L'Arcadi Oliveres, doctor en Ciències Econòmiques i professor del departament d'Economia Aplicada de la UAB, president de Justícia i Pau i un llarg etcètera. Ha publicat força llibres i en un dels darrers, Aturem la crisi - Les perversions d'un sistema que podem canviar, exposa d'una forma ben planera que ha passat amb la crisi, qui són els culpables i que es pot fer per canviar el sistema. Al llarg del llibre desglossa alguns aspectes de la crisi: les perversions financeres, el consum desenfrenat, sense casa i sense feina, democràcia, quina democràcia?, una societat paranoica, fabricar històries de guerres i enemics i cap el món post-crisi. En cada capítol una secció: les eines per combatre on exposa algunes pistes de treball per intentar canviar aquest sistema.
En el capítol dedicat a la fabricació d'històries de guerres i enemics, diu algunes coses com aquestes:
En relació a l'inici de les guerres, basades en les mentides, explica que hi ha un engranatge que fa que, en el moment que esclata l'espurna, es posi en marxa una gran maquinaria de recursos. Les guerres existeixen i es perpetuen, diu, perquè hi ha una extensa empresa que es diu "planificació" integrada per cinc elements: la partida pressupostària dedicada a armament, l'existència dels exèrcits, la investigació científica amb finalitats militars, la industria de l'armament i el comerç d'armes (en el darrer post explicava com l'estat espanyol a passat al número 6 dels exportadors d'armes de tot el món).
Aquesta extensa maquinaria de guerra genera uns beneficis exorbitants. La despesa militar mundial actual és d'un bilió 350.000 dolars anuals. Els EUA del flamant premi Nobel de la pau, Barack Obama, destina a armament un 45% d'aquesta quantitat.
Explica l'Arcadi que els que es lucren amb el negoci de la guerra acostumen a estar molt a prop del poder polític i exposa exemples dels EUA (una trentena de congressistes en època de Bill Clinton, que cobraven doble sou: el de congressistes i el que rebien d'algunes de les principal empreses d'armament nord-americanes), a França on, a més, els poderosos comerciants d'armes són, també, propietaris de mitjans de comunicació que informen de les guerres d'Iraq i de l'Afganistan. Quina informació?
Repassa també els conflictes de l'Iraq i l'Afganistan. A partir de la necessitat dels EUA de grans quantitats de petroli (un 4,6% de la població mundial es poleix el 25% del petroli mundial). Malgrat algunes reserves van a cercar el petroli a altres indrets. Un 20% de que obté el treu de l'Arabia Saudí i, per tant, necessita garantir l'estabilitat política, força complicada, d'aquest país. Per si un cas, cal controlar algun altre país i d'ací venen les dues guerres del Golf.
Atès que el Senat no era massa partidari de l'atac contra l'Iraq a causa de la invasió de Kuwait, va portar una noia kuwaitiana que, entre plors, va explicar les sevícies que els infligien les tropes iraquianes. El Senat va donar el vistiplau. Mesos més tard es coneixia que la noia feia més de sis anys que no vivia a Kuwait, era la filla de l'ambaixador kuwaitià als Estats Units.
Bush va aconseguir el que volia. La guerra va acabar amb la rendició de l'Iraq, 250.000 morts iraquians, 300 baixes nord-americanes i un embargament que va durar més de 10 anys i que, segons informes de la UNICEF, va comportar més d'un milió de víctimes, principalment nens i nenes menors de cinc anys, que no van poder rebre vacunes ni medecines bàsiques.
La segona invasió ja es prou coneguda, amb la mentida de les "armes de destrucció massiva", Els EUA i Gran Bretanya van envair el país: 35.000 morts i un país arrasat.
Derrocat Sadam, els EUA van enviar un militar, el general Jay Gardner, per liderar la reconstrucció del país. El van fer dimitir al dedicar-se al tràfic d'armament en benefici propi. Després va arribar Paul Bremer, un empresari, que va fer un negoci rodó. Una auditoria dels EUA rebelà que entre 2003 i 2004 no hi va haver cap control sobre el destí de 6.751 milions de dolars que havien de servir per a la reconstrucció del país. Es va poder comprovar que hi havia unes 800 persones treballant en el control d'instal·lacions però que cobraven més de 8.000. Tampoc hi havia cap control de la venda del i dels seus beneficis. 1,3 milions d'euros, per exemple, s'havien lliurat a Halliburton l'empresa que havia dirigit Dick Cheney.
Aquesta empresa es lucra, també, de la contractació dels efectius privats que no marxen d'Iraq. Empreses que porten menjar preparat o senyoretes pels soldats i empreses que ataquen les forces americanes per justificar l'ocupació del país.
No cal parflar, per conegut, del cas de les tortures a la presó d'Abú Grahib, producte de les polítiques de Donald Rumsfeld.
A l'Afganistan el motiu va ser el control dels oleoductes que transporten el petroli des del mar Caspi -construïnt-ne un que el portes cap a occident, l'encarrec, com no, a l'empresa Halliburton del Dick Cheney- l'excusa trobar Bin Laden, alliberar les dones afganeses i reduir el tràfic d'heroïna. 8 anys més tard no sols no han aconseguit res del previst sinó que la situació ha empitjorat.
L'Arcadi es pregunta, davant les ofensives dels EUA i el mon occidental contra el món àrab i els paisos més pobres pel control dels recursos (no s'ha d'oblidar el conflicte dels Grans Llacs on hi ha hagut un veritable genocidi en nom de les mines,) qui és més pirata si els que segresten vaixells o els governs occidentals que practiquen aquestes polítiques que trepitgen tots els drets humans bàsics. Es pregunta si són més pirates els somalis que segresten vaixells espanyols o les industries que aboquen la porqueria que rebutja el primer món a les seves aigües. Els vaixells anglesos es desballesten a Somàlia. I a sobre els roben la pesca.
La Federació Espanyola ha emès un informe en el que explica que els vaixells espanyols que afaenen per aigües del Senegal, el Marroc, Mauritània, el Sàhara, Namíbia, Angola, Kenya i Somàlia s'emporten un volum de pesca que multiplica per 10 el valor de la llicència de pesca de paguen per endur-se peix.
Us aconsello el llibre, Aturem la crisi d'Arcadi Oliveres publicat per Angle Editorial, 16 eurillos.
També podeu veure el post amb soldats es resol tot?
imatge d'una acció de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau en favor de l'objecció fiscal.
En el capítol dedicat a la fabricació d'històries de guerres i enemics, diu algunes coses com aquestes:
En relació a l'inici de les guerres, basades en les mentides, explica que hi ha un engranatge que fa que, en el moment que esclata l'espurna, es posi en marxa una gran maquinaria de recursos. Les guerres existeixen i es perpetuen, diu, perquè hi ha una extensa empresa que es diu "planificació" integrada per cinc elements: la partida pressupostària dedicada a armament, l'existència dels exèrcits, la investigació científica amb finalitats militars, la industria de l'armament i el comerç d'armes (en el darrer post explicava com l'estat espanyol a passat al número 6 dels exportadors d'armes de tot el món).
Aquesta extensa maquinaria de guerra genera uns beneficis exorbitants. La despesa militar mundial actual és d'un bilió 350.000 dolars anuals. Els EUA del flamant premi Nobel de la pau, Barack Obama, destina a armament un 45% d'aquesta quantitat.
Explica l'Arcadi que els que es lucren amb el negoci de la guerra acostumen a estar molt a prop del poder polític i exposa exemples dels EUA (una trentena de congressistes en època de Bill Clinton, que cobraven doble sou: el de congressistes i el que rebien d'algunes de les principal empreses d'armament nord-americanes), a França on, a més, els poderosos comerciants d'armes són, també, propietaris de mitjans de comunicació que informen de les guerres d'Iraq i de l'Afganistan. Quina informació?
Repassa també els conflictes de l'Iraq i l'Afganistan. A partir de la necessitat dels EUA de grans quantitats de petroli (un 4,6% de la població mundial es poleix el 25% del petroli mundial). Malgrat algunes reserves van a cercar el petroli a altres indrets. Un 20% de que obté el treu de l'Arabia Saudí i, per tant, necessita garantir l'estabilitat política, força complicada, d'aquest país. Per si un cas, cal controlar algun altre país i d'ací venen les dues guerres del Golf.
Atès que el Senat no era massa partidari de l'atac contra l'Iraq a causa de la invasió de Kuwait, va portar una noia kuwaitiana que, entre plors, va explicar les sevícies que els infligien les tropes iraquianes. El Senat va donar el vistiplau. Mesos més tard es coneixia que la noia feia més de sis anys que no vivia a Kuwait, era la filla de l'ambaixador kuwaitià als Estats Units.
Bush va aconseguir el que volia. La guerra va acabar amb la rendició de l'Iraq, 250.000 morts iraquians, 300 baixes nord-americanes i un embargament que va durar més de 10 anys i que, segons informes de la UNICEF, va comportar més d'un milió de víctimes, principalment nens i nenes menors de cinc anys, que no van poder rebre vacunes ni medecines bàsiques.
La segona invasió ja es prou coneguda, amb la mentida de les "armes de destrucció massiva", Els EUA i Gran Bretanya van envair el país: 35.000 morts i un país arrasat.
Derrocat Sadam, els EUA van enviar un militar, el general Jay Gardner, per liderar la reconstrucció del país. El van fer dimitir al dedicar-se al tràfic d'armament en benefici propi. Després va arribar Paul Bremer, un empresari, que va fer un negoci rodó. Una auditoria dels EUA rebelà que entre 2003 i 2004 no hi va haver cap control sobre el destí de 6.751 milions de dolars que havien de servir per a la reconstrucció del país. Es va poder comprovar que hi havia unes 800 persones treballant en el control d'instal·lacions però que cobraven més de 8.000. Tampoc hi havia cap control de la venda del i dels seus beneficis. 1,3 milions d'euros, per exemple, s'havien lliurat a Halliburton l'empresa que havia dirigit Dick Cheney.
Aquesta empresa es lucra, també, de la contractació dels efectius privats que no marxen d'Iraq. Empreses que porten menjar preparat o senyoretes pels soldats i empreses que ataquen les forces americanes per justificar l'ocupació del país.
No cal parflar, per conegut, del cas de les tortures a la presó d'Abú Grahib, producte de les polítiques de Donald Rumsfeld.
A l'Afganistan el motiu va ser el control dels oleoductes que transporten el petroli des del mar Caspi -construïnt-ne un que el portes cap a occident, l'encarrec, com no, a l'empresa Halliburton del Dick Cheney- l'excusa trobar Bin Laden, alliberar les dones afganeses i reduir el tràfic d'heroïna. 8 anys més tard no sols no han aconseguit res del previst sinó que la situació ha empitjorat.
L'Arcadi es pregunta, davant les ofensives dels EUA i el mon occidental contra el món àrab i els paisos més pobres pel control dels recursos (no s'ha d'oblidar el conflicte dels Grans Llacs on hi ha hagut un veritable genocidi en nom de les mines,) qui és més pirata si els que segresten vaixells o els governs occidentals que practiquen aquestes polítiques que trepitgen tots els drets humans bàsics. Es pregunta si són més pirates els somalis que segresten vaixells espanyols o les industries que aboquen la porqueria que rebutja el primer món a les seves aigües. Els vaixells anglesos es desballesten a Somàlia. I a sobre els roben la pesca.
La Federació Espanyola ha emès un informe en el que explica que els vaixells espanyols que afaenen per aigües del Senegal, el Marroc, Mauritània, el Sàhara, Namíbia, Angola, Kenya i Somàlia s'emporten un volum de pesca que multiplica per 10 el valor de la llicència de pesca de paguen per endur-se peix.
Us aconsello el llibre, Aturem la crisi d'Arcadi Oliveres publicat per Angle Editorial, 16 eurillos.
També podeu veure el post amb soldats es resol tot?
imatge d'una acció de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau en favor de l'objecció fiscal.El proper post, sobre l'objecció fiscal
Desarma els teus impostos! Fés Objecció fiscal!
Desarma els teus impostos! Fés Objecció fiscal!
2 comentaris:
La preocupació per les armes o l'interès per les armes rau en les mateixes armes?
I l'interès de l'home i la dona militar on rau, si posem que les armes no existeixen o estan ben amagades (tan ben amagades
que és impossible de trobar-les)?
Els militars sempre són militars? O només depenen en honor a les armes? Un home o una dona
que sigui militar, ho és per accident?
Els militars, quin lloc ocupen en la nostra vida?
I, On posem el punt i final amb ells, quina és la nostra raó social o civil vers aquesta mena de dones i d'homes?
Com és la nostra immaduresa o maduresa col.lectiva?
Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!
Bon un l'Arcadi: diu les coses pel seu nom i ho fa entenedor.
Salut!
Publica un comentari a l'entrada