No al feixisme! No a la violència!

Aquest és el video de l'assassinat de Carlos Javier Palomino

Carlos, ni olvido ni perdón

algunes persones solidàries han convocat una concentració amb motiu de la celebració del judici que s'ha de fer (14 de setembre) contra l'autor de l'assassinat de Carlos Javier Palomino.

Aquest blog es va fer ressò del cas en un post anomenat No al feixisme!

Repsol dicta la política exterior d'Espanya?

Gervasio Sánchez, el fotoperiodista amb arrels a Tarragona del que he parlat en altres ocasions en aquest blog, manté un blog, sumament lúcid, crític i recomanable, anomenat Los desastres de la guerra, amb motiu, evidentment, de l'admiració que manifesta per la figura de Francisco de Goya al que anomena "el mejor reportero de la historia" per la seva colecció de gravats de la guerra. Sentint-se en deute amb "el más genial de los pintores" i coincidint amb el bicentenari dels "Desastres de la guerra", Gervasio Sánchez reflexiona en el blog sobre els desastres actuals i sobre les conseqüències que pateixen les víctimes civils, l'"única verdad incuestionable de cualquier conflicto armado".

Tampoco

Esto es peor

Els dos darrers posts que apareixen en el blog, s'anomenen "Repsol dicta la política exterior de España (I) i Repsol dicta la política exterior de España (II)".

imatge d'una acció de denuncia a la Repsol a Tarragona

Algunes persones, amb força carinyo, d'altres amb menys, critiquen que critiqui determinats fenòmens basant-se en les meves contradiccions. Una de les crítiques, freqüent en el meu blog, va per la REPSOL. Troben contradictori que critiqui i alhora utilitzi combustible pel meu vehicle (llogat o deixat actualment) o que consulti la guia REPSOL per planificar un viatge. En el darrer -probablement registrat com a pecat mortal- fins i tot vaig repostar en una gasolinera d'aquesta companyia petroliera. A tot això, no puc dir quasi res. Insinuo que, en el mon en el qual m'ha tocat viure i que m'agradaria transformar, és molt difícil, per no dir impossible, viure exempt de contradiccions encara que lluiti per disminuir el nombre de les que m'afecten, que són moltes. Insinuo que, malgrat sentir-me còmplice, d'una o altra manera, amb les polítiques de, per exemple en aquest cas, la REPSOL; no és el mateix comprar gasolina, encara que, periodicament, em pugui afegir a boicots que, per altre banda, mai reïxen, que omplir-se les butxaques de qualsevol manera. En tot cas, afirmo, les meves contradiccions no m'haurien d'impedir dir les coses pel seu nom i tal com són.
Dit això, vull parlar dels dos posts de Gervasio Sanchez sobre la REPSOL (i, evidentment, sobre la pleitesia que el govern espanyol rendeix a la companyia).
En els posts, Gervasio Sánchez comenta els viatges que han efectuat el ministre d'Assumptes Exteriors, Miguel Angel Moratinos, i el president de Repsol YPF, Antonio Brufau, a Kazajstan, Uzbekistán, Turkmenistán, Guinea Ecuatorial, Venezuela o Líbia. Tots països amb grans reserves petrolíferes o de gas. Aprofitant els viatges, s'han signat convenis bilaterals i, com no, s'ha elogiat règims i governs que violen sistemàticament els drets humans. Gerva escriu "Los guardianes del izquierdismo de salón se atreven a promocionar a gobiernos infectos a cambio de llenar las alforjas de negocios redondos. El pragmatismo se ha instalado en el gobierno de José Luis Rodríguez Zapatero. Vamos a desaprovechar nuestras oportunidades por unos simples zapatazos a la declaración universal? Ni hablar". En el primer dels dos posts, Gerva parla de Guinea Ecuatorial i comenta que produeix 400.000 barrils diaris de petroli, la qual cosa serviria perquè els seus habitants, amb una distribució equitativa de la riquesa, tinguessin un nivell de vida com el d'un europeu del sur. Enlloc d'això, la riquesa va a parar a mans de la mafia que controla el país des de fa 30 anys, mentre moren més nens menors de cinc anys que a Afganistan, un dels paisos més pobres del món.

Acaba l'article amb les següents línies: "Una lectora inquieta (espero que votante del PSOE) escribió una carta al director de un periódico con algunas preguntas que sacan los colores. ¿Apoyamos una de las dictaduras más atroces que hay en África? Sí señora, la apoyamos y la aplaudimos. ¿Por qué nuestros dirigentes se codean con dictadores como Obiang? Porque hace tiempo que se desentendieron de la ética y la moral. ¿Sabe Zapatero que la tasa de mortalidad infantil en Guinea es de las mayores de África? Claro que lo sabe, pero le es indiferente. ¿Sabe que el PIB es similar al español, pero la mayoría de habitantes sólo disponen de un euro al día para su sustento? Lo sabe, pero los negocios de Repsol y de otras empresas (Gas Natural, Unión Fenosa y hasta las constructoras de Francisco Hernando, alias Paco el Pocero) no entienden de sentimentalismos".

El segon post tracta dels viatges a la resta de paisos, comentant també la seva trista relació amb el respecte pels drets humans. Un fragment del post diu: "Una mesa muy querida porque recuerda la última cena con el periodista Miguel Gil, muerto en una emboscada dos días después en mayo de 2000. Tres comensales en un país africano. Un misionero valiente, un alto directivo de Repsol y quien esto suscribe.

La cena se la come una fuerte discusión. “Trabajé en el departamento de Petén en Guatemala entre 1978 y 1982”, explica el directivo. “En los años de las masacres y de las desapariciones forzosas”, indico dando por supuesto que se trata de datos históricos incuestionables. “Son calumnias, propaganda comunista. El petróleo ha traído riqueza a Guatemala”, responde sin respirar.

La tensión se instala para el resto de la noche. Según su opinión, los asesinatos en masa de indígenas son una invención. El enriquecimiento de los militares, una entelequia. Y Repsol es casi una Ong porque se dedica a hacer prospecciones a fondo perdido.

Por supuesto ni la Chevron ni la Shell tiene nada que ver con los desastres en el delta del Niger. Los informes de Human Rights Watch, que acusan a ambas compañías de prestar sus helicópteros al ejército para asaltar aldeas y matar a sus pobladores, son puras calumnias.

Por si el alto directivo de Repsol, L.G., se pasa alguna vez por este escrito, señalaré las masacres ocurridas en el Petén mientras él vivía allí: El Naranjo, San Diego La Libertad, Los Josefinos, El Subín, Sayaaxché, Las Pozas, El Chaí, El Ocote, La Amistad, San Juan Dolores, Las Dos Erres.

39 Grande hazaña con muertos

En Las Dos Erres murieron 350 hombres, mujeres y niños entre el 5 y el 8 de diciembre de 1982. En 1995 se encontraron y se identificaron 162 cuerpos. 67 pertenecían a menores de 12 años. También en 1982 se produjo la masacre de Los Josefinos en donde fueron asesinados un centenar de campesinos. Los niños fueron estrellados contra vigas de hierro y las adolescentes violadas."

33 ¿que hay que hacer más?

"Los niños fueron estrellados contra vigas de hierro". Dono voltes, insanes, al cervell intentant comprendre com es deu fer per estabellar una criatura contra una viga de ferro. si els agafen pels peus o per les mans, o per un peu i una ma... quina força han d'aplicar perquè la criatura mori o, potser, no mori... si ploren o es remouen mentre els estabellen... Ostiiii! Sort que no té res a veure amb l'extracció de petroli.

Acaba el post, Gervasio Sánchez, amb aquestes paraules: "El petroleo hace el milagro de apaciguar las críticas, de suflar las proclamas más curiosas de las bocas más pecaminosas y de pisotear sin arcadas los derechos humanos. Ese és su poder y a él nos debemos. ¿Verdad señores Zapatero, Moratinos y Brufau?"

Recomano, vívament, que entreu al blog i que llegiu els dos posts però, evidentment, com a curiositat periodística perquè, com tothom sap, tot això, afortunadament, no té res a veure amb Tarragona; ni amb la refineria que hi ha a Tarragona; ni amb l'Ajuntament de Tarragona, que , donava un toc de serieta a l'espectacle de la Vuelta ciclista a España, tornem-hi amb el tot s'hi val per fer butxaca, muntant la paradeta sobre els Objetivos del Milenio de la ONU; ni amb una companyia petroliera que, a Tarragona, finança intervencions d'art efímer per la Part Alta, elements del seguici popular o les festes majors... Quina sort!

Repsol subvenciona l'"art efímer"

i les festes de Santa Tecla

Per a determinades comparatives de tipus estadístic, com les relacionades amb Guinea Ecuatorial, per exemple, podeu consultar les Dades estadístiques del PNUD (Programa de les Nacions Unides pel desenvolupament)

Arc de Triomf

Aprofitant les vacances he tornat a rellegir Arco de Triunfo, una novela d'Erich Maria Remarque que vaig llegir fa força anys i que em va impactar força (d'aleshores ve, per exemple, la meva afició al Calvados).
Lewis Milestone va dirigir una versió cinematogràfica amb Charles Boyer, Ingrid Bergman, Charles Laughton... que tinc gravada. Fa unes setmanes la van fer a la TV i no la vaig poder veure així que vaig convèncer la Mònica i vam veure fa poc el vídeo.
La pel·lícula, tot i no estar malament del tot, és un més dels nombrosos exemples de que la novela és força millor que les adaptacions cinematogràfiques. La recordava millor tot i què el clima, l'ambientació i les interpretacions no estan malament.
Fa uns dies, a casa ma mare, vaig trobar el llibre, una edició de 1958 impresa a l'Argentina, i me la vaig endur per tornar-la a llegir.
Val la pena.
Erich Maria Remarque és conegut pel seu antinazisme i, sobretot, per la novel·la "Sense novetat al Front Oest" Títol Original: “All quiet on the Western Front" que ha esdevingut un referent antimilitarista. Els nazis van fer una bona foguera amb els seus llibres. En el seu dia vaig llegir, també, "Temps de viure, temps de morir" i, no aconsegueixo trobar-ne cap referència enlloc però juraria que en vaig llegir un que es deia "La chispa de la vida".
Arc de Triomf narra les peripècies d'un refugiat alemany a Paris, evidentment sense papers. A Alemanya fou torturat per la Gestapo, que matà una amiga, i passà per un camp de concentració. Treballa, il·legalment, com no, en un hospital privat que s'aprofita de la situació. La novela comença quan es troba amb Jeanne, que intenta suicidar-se, amb la que establirà una relació amorosa. Entremig, l'amistat amb Morozov, un rus blanc, les tragèdies quotidianes relacionades amb els pacients de l'hospital i els refugiats de l'Hotel Internacional en el qual s'allotja, sense oblidar l'Scherezade, una mena de pub, i l'Osiris, el bordell en el qual fa revisions mèdiques a les prostitutes. Un dia, casualment, troba per París l'oficial nazi que el torturà, Hake, i establirà una estratègia per venjar-se.
Tot barrejat amb escepticisme, un cert cinisme, molta lucidesa i una gran humanitat... ah! i xop en alcohol.
Si en voleu saber més, haureu de llegir-lo o, si més no, veure la pel·lícula (jo us aconsello el llibre). En tot cas la relectura m'ha permès trobar matissos força actuals. Per una banda tot el relacionat amb els refugiats i/o la immigració i, per altra, certes relacions amb l'apartat que podríem anomenar romàntic.

dies de vacances al Pirineu

una imatge a la ruta de la llúdriga a la Vall de Sant Nicolau

Estic de vacances! ja em convenien, ja. N'hem passat uns dies al Pirineu, a l'Alta Ribagorça, a la vall de Boí.

Barruera des de l'ermita de Sant Quirc de Durro

Vam llogar un cotxet i ens vam allotjar en una casa rural, les Cabanasses. La casa està prou bé, la segona habitació molt més maca que la primera que era massa justeta. La gent que hi viu i porta la casa, força eixerida i les persones allotjades també. Molt interessants les vivències del Sr. Monsó.

aquesta fou la primera habitació (el bany era al passadís)

aquest era el bany de la segona habitació, força més ample i agradable tot

la finestra de la segona habitació

aquest riuet estava al costat de la casa

a la dreta la capella i a l'esquerra les dues cuines. La finestra de dalt de tot, a l'esquerra, la de la nostra habitació

Durant aquests dies hem gaudit de tranquil·litat i hem visitat les esglésies romàniques, hem passejat per la Vall de Sant Nicolau, pels diferents pobles de la vall de Boí, etc. També hem dinat al pla de l'ermita, al costat de l'ermita de Sant Quirze de Taull, hem vist una vista preciosa de la vall entre raigs de sol des de Sant Quirc de Durro i, fins i tot, ens vam escapar fins a Benasque.

l'estany de la llebreta

cascada del Sant Esperit

l'ermita de Sant Nicolau

una imatge de la ruta de la llúdriga

una imatge de la vall, amb els raigs de sol il·luminant Cardet, des de Sant Quirc de Durro

Erill la Vall des de Sant Quirze de Taull

església d'Erill la Vall

la vall de Boí des de la presa de Cavallers

No cal dir que hem jalat força be (restaurant la Llebreta, Plató, Can Sedona...) i ens posat com a tuixonets. Vam tenir feina per trobar algun lloc a on menjar una truiteta de riu i finalment el vam trobar, a Boí, si bé la cosa tampoc va ser cap experiència mística, més aviat força discreteta. Molt interessant el bar musical Espai l'Era a Barruera.

una imatge poc corrent d'unes oques darrera l'absis de Sant Climent de Taull. El mascle plantava cara però a l'hora de la veritat les femelles l'encerclaven i el protegien.

dues imatges del pantà de Cavallers

Si voleu veure més fotos podeu anar ací i/o ací

una de les floretes d'aquesta foto té força geni, adivineu quina?

Acabo el post amb una cançó de Depeche Mode. Tornar de Taull, de nit, sentint la música fou una experiència força maca.

comunicació, contradiccions... arran la indigència

A partir de determinat comportament relacionat amb uns indigents, aquest matí, una persona m'ha fet notar certes contradiccions. Sense negar-ne l'existència -soc el primer en reconèixer que en tinc, i moltes- una sèrie d'elements han provocat un cert enuig i, en qualsevol cas, una certa mala comunicació.

Probablement, una mala interpretació d'un fenòmen o una interpretació sense els elements necessaris per a entendre'l, junt amb un certa precipitació en dir les coses i triar les paraules per dir-les, han provocat que, precipitadament també, m'hagi sentit jutjat i qualificat la qual cosa, segurament, genera les pertinents defenses. Prou elements com per obstaculitzar la comunicació i l'enteniment. Si hi afegim les insuficiències del llenguatge i un mitjà limitat com els sms la cosa es fa més complexa.

A banda que, possiblement, uns elements influeixin més, o menys, que uns altres, en el fons crec que hi ha un parell d'idees que s'interrelacionen:

Per una banda, el vell debat sobre el canvi d'estructures o el canvi personal, per altra, intimament relacionada, la necessitat de l'estimació i la proximitat envers l'altra.

Fa temps, Bertolt Brecht ja en va parlar

EL LLOC PER A LA NIT
He sentit que a Nova York,
al cantó del carrer 26 amb el Brodway,
en els mesos d'hivern, totes les vesprades hi ha un home
que, pregant als vianants, procura un lloc per a la nit
a les persones sense casa que s'hi troben.
Amb això el món no canvia,
les relacions humanes no es milloren,
l'època de l'explotació no s'acurta.
Alguns homes, però, tenen un lloc per a la nit.
El vent es apartat d'ells tota una nit
i la neu destinada a ells cau al carrer.
No abandones el llibre on lliges això, Home.
Alguns Homes tenen un lloc per a la nit,
el vent es apartat d'ells tota una nit,
la neu destinada a ells cau al carrer.
Amb això, però, el món no canvia,
les relacions humanes no milloren,l'època de l'explotació no s'acurta

(traducció de Francesc J. Hernàndez - 1998)

Que és més important, escurçar l'era de l'explotació o procurar un lloc per a la nit per qui no en té?

Sovint el fet de triar una o altra opció exclou l'altra amb la qual cosa ens podem trobar amb gent que s'acomoden a aquesta lluita i, en el camí, s'obliden de per què o per qui lluiten. Amargament, Brecht ho comenta en un altre poema:

"...Perquè hem passat, canviant més sovint de país que de sabates

Per la guerra de les classes, desesperats

Quan no hi havia res més que injustícia i cap revolta.

Malgrat tot, ho sabem: També l´odi contra la baixesa

Endureix les faccions.

També la ràbia contra la injustícia

Fa més ronca la veu. Ai! Nosaltres

Que volíem preparar el terreny per a l´amabilitat

No vam poder ser amables".

A l'altre extrem hi ha qui no es vol "embolicar amb la política" i dedica esforços i esforços abocats en un pou sense fons. Recursos i recursos esmerçats en maquillar les causes

Jo no sé quina és la millor opció i si és que n'hi ha. Probablement, és un error triar-ne una, ambdues possibilitats no són contradictòries ni excloents i qualsevol de les dues, en qualsevol cas, si no és per amor, no val res.

(Aquest post anava, sobretot, de comunicació per la qual cosa crec que val la pena dedicar-ne un altre a la problemàtica)

Sobre la vida, la mort i el guanyar-se la vida

Ahir vaig acompanyar la Mònica a Barcelona, al funeral d'un amic seu, Tanatori de Sant Gervasi, força gent i força sensacions. Al migdia vam dinar ben agradablement, al Mussol de Diagonal/Balmes, amb un amic/familiar i després vam baixar per les Rambles fins l'Estació de França. Al vespre, a l'arribar a Tarragona vam anar a l'acte de recordatori de les víctimes de Hiroshima i Nagasaki, al Balcó del Mediterrani (veieu, si voleu, el post anterior).

Mentre feiem l'acte va sortir la lluna

Aquesta tarda hem vist una peli que m'ha fet recordar que fa dies vaig enxampar un parell de notícies al diari que em van deixar ben garratibat. Les dues feien referència a operacions policials a Salou i a Reus. En els dos casos autèntiques batudes a la caça d'immigrants "il·legals". La lectura de la batuda a Reus, a càrrec d'uns 40 efectius de la Policia Nacional (Brigada Local de Extranjería y Fronteras (BLEF)), Mossos d'Esquadra (unitat de l'Àrea Regional de Recursos Operatius (ARRO)) i Guardia Urbana (Unitat Especial d’Intervenció de Reus (UEIR)) -ja anem sabent perquè serveixen els cossos especials de les guardies urbanes-, fa por. Els efectius policials van "identificar" 110 persones o sigui totes les persones estrangeres que en aquell moment eren a la zona, traslladant-les fins una paret en la qual foren col·locats, com a les pel·lícules, amb les mans contra la paret. Finalment es va detenir 17 persones per estança irregular a l'estat espanyol. El diari ja fa seves les teories policials, criminalitza un col·lectiu i parla d'immigrants "il·legals" quan sovint s'ha advertit que no hi ha persones il·legals sinó, en tot cas, persones en situació irregular pel que fa als papers.

Agentes de la Guàrdia Urbana reduciendo el pasado miércoles por la noche a uno de los identificados en la operación policial. FOTO: PERE TODA. Diari de Tarragona

Notícies com aquestes no són estranyes darrerament. Fins i tot hi ha qui diu que hi ha directrius per detenir uns determinat nombre d'immigrants. En qualsevol cas, n'hi hagi o no, el que si son certes són notícies com la que reprodueix el diari Público d'avui parlant de l'entrada en vigor, a Italia, de la llei sobre Seguretat del govern de Silvio Berlusconi, que considera la inmigración ilegal com a delicte i que autoritza les rondes de ciutadans voluntaris.

Casualment, aquesta tarda ens ha agafat per veure la pel·lícula Las uvas de la ira la cèl·lebre pel·lícula de John Ford amb Henry Fonda i Jane Darwell basada en la novel·la de John Steinbeck (veure crítica).


La pel·lícula m'ha emocionat de nou veient les peripècies de la família de Tom Joad, desposseïts de bens materials i cercant com guanyar-se la vida.

Al llarg de la pel·lícula assistim a alguns diàlegs i frases impresionants. Així quan enterren l'avi a la vora de la carretera per manca de diners, Tom es preocupa de deixar per escrit qui és el mort i que fa allí i diu: "A veces el gobierno se preocupa más por un hombre muerto que por uno vivo".

En un bar hi ha unes escenes d'humanitat quan el pare de Tom vol comprar pa amb els nets. Per contra, en una gasolinera, un dels empleats diu: "Si fueran humanos no se resignarían a ser tan miserables"

En una de les fronteres que passen, un agente els diu: "Hay que tener valentía para hacer un viaje así con ese cacharro que llevan". Tom Joad, contesta: "Cuando se hace lo único que se puede hacer, no es necesaria valentía"

Al final de la película, la mare abraça el seu fill que ha de fugir i li diu, entre llàgrimes: "No pueden acabar con nosotros ni aplastarnos. Saldremos siempre adelante porque somos la gente".

Finalment, potser, la frase més emblemàtica és quan Tom parla amb la seva mare, abans de marxar, i quan la mare li pregunta a on serà, diu: “Estaré aquí, en la oscuridad, estaré en todas partes. Adonde mires; donde haya una lucha, para que la gente hambrienta pueda comer, allí estaré. Donde haya un policía golpeando a un muchacho, allí estaré. Estaré en el modo en que los niños ríen cuando tienen hambre y saben que la cena está lista, y cuando la gente come lo que ha cultivado y vive en las casas que ha construido; allí también estaré...”

Si voleu acabar el post amb una cançó de Bruce Springsteen "el fantasma de Tom Joad"

Hiroshima i Nagasaki - 64 anys

Ahir, entre d'altres, hi va haver dos actes a Tarragona. Tots dos a les 22,00 h.

Un, l'acte de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau commemorant els 64 anys del bombardeig d'Hiroshima i Nagasaki. Recordant les víctimes de la barbàrie, a les 20,00 h. es va fer un taller de fanalets de paper al Passeig de les Palmeres i a les 22,00 hores -igual que fan a Hiroshima, al riu Motoyasu- es van posar els fanalets a l'aigua, a l'aigua de la font del Balcó del Mediterrani.


Per altra banda, al Camp de Mart, hi havia un concert de la cantant israeliana Achinoam Nini, coneguda a Europa com a Noa.

L'Ajuntament de la ciutat va difondre una nota de premsa en la qual anunciava el concert de Noa i feia elogis de la seva postura en defensa de la pau. Alguns mitjans se'n van fer ressò.

No acabo de definir-me al respecte però em xoca una mica tot. Em xoca que l'Ajuntament pertany a la xarxa Majors for peace (si aneu al final de la pàgina podreu veure una foto d'una manifestació a New York amb la bandera de Tarragona i els aleshores regidors Mallol i Poblet) i s'oblidi dels seus compromisos.


Em xoca, també, que malgrat aquest oblit vagi de "solidari" i parli de la pau a Orient Mitjà portant l'ambaixador d'Israel o via un concert de Noa. No hi entro ni hi surto -entre d'altres coses perquè sembla que Noa va representar Israel a Eurovisión amb la condició d'actuar amb la cantant Palestina Mira Awad- però recentment, en diferents punts de la nostra geografia hi va haver actes de boicot als concerts de Noa arran de la seva postura de suport a l'exèrcit d'Israel en els atacs a Gaza. Reprodueixo la carta oberta que li va adreçar la Plataforma Aturem la Guerra:

Nota de premsa: Carta oberta a Noa, del moviment de solidaritat amb Palestina a Barcelona

El dimarts, 24 de febrer, la cantant israeliana, Achinoam Nini, coneguda a Europa com a Noa, toca al Palau de la Música de Barcelona, dins una gira estatal.[1]

Malgrat la seva reputació de defensora de la pau al Pròxim Orient, la cantant ha provocat moltes crítiques per la “Carta oberta als palestins”, publicada el 8/01/09, on expressa suport per a l’atac israelià contra Gaza.[2]

Per aquest motiu, els organitzadors d’un concert benèfic a Tel Aviv, per als supervivents de l’atac a Gaza, li van demanar que retirés la carta, o que es retirés del concert. Al final, no va voler participar a l’acte.[3]

Així que, davant la presència de Noa a Barcelona, la Campanya catalana de solidaritat amb Palestina —impulsada per la Plataforma Aturem la Guerra— ha enviat aquesta Carta Oberta a la cantant, donant-li una altra oportunitat per expressar la seva oposició a la matança que Israel ha dut a terme a Gaza.

En cas que no ens contesta, o mantenir-se en el seu suport a l’atac israelià, convocarem una acció pacífica davant del Palau de la Música la nit del concert, consistent en repartir còpies de la carta als i les assistents.

Aquest acció forma part de la campanya de boicot cultural, que han demanat les organitzacions culturals, intel·lectuals i sindicals palestines.[4] També forma part d’una sèrie de protestes contra la gira, impulsades pels diversos grups, arreu de l’Estat espanyol, que conformen la Xarxa Solidària contra la Ocupació de Palestina.[5]

Campanya catalana de solidaritat amb Palestina
Plataforma Aturem la Guerra[6]

Barcelona, 17 de febrer de 2009

www.aturemlaguerra.org · www.palestina.cat

Carta oberta a Noa, del moviment de solidaritat amb Palestina a Barcelona

Desitjaríem no haver d’escriure’t aquesta carta, però les terribles recents accions del teu país ens obliguen.

Com tu saps molt bé, les forces armades israelianes (IDF) acaben de matar unes 1.300 persones a Gaza, més de 400 d’ells nens. Més de 50.000 persones s’han quedat sense casa, en ple hivern. Gaza, que ja era la presó més gran del món, ha acabat encara pitjor.

Sabem que una part de la població jueva d’Israel —petita però valenta— rebutja les accions agressives del seu país. Molta gent et comptava dins d’aquesta minoria.

Per tot això, ens va xocar llegir la teva “Carta oberta als palestins de Gaza”.

Vas dir: “Només puc desitjar per vosaltres que Israel faci la feina que tots sabem que s’ha de fer, i per fi DESFER-VOS d’aquest càncer, d’aquest virus, d’aquest monstre anomenat fanatisme, que avui es diu Hamas.”[7]

En ple bombardeig, aquestes paraules només es poden entendre com donar suport a l’atac de l’IDF: suport a l’assassinat de 400 nens, a la destrucció dels hospitals i de les escoles de l’ONU; suport a les bombes de fragmentació i de fòsfor blanc.

Com pots fer això? Tu, que tantes vegades t’has declarat a favor de la pau?

No demanem que estiguis d’acord amb Hamas. Entre nosaltres hi ha opinions molt diverses respecte a aquesta organització. Però no depèn ni de tu ni de nosaltres decidir qui ha de representar els palestins. El poble palestí va votar democràticament per Hamas al gener de 2006. Hamas ha ofert repetidament una treva, exigint només que Israel compleixi la resolució 242 de l’ONU i es retiri de Gaza i Cisjordània. Però Israel no els fa cas. Gaza es va quedar sota el bloqueig, i finalment sota les bombes.

Avui, les enquestes demostren que Hamas té el suport majoritari dels palestins de Cisjordània. Això suposa que l’IDF ha de bombardejar Ramal·la i Betlem, per lliurar-los a ells també?

Dius: “Tinc el privilegi de viure a una democràcia on les dones no són objectes sinó presidentes”.[8]

La realitat és que les dones estan oprimides a tots els països del món, incloent-hi Israel. Com saps, a Israel moltes qüestions de la família i bodes les decideixen tribunals religiosos: per exemple, prohibint que una jueva es casi amb un musulmà. Deus saber que el ministeri de transport israelià ha autoritzat la segregació de dones als busos de Jerusalem, obligant-les a seure a la part de darrera, igual que passava amb els negres del sud d’EUA als anys 50. I quina mena d’alliberament de la dona consisteix en ordenar l’assassinat de centenars de dones palestines?

I la democràcia… És democràcia que Israel empresoni 700 dels seus ciutadans per protestar contra el bombardeig a Gaza? Va ser democràcia quan, durant els atacs a Gaza, el parlament israelià va intentar prohibir els partits àrabs? I quina mena de democràcia dona la majoria parlamentària a partits de l’extrema dreta, incloent-hi un de feixista?

Com ja t’ha comentat el director de cine israelià, Udi Aloni, seguint el teu argument els palestins haurien de enviar avions, míssils i tancs a Tel Aviv per “desfer-vos” del govern que ara us espera.

Així no arribem enlloc.

La situació al Pròxim Orient és complexa, però una cosa és molt senzilla.

Quan el govern israelià duu a terme una matança al poble palestí, només hi ha dos bàndols.

Per una banda, els que estan a favor d’aquest crim de guerra, com els governs d’EUA i —malgrat les seves declaracions ambigües— la UE.

Per altra banda, la gent que ens oposem a la massacre.

Així que et toca decidir. Els artistes i intel·lectuals israelians que defensen les guerres i les bombes estan a l’altre bàndol, per molt que parlin de pau. Responent a la crida de moltes organitzacions culturals, intel·lectuals i sindicals palestines, estem impulsant el boicot cultural als artistes i entitats israelians que donin suport a l’opressió contra el poble palestí.

La teva carta sembla col·locar-te amb aquests falsos “pacifistes” proguerra.

Si t’hem entés malament, digue’ns-ho. Digues clarament que no estàs a favor de l’atac israelià contra Gaza, que defenses els drets del poble palestí: els drets dels refugiats, el dret a la igualtat dels palestins ciutadans d’Israel, el dret dels palestins de Cisjordània i Gaza a no viure sota ocupació militar… i el seu dret de prendre decisions democràtiques.

Inshallah podem posar-nos d’acord en això. Llavors tots els matisos, tots els problemes respecte a com avançar cap a una solució justa, pacífica i dialogada, els podrem parlar tots plegats, escoltant música, prenent un té…

Per la pau i la justícia

Plataforma Aturem la Guerra
Campanya catalana de solidaritat amb Palestina

[1] Detalls de la gira a: http://www.noasmusic.com/concert.asp
[2] Carta original: http://www.ynetnews.com/articles/0,7340,L-3651784,00.html. Traducció castellana: http://www.hagshama.org.il/es/recursos/view.asp?id=2511
[3] http://www.ynetnews.com/articles/0,7340,L-3660765,00.html
[4] Crida en anglès: http://www.pacbi.org/campaign_statement.htm
[5] Red Solidaria contra la Ocupación de Palestina, http://www.nodo50.org/causapalestina/
[6] La Campanya catalana de solidaritat amb Palestina i la Plataforma Aturem la Guerra van convocar, amb molt èxit, la protesta davant el partit de bàsquet Barcelona-Maccabi Tel Aviv, el 5 de febrer de 2009.
[7] Original: “I can only wish for you that Israel will do the job we all know needs to be done, and finally RID YOU of this cancer, this virus, this monster called fanaticism, today, called Hamas.”
[8] Original: “I am privileged to live in a democracy where women are not objects but presidents.”

Hiroshima i Nagasaki

Els dies 6 i 9 d'agost farà 64 anys dels bombardejos de Hiroshima i Nagasaki. El dia 6 esclatava una bomba atòmica sobre Hiroshima i el 9 sobre Nagasaki.

Com en anys anteriors, la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau va fer un taller de fanalets de paper a l'acte Paraules per la Pau, del primer diumenge d'agost, i en farà un altre, dissabte, 8 d'agost, a les 8 del vespre, al Passeig de les Palmeres. A l'acabament, al voltant de les 22h a la Font del Balcó del Mediterrani, es recordarà les víctimes d'Hiroshima i Nagasaki, s'encendran els fanalets i es posaran a l'aigua.

També com altres anys per internet es pot deixar missatges que, el dia 6, es reproduiran en els fanalets de paper que, al vespre, es dipositaran al riu Motoyasu a Hiroshima. A continuació un petit vídeo de la cerimònia de les llanternes flotants, a Hiroshima, l'any 2008.

Cercant la fresqueta cap al Montseny

una fageda aprop de Santa Fe

Aquest cap de setmana vam llogar un cotxe (fantàstica la sensació de tornar a conduir després de quasi tres anys. Pujar al Turó de l'home, a més, fou una bona manera de tornar), una habitació d'hotel i cap al Parc Natural del Montseny falta gent.

L'anada fou un tant complicada perquè un cert despiste i una certa manca de senyalitzacions ens van fer allargar el recorregut (vam haver de jalar en un buffet xinès a Granollers) fins trobar Can Barrina, aprop del poble de Montseny. L'hotel està molt ben situat i el tracte és força correcte però el fet que no hi hagués aire condicionat a l'habitació (petiteta, de les que no surten a les fotos d'internet) no ens va fer l'estada especialment còmoda. És probable que la cosa millori a l'hivern, si més no hi havia uns radiadors impressionants.

detall de l'habitació a Can Barrina

Després de passar bona part de la tarda a la piscina, vam gaudir d'un bon sopar en un entorn immillorable i tranquil.
En conjunt, la relació qualitat-preu es decanta envers el segon.
El més bo: la companyia.

L'endemà vam pujar al Turó de l'Home, amb unes vistes impressionants, malgrat els núvols.

el turó de l'home

una vista impressionant malgrat els núvols

baixant dels núvols una paradeta

Després vam tirar cap a Santa Fe a on vam passejar per unes fagedes impressionants i, després de dinar, cap a Viladrau, un poble força boniquet en el qual estiueja força gent.

per Santa Fe

el Matagalls

aquest turonet és especial per algunes persones

una vista de les Agudes (i les pelades)