers el Sr. Garzón i, sobretot, envers els col·lectius i persones que es poden veure privats del seu dret a què es faci justícia pel que fa als crims perpetrats pel franquisme. En aquest sentit val la pena llegir la reacció d'Amnistia Internacional davant la suspensió del jutge Garzón:

Reacció d'Amnistia Internacional davant la suspensió del jutge Baltasar Garzón.

La suspensió del jutge Garzón en les seves funcions per part del Consell General del Poder Judicial per la investigació de crims internacionals suposa la confirmació d'un fet insòlit en democràcia i d'un escàndol.

Es tracta de l'inici d'un judici a l'únic jutge a Espanya per complir amb la seva obligació d'investigar crims internacionals i, per tant, imprescriptibles, com la desaparició forçada de persones. Lamentablement aquesta suspensió i l'eventual judici tindran serioses repercussions:

■ És un missatge tristament clar a les més de 100.000 víctimes de desaparició forçada. Ara serà més difícil obtenir veritat, justícia i reparació.

■ recordar al món que l'Estat espanyol incompleix les seves obligacions internacionals en drets humans a l'estimar que la llei d'amnistia del 1977 és una llei d'impunitat i impedeix investigar crims internacionals. ■ debilitarà, al costat dels recents retallades legislatius en matèria de jurisdicció universal, el paper de la judicatura espanyola perquè, a partir d'ara, serà més difícil, per falta de credibilitat interna, dur a presumptes criminals internacionals davant la justícia espanyola.

■ debilita la credibilitat del govern espanyol en fòrums internacionals de drets humans, com el seu recent nomenament en el Consell de Drets Humans de Nacions Unides; com podrà qüestionar a altres governs per drets humans si Espanya no ha resolt, de conformitat amb el dret internacional, milers de desaparicions forçades?. Amnistia Internacional espera que en, cas d'obertura del judici oral, es retirin els escandalosos càrrecs presentats contra el jutge Baltasar Garzón

Malgrat això, també he de reconèixer que crec que s'ha mitificat Baltasar Garzón. Fa dies, en el FB, vaig fer un comentari en un grup del que formo part, " Un millón de firmas en apoyo del Gran Juez Baltasar Garzón", dient que m'havia adherit al grup, que feia difussió del tema però que aquest senyor no era sant de la meva devoció, que tenia tota una sèrie de clarobscurs i que, per tant, els demanava que retiréssin lo de "gran juez" atès que amb "suport al jutge Baltasar Garzón" entenia que ja n'hi havia prou. Les respostes em posaven de fatxa per amunt.

Davant la confusió generalda al voltant d'aquest tema, m'ha agradat veure una opinió que té en compte les dues vessants, l'opinió de Jaume Asens i Gerardo Pisarello • Advocat de Memòria Històrica de Catalunya (MRHC) i de Mallorca (MAM) i professor de Dret Constitucional a la UB, respectivament. La opinió publicada en els dos darrers números del setmanari Directa (núms. 183 i 184), amb el nom de Memòria democràtica i Garzón, és la que reprodueixo seguidament atès el seu interès:

Els atacs dirigits al jutge Garzón pel seu intent d’investigar els crims del franquisme han col·locat part de l’esquerra i dels moviments socials davant d’un dilema no sempre fàcil de resoldre.

Per a alguns, la defensa del jutge constitueix un instrument central per contrarestar el cop judicial de la dreta i defensar els drets de les víctimes de la dictadura. Per a d’altres, en canvi, la centralitat atorgada a Garzón forma part del problema. Perquè col·loca en un segon pla la lluita dels col·lectius memorialistes, però sobretot perquè transmet una imatge idealitzada d’un jutge les actuacions del qual, més enllà d’aquest cas, han vingut marcades per la lleugeresa jurídica, quan no per la llisa i plana arbitrarietat. És indubtable que el que està en joc en tot aquest debat és quelcom més que el possible final de carrera d’un dels magistrats més famosos d’Europa. Els processos impulsats per Falange i Manos Limpias han de veure’s, abans que res, com a un important obstacle en la dilatada i dura lluita contra la impunitat dels crims franquistes. En cas de triomfar les seves pretensions, en efecte, les víctimes continuarien sense no poder aixecar el tancament de les vies judicials ordenat el 17 de juliol de 1936. I continuaria irresolta,

per exemple, la situació de centenars de nens que van ser segrestats i a qui se’ls van imposar, com a desapareguts en vida, identitats falses. D’altra banda, aquests processos han posat en evidència, una vegada més, que la justícia fins i tot està a les mans d’una casta conservadora que reacciona de forma corporativa davant dels que s’atreveixen a tocar els punts sensibles de l’entramat del poder més tradicional. L’ús espuri del dret penal contra Garzón ha fet recordar a molts que els magistrats del Tribunal Suprem van jurar en accedir a la carrera judicial l’acatament als Principis Fonamentals del Moviment i altres lleis fonamentals del Regne”. Avui, fins i tot, algun d’ells declara la seva simpatia i comprensió cap al cop militar. Això redunda en la creixent percepció que la transició encara no ha conclòs fins i tot el punt de què alguns, potser exageradament, han qualificat l’actual situació com el “pitjor cop succeït en democràcia des del 14-F”.

En tercer lloc, les actuacions contra Garzón suposen un dur cop a la legalitat vigent basat en l’errònia contraposició entre el dret intern i un dret internacional que, al cap i a la fi, ha estat ratificat pel propi Estat. És admissible discutir jurídicament si les actuacions realitzades per Garzón han estat les més adequades. De fet, no falten magistrats, fins i tot dins de l’Audiència Nacional, que consideren que hi havia vies judicials més idònies per investigar els crims franquistes. El que no és de rebut és col·locar principis com el d’imprescriptibilitat i prohibició d’amnistia fora de l’àmbit del jurídic, qualificant com a prevaricadora la seva aplicació judicial. És aquesta última pretensió, en realitat, la que podria considerar-se prevaricadora, a més d’un greu atac

a la independència i a la discrepància judicials que apuntala una cultura jurisdiccional jerarquitzada i autoritària. D’acceptar-se, en efecte, aquest tipus de tesi, el resultat seria l’emmotllament gradual de jutges conformistes o submisos al poder i la intimidació dels més garantistes amb una consigna clara: evitar la persecució dels excessos dels poderosos, tant del passat com del present, i reduir la pròpia funció al càstig dels més

febles. En el cas dels crims del franquisme, el missatge s’ha entès. La majoria dels 46 jutjats territorials que van rebre la causa de Garzón han aplicat la “doctrina Varela”, donant-los carpetada sense tan si més no citar els familiars de les víctimes.

La gravetat d’aquestes actuacions explica en bona mesura els nombrosos actes de solidaritat amb Garzón de sindicats, intel·lectuals i organitzacions de drets humans tant en l’Estat espanyol com fora d’ell. El problema, tanmateix, és que aquestes mobilitzacions, en centrar-se en la defensa del jutge, han generat dos inconvenients difícils de dirigir per a alguns sectors crítics. D’una banda, no han donat suficient entitat –almenys en un primer moment– als drets de les víctimes, minimitzant el paper de desenes d’associacions i col·lectius que, de manera anònima, porten anys lluitant contra la impunitat dels crims de lesa humanitat. Però el més greu, potser, és que han contribuït a difondre una imatge elegíaca del jutge que oculta un currículum en el qual abunden no poques ombres.

Garzón, en efecte, és el jutge que ha impulsat valentes causes contra les dictadures de Xile o l’Argentina. Però també és el jutge que, mogut per la seva megalomania i el seu hiperactivisme, ha llaurat un modus operandi caracteritzat per la lleugeresa i per actuacions processals clarament vulneradores de drets humans fonamentals. Algunes de les actuacions més qüestionables de Garzón, encara que no les úniques, són les vinculades a la lluita contra suposats “terroristes” anarquistes, islamistes o independentistes. Simptomàticament, aquestes actuacions solen ser ignorades o considerar-se una qüestió menor per bona part del progressisme espanyol i d’alguns col·lectius de lluita contra la impunitat d’altres països (sobretot d’Amèrica Llatina). Tanmateix, constitueixen un element indefugible en la construcció del “mite” Garzón. No és un secret, per exemple, l’ús abusiu per part del jutge d’extensos secrets sumarials i períodes d’incomunicació per a persones acusades de terrorisme, una pràctica fortament qüestionada pels organismes internacionals. Tampoc no és desconeguda la seva impassibilitat davant les denúncies per tortures de detinguts posats en la seva disposició. Aquesta desídia, de fet, va portar el Tribunal d’Estrasburg, en el

2004, a condemnar per primera vegada l’Estat per la violació de drets humans que la falta d’actuació de Garzón havia causat a la trentena d’independentistes catalans detinguts a propòsit d’una operació policial en vigílies dels Jocs Olímpics de 1992.

En aquests i altres casos, al costat del Jekyll impulsor dels processos contra els GAL, a favor de la justícia universal o contra la trama Gürtel, conviu el Hyde que, amb la mateixa despreocupació, estreny llaços amb grans empresaris, no té objecció en processar desenes de persones manejant proves de tan dubtosa legalitat com les autoinculpacions arrencades per força a Guantánamo, o emprèn processos inquisitorials contra supòsits “extremistes”, a partir d’apriorismes, analogies i teories conspiratives o extravagants. Una d’elles va ser la que el va portar a acusar Batasuna de “genocidi” i

“neteja ètnica” sobre la població no nacionalista, valent-se d’estrambòtiques estadístiques poblacionals i assimilant el seu projecte polític al del Partit Nacional Socialista Alemany durant la República de Weimar. Va ser precisament en el context de la lluita contra l’anomenat “entorn d’ETA” quan Garzón va acabar de consolidar el seu perfil de jutge poc rigorós i garantista, contribuint com pocs a l’erosió de la presumpció d’innocència o a la utilització trasbalsada, en fase d’instrucció, de mesures cautelars

com la presó preventiva, les entrades i registres de despatxos professionals, la intercepció de les comunicacions, la clausura d’entitats i mitjans de comunicació, o els

embargaments sobre els seus patrimonis. El propi calvari travessat pels periodistes i responsables d’Egunkaria o Ekin no podria entendre’s sense una sèrie de prejudicis judicials que el propi Garzón ha contribuït a conrear en sumaris com el 18/98 i que avui, per altres raons, es tornen en la seva contra.

Moltes d’aquestes actuacions van fer guanyar a Garzón el reconeixement de la dreta i del sector més espanyolista de l’esquerra. El Govern Aznar, de fet, va arribar a atorgar-li el màxim guardó al Mèrit

Policial, amb pensió inclosa. Tanmateix, aquest hiperactivisme no va trobar el mateix eco favorable entre els seus companys de carrera, que ja llavors van començar a veure amb suspicàcia la lleugeresa amb què despistava les seves investigacions i el poc control que exercia sobre la tasca policial. En aquell temps, el magistrat de l’Audiència de Madrid, Joaquín Navarro, va arribar a declarar que “Garzón és un jutge que s’inventa gairebé tot” i el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) el va expedientar per això. Però on va trobar un important escull a les seves tesis va ser a la pròpia Audiència

Nacional, que reiteradament va desautoritzar la desproporcionada aplicació per part de Garzón de la presó provisional i l’ús extensiu del concepte de terrorisme. Tal situació

va durar fins que el CGPJ, amb majoria conservadora, va decidir separar tots els magistrats de la Secció Cinquena de les seves funcions jurisdiccionals. Aquests

antecedents contribueixen a explicar per què una part no menyspreable de jutges, molts d’ells membres d’organitzacions gens properes als plantejaments de la dreta, com

Jutges per a la Democràcia, han vist amb bons ulls l’actuació de Varela contra Garzón o, almenys, han mantingut un conspicu silenci. Fins i tot explica que no faltin qui doni

suport a la intervenció judicial en matèria de memòria històrica o contra la trama Gürtel, però consideren una catàstrofe que aquests casos hagin caigut a les mans d’un jutge la

falta del qual de diligència i de solidesa jurídica pot posar en perill la viabilitat dels processos. El cert, en tot cas, és que lluny de provar la independència d’un jutge que “va

contra tots”, l’impulsiu i desnortat modus operandi de Garzón respon més aviat a una espècie de “populisme justicier” en el qual els encerts i les aberracions s’alternen de manera capritxosa. Així, per cada actuació dirigida a trencar el cèrcol d’impunitat de tot tipus de poderosos, és possible assenyalar altres que han conduït al tancament preventiu de diaris després declarats il·legals, la detenció i a l’empresonament de centenars de persones després declarades innocents, així com severes restriccions a la llibertat

ideològica i d’expressió. Atorgar a tots aquests elements el seu pes just en l’actual debat social no és senzill, sobretot perquè les batalles no sempre es presenten en les condicions que s’han pogut escollir. Col·locar en primer pla les crítiques a Garzón, subestimant l’estratègia d’una poderosa dreta judicial i política refractària encara a condemnar el règim anterior seria segurament un error que, a la llarga, acabaria per debilitar l’enèrgic moviment contra la impunitat dels crims franquistes sorgit recentment. Tanmateix, acceptar sense més ni més la versió elegíaca del jutge que ha pretès projectar part d’aquest moviment també seria una manera d’esterilitzar-lo de cara a un discurs dels drets humans que, si vol ser coherent i eficaç, ha de ser capaç d’eradicar els dobles arrasadors i de cridar les coses pel seu nom.