divendres, 31 d’agost del 2007

El bazar de la vida

Fa temps vaig veure aquestes dades i, ara, les he vist en el blog de la zel Ara mateix i, amb el seu permís, l'he afusellat per penjar-lo ací:

"EL BAZAR DE LA VIDA"
La Terra en miniatura
Si es podés reduir la població de la Terra a un poblet de 100 persones, tot i guardant la proporcionalitat existent ara mateix, en resultaria quelcom com això:
Hi hauria:
57 persones d'Àsia
21 persones d'Europa
14 persones del "primer món" (oest)
i 8 persones d'Àfrica.
D'aquests 100, 52 dones i 48 homes.
Dels 100, hi hauria 70 persones "de color" i 30 "blanques".
Hi hauria 70 persones no cristianes i 30 que ho serien, 89 heterosexuals i 11 homosexuals.
Dels 100, 6 acapararien el 59% de la riquesa de tot el poble i aquests 6 (sí, 6 de 6) serien nordamericans.
De les 100 persones, 80 viurien en situació de pobresa extrema, 70 no sabrien llegir, 50 patirien desnutrició, 1 persona a punt de morir i un nen a punt de néixer.
Només 1 persona (sí, nomes 1) hauria aconseguit educació universitària. En aquest poblet, 1 sola persona tindria ordinador.
Això resulta d'analitzar el món en perspectiva comprimida. Des d'aquesta visió, és quan més clar es veu allò que diuen del malrepartiment. I de manera inequívoca se'ns apareix la necessitat d'acceptació, diàleg, tolerància i educació (és demanar massa...?) (Jo hi afegiria més necessitats...)
doctor Phillip Harter, Facultat de Medecina de Stanford University

nominacions blogs activistes


Fa uns dies que l'amic Tondo Rotondo va nominar alguns blogs per formar part de la xarxa Bloc Activista que va crear Moço da Bodega.
Fins al moment els blogs activistes d'aquest raconet de món eren Connexions, Waipueduca i Així ho penso... A partir de les nominacions de Tondo ara s'hi haurien afegit:

En el camino, La garrofa de Mont-roig, Te la Mà Maria ,Cambalache de ideas, Tales of Irak, Ara mateix, i Etiqueta.

El segell bloc activista seria, en paraules de Carlinhos Medeiros, el seu creador, el següent:

"O que importa é transformar o mundo, a blogosfera é o nosso meio." (Ludovicus Rex)

Para mim esta frase do Ludo explica o porque da criação do selo "Blog Activista".
O selo atua como um sindicato, referendando e protegendo os blogueiros activistas militantes, contra eventuais perseguições e difundindo o ativismo.

Cada blog possuidor do selo tem a missão de promover e defender a paz; a liberdade; os direitos humanos; o meio ambiente; os movimentos sociais e a igualdade de gênero. Denunciar e lutar contra o fascismo, às injustiças sociais e qualquer tipo de preconceito, discriminação ou abuso praticado. Só assim, contribuiremos para um mundo melhor.

Hoje, temos essa ferramenta maravilhosa para difundir nossa missão e nossas idéias, por isso devemos nos unir cada vez mais para denunciar sem medo de sofrer retaliações. Estaremos sempre alerta!
Somos muitos e somados, podemos mais.

La relació de blogs activistes, abans de les darreres nominacions, eren:

Brasil
Diário de um bancário
Dialógico
Bodega Cultural
Pensamento Livre
Osc@r Luiz
Esquerda Festiva

Portugal
Tuga
The Watchdog
O Sino da Aldeia
Alcobaça:Ecos e Comentários
Arrochadas (2.0)
Pasquim do Povo
A Tasca do Teixeira
Notas do Kaos
Democracia em Portugal?
Bairro do Amor
A minha Matilde
Momentos e Documentos
O Guardião
Um Homem das Cidades
http://citizenmary.blogspot.com/
http://pinderico.blogspot.com/
http://sulista.blogspot.com/
http://flyover-omarafado.blogspot.com/ http://pensamentossoltos.wordpress.com/
http://cantinhodosdesabafos.blogspot.com/

Catal
unha
Wuaipueduca
Així ho Penso
Connexions [From Tarragona]


Jo, ara,
vull nominar alguns blogs més que crec que poden participar d'aquest compromís:

- Tot és possible, el blog de l'Oscar Ramírez , Periodista tarrragoní que parla der temes d'actualitat, viatges, festes... i que, coneixedor com n'és, aporta un bon llistat de mitjans de comunicació.
- Prendre la paraula del Jordi Martí Font , amic que tracta en el seu blog de nombrosos temes d'actualitat dees d'un punt de vista antiautoritari i combatiu, sense oblidar (perque formen part del mateix bagatge) cròniques de llibres, poemes o música.
- el del Jordi Salvat - Salvatblog ), Un altre periodista, a cavall entre Tarragona i Torredembarra, entre d'altres llocs.
- Proyecto caribeño de Justicia y Paz, "Es responsabilidad de tod@s trabajar para reducir la violencia y las injusticias, desarrollando acciones a nivel individual y colectivo, que contribuyan a crear un mundo donde todos los seres humanos tengan igualdad de oportunidades a una vida plena y abundante. Un mundo donde la alimentación, la educación, salud, vivienda y diversión, no sean el privilegio de unos pocos, sino derechos garantizados para todo ser viviente". inculat a la lluita de Vieques.
- Otro mundo es posible ), “La palabra -y los hechos- contra el escándalo de querer enmudecer la realidad”. Blog compromès d'un sindicalista i militant cristià. Amenaçat en diferents ocasions per l'SGAE i altres
- El ventano , des de Saragossa un blog activista amb majúscules que no oblida l'humor, els viatges...

dimecres, 29 d’agost del 2007

Amadú aconsegueix el visat i serà operat a Barcelona

El niño Amadú logra el visado y será operado en Barcelona

PILAR ENCUENTRA - Tarragona - 29/08/2007

El pequeño Amadú, el niño de año y medio de Guinea-Bissau, aquejado de una hernia umbilical gigante que le produce intensos dolores, llegará el sábado a Barcelona para ser operado. La embajada española en Dakar le ha concedido el visado que solicitó para él la ONG Asociación Médica para la Infancia de Cataluña (Amic) y que inicialmente le fue denegado. El niño viajará acompañado de un reducido grupo de cooperantes, que regresan después de haber colaborado durante sus vacaciones en el orfanato Casa Emmanuel, en el que vive Amadú.

La denegación del visado conmocionó a la opinión pública. El Ministerio de Asuntos Exteriores prometió agilizar los trámites y el ministro de Trabajo y Asuntos Sociales, Jesús Caldera, se puso en contacto con la vicepresidenta de Amic, Ruth Mañero, para garantizar que el niño viajara a España esta misma semana. En Barcelona, Amadú será sometido a análisis y se le preparará para ser intervenido lo más rápidamente posible, según Mañero. La intervención será practicada por su hermano, el cirujano Iván Mañero, presidente de Amic, en la clínica Cima, que ofrece el quirófano y la habitación donde será hospitalizado. La intervención de Amadú no le cuesta nada al erario público, puesto que todos los gastos corren a cargo de la ONG.

dimarts, 28 d’agost del 2007

Susan Sontag


En el blog Bodega Cultural hi ha una enquesta i un interessant debat sobre la difusió d'imatges de persones mortes, fins i tot infants, en el marc de la lluita contra la guerra. El debat m'ha fet recordar el llibre de Susan Sontag "Ante el dolor de los demás" . Cercant dades al respecte per Internet, m'he assabentat que l'escriptora va lluitar durant 26 anys contra el càncer (primer de mama, després d'úter i, finalment, leucèmia) , aquesta lluita va compendre la publicació de dos llibres: "la enfermedad y sus metáforas" y, posteriorment, "el sida y sus metáforas". Aquestes dades, que no coneixia, i el marc del debat que esmentava em porten a penjar aquesta editorial del diari mexicà La Jornada.

Susan Sontag, la conciencia de EEUU

Editorial
Este martes 28, la escritora y activista estadunidense Susan Sontag falleció a la edad de 71 años en un hospital de Nueva York, víctima de la leucemia. La intelectual, quien también cultivó la fotografía, el cine y el ballet, entre otras artes, deja en legado un acervo importante que abarca desde la novela hasta el ensayo, pasando por su trabajo periodístico, obras de teatro y su quehacer como crítica. Sontag era también reconocida como una férrea defensora de los derechos humanos y una incansable opositora a la guerra. La contundencia de sus escritos le ganó el mote de "conciencia de Estados Unidos", lo que a su vez la valió la admiración de algunos y el rechazo de otros. En años recientes dedicó gran parte de su tiempo a fustigar al gobierno de Bush, señalando la ilegalidad de la invasión a Irak y la pérdida de derechos civiles a consecuencia de los atentados terroristas del 11 de septiembre.

La carrera y la vida de la escritora fueron intensas: casada a los 17 años, divorciada un año después, estudiante de filosofía, literatura y teología en la universidad estadunidense de Harvard y en la inglesa de Oxford, Sontag padeció de graves enfermedades que cambiaron su existencia. En 1976 le detectaron cáncer de mama, en 1997 le diagnosticaron cáncer del útero y en marzo del año pasado le anunciaron que tenía leucemia. Estas enfermedades no le impidieron escribir 17 libros, destacándose su labor como ensayista desde los años 60, cuando se convirtió en un referente de la época. Entre sus ensayos más conocidos figura Notas sobre lo camp, un estudio sobre la estética homosexual, y en el campo de la novela sobresale El amante del volcán, que tardó más de 10 años en escribir. Los expertos coinciden en que Sontag hizo de la expresión artística una forma de crítica social para impulsar la tarea fundamental de la literatura: "Luchar contra las simplificaciones y exponer la complejidad". No es gratuito que ella se considerara una "moralista obsesiva". En vida, Sontag fue galardonada con el National Book Award de Estados Unidos, el Príncipe de Asturias 2003 de Letras y el premio de la Paz de los Editores y Libreros alemanes.

La artista lo tenía muy claro: "la política no es para escritores, pero como ciudadanos del mundo y seres humanos se ven obligados a prestar su voz a los sin voz". Esa frase demuestra la responsabilidad social que sentía para escribir y opinar sobre temas de actualidad. Baste recordar su oposición a la guerra de Vietnam, a la imposición de leyes represivas tras el 11 de septiembre -Patriot Act I y II-, a la invasión estadunidense de Irak y, en general, a la política exterior de la Casa Blanca, marcada por el unilateralismo y el intervencionismo. Pero sus puntos de vista radicales no sólo le valieron críticas de los sectores conservadores; los liberales también se quejaban de sus posturas intransigentes. De hecho, su capacidad de generar controversias no tenía límites, como cuando escribió que los atentados terroristas en Nueva York no fueron "ataques cobardes" contra la civilización, sino un "acto asumido a consecuencia de alianzas y prácticas estadunidenses específicas".

Susan Sontag fue una figura genial y polémica, una voz crítica que se hizo sentir en momentos difíciles de la historia estadunidense. Su ausencia será aún más notable si se considera que Estados Unidos se encamina hacia otro Vietnam, por lo que su capacidad de reflexión y de generar controversia es ahora más necesaria que nunca.

diumenge, 26 d’agost del 2007

putes fronteres...

De tant en tant, El Pep Antón m’explica coses de la seva neboda, la Marina, una xicota ben eixerida que ara és a Guinea-Bissau treballant, o col·laborant, en un orfanat.

M’explica que la Marina està indignada perque hi ha un nen, l’Amadú, que és orfe des del seu naixement, fa un any i mig, i té una hèrnia umbilical gegant que li provoca intensos dolors. L’hernia, que ha crescut amb rapidesa, medeix 20 cm. de llarg i 9 ded diàmetre.

L'equip metge de l’associació AMIC va determinar, en el mes de febrer, que s’havia de traslladar l’Amadú a Espanya, urgentment, per operar-lo. L’operació té una durada de no més de mitja hora. Si no s’opera pot morir en qualsevol moment d’una mort dolorosa.

El més indignant del cas és que, com que vivim en el món en què vivim, amb fronteres, lleis d’estrangeria, insolidaritat, afany de lucre… per portar un nen a Espanya, per una operació, cal fer tràmits i molta paperassa a l’ambaixada espanyola que, a més, no és a Guinea Bissau sinó a Dakar, al Senegal.

En aquest cas es van fer tots els papers i tràmits i es va obtenir tots els permisos. Bé, tots menys un, el cónsul espanyol a Dakar, abans de marxar de vacances, va denegar tots els visats de Guinea Bissau, inclós el de l’Amadú.

Ara queden els recursos, més trucades i gestions a Assumptes exteriors, etc. Mentrestant l’Amadou plora cada dia.

No cal dir que podeu "afusellar" el que volgueu d'aquest blog i publicar-ho a on us sembli (llicència creative commons)

No a la guerra/legalització cannabis


dos models d'"infectació" No a la guerra! legalització del cannabis!

dissabte, 25 d’agost del 2007

Guardia Urbana Autónoma?

Aquesta imatge es feu popular amb motiu de l'aparició d'un carregament de haixix en camions de l'exèrcit

Aquesta notícia ha aparegut en El Punt d'avui:

> Violadores del Verso veu «desmesurat» que la policia els denunciés perquè fumaven porros
EL PUNT. Tarragona

El grup de música rap Violadores del Verso considera «desmesurat i fora de lloc» que la Guàrdia Urbana de Tarragona entrés als seus camerinos per comprovar si els artistes fumaven porros després del concert que van fer la nit del dijous 16 d'agost a la plaça de la Font. La policia local va presentar una denúncia administrativa contra dos dels components del grup pel presumpte consum de substàncies estupefaents i contra el seu mànager per haver oposat resistència a l'actuació dels agents. El grup considera «desmesurada i fora de lloc» l'actuació de la Guàrdia Urbana, que segons diuen va tenir una «actitud clarament provocativa».

Segons explica el conjunt musical en un comunicat, els policies van irrompre al camerino perquè uns joves del públic «els havien dit que els artistes també fumaven porros». «En tot moment vam intentar dialogar amb ells. Uns intents que van ser correspostos per la seva part amb una insòlita demanda de reforços», diu l'escrit de Violadores. La versió policial és que els agents van veure les puntes de porro a l'escenari i que no van escorcollar el camerino.

Violadores del Verso vol aclarir que el comportament sobre l'escenari «va ser l'habitual dels concerts del grup, així que és clar que en cap moment es va incitar el públic a res aliè al contingut del mateix concert». Tot i això, diuen que aposten per «la legalització de l'ús individual de drogues». El conjunt musical valora positivament «el suport total de la regidoria de Cultura de l'Ajuntament de Tarragona, abans, durant i després del concert». «Fins i tot després que es produïssin els incidents amb la policia local tarragonina, la solidaritat dels responsables de Cultura es va mantenir intacta.»

divendres, 24 d’agost del 2007

Pena de mort

o de totes les altres execucions.

Entre 19.000 y 25.000 personas siguen condenadas a muerte en todo el mundo. Al menos 1.591 personas fueron ejecutadas durante 2006 en 25 países, el 91 por ciento sólo en China, Irán, Pakistán, Irak, Sudán y Estados Unidos. En Kuwait se registró el mayor número de ejecuciones per cápita del mundo, seguido de Irán.

Estas cifras son aproximadas debido al secretismo que rodea a la pena de muerte. Muchos gobiernos, como el de China, se niegan a publicar estadísticas oficiales completas sobre las ejecuciones, mientras que el de Vietnam ha llegado a declarar “secreto de Estado” las estadísticas e informaciones sobre la pena capital.

China es el país donde se llevan a cabo casi el 65 por ciento de todas las ejecuciones: en 2006 fueron ejecutadas al menos 1.010, aunque otras fuentes elevan la cifra entre 7.500 y 8.000. En China una persona puede ser condenada y ejecutada hasta por 68 delitos, incluidos delitos no violentos como fraude fiscal, malversación de fondos y delitos de drogas. Es preocupante que China siga liderando la lista de países que aplican la pena de muerte, cuando ya ha comenzado la cuenta atrás para los Juegos Olímpicos de 2008 en Pekín.

El 31 de octubre de 2006 se produjo una buena noticia al ser aprobada una enmienda legislativa que faculta al Tribunal Supremo Popular a revisar todas las condenas a muerte dictadas en China. Amnistía Internacional considera que es un paso positivo ya que puede traducirse en una reducción del número de ejecuciones, pero la organización insta a las autoridades chinas a abolir la pena capital totalmente.

Irán ejecutó en 2006 a 177 personas. Además, este país se ha convertido en el principal ejecutor de menores. En 2006 ejecutó al menos a cuatro y en 2005 aplicó la pena capital a ocho menores. Además, todo apunta a que en 2006 Irán reanudó las ejecuciones por lapidación.

Pakistán también ejecutó en 2006 al menos a un menor. Es preocupante que en el pasado año ejecutase a 82 personas, la mayoría de ellas sólo en la provincia de Punjab.

Irak se ha convertido en el cuarto país con el número más alto de ejecuciones, con al menos 65 personas en 2006. Las autoridades iraquíes están aumentando el uso de la pena de muerte, una pena impuesta en ocasiones tras “confesiones” televisadas, denuncias no investigadas de tortura y juicios injustos.

También Sudán ejecutó el año pasado a 65 personas. El Código Penal sudanés, basado en parte en una interpretación de la ley islámica, prevé penas como la flagelación, la amputación de miembros y la muerte por lapidación o ahorcamiento.

En Estados Unidos murieron ejecutadas en 2006 53 personas. Este país sigue condenando y ejecutando a personas con graves enfermedades mentales.

Texas ejecuta al reo número 400 desde 1982

Que curios, no? s'ha parlat més de la taurona de la platja del Miracle que d'aquesta execució.


HOUSTON, EEUU (Reuters) - Texas, que encabeza las cifras de ejecuciones en Estados Unidos, llevó a cabo el miércoles la ejecución número 400 desde que este estado reanudó la aplicación de la pena capital en 1982.
Johnny Ray Conner, un reo de 32 años condenado por el tiroteo mortal del dueño de una tienda en Houston en 1998, es el vigésimoprimer hombre que muere este año en Texas por inyección letal. Conner pasó casi ocho años en el corredor de la muerte.
Texas reanudó las ejecuciones después de que el Tribunal Supremo suspendiera una moratoria que había sobre la pena de muerte desde 1976. Desde entonces, 1.092 personas han sido ejecutadas en Estados Unidos, según las estadísticas del Centro de Información de la Pena de Muerte.
La de Conner, que tuvo lugar en la prisión de Huntsville, al norte de Houston, ha sido muy criticada por los detractores de la pena de muerte, que consideran que es una medida inhumana que no sirve para disuadir del crimen.
"Es un día muy triste para el avance - o la falta de él - de los derechos humanos en este estado", declaró Rick Halperin, presidente de la Coalición de Texas para la Abolición de la Pena de Muerte. Halperin calificó las ejecuciones de "crueles y caducas".
El martes, la Unión Europea había pedido al gobernador del estado, Rick Perry, que parase toda las ejecuciones.
Un portavoz de Perry respondió en un comunicado: "los texanos decidieron hace tiempo que la pena de muerte es un castigo justo y apropiado para los crímenes más horribles cometidos contra nuestros ciudadanos".
Según la fiscalía, Conner, nacido en Louisiana, robó el establecimiento a mano armada. Cuando un cliente entró en la tienda, le disparó dos veces antes de que el testigo huyese. Entonces disparó dos veces mortalmente a la dueña de la tienda, una mujer de 49 años.
En su último comunicado, el reo pidió perdón y dijo a su familia que les quería. Además afirmó que su ejecución es equivocada.
"Lo que me pasa a mí ahora es injusto, el sistema está roto", indicó. "Al mismo tiempo quiero decir que no hay más dios que Alá y que Mahoma es su profeta. A Alá pertenezco y a Alá vuelvo".
Esta es la segunda de las cinco ejecuciones previstas para este mes. Además hay otras 10 para el resto del año.
En Estados Unidos, 38 estados tienen la pena de muerte, aunque las que ha llevado a cabo Texas son cuatro veces más que las de cualquier otro estado, según la Coalición de Texas.

/Por Anna Driver/
Reuters (IDS)

dijous, 23 d’agost del 2007

Solidaritat amb el poble peruà

CENTRO LATINOAMERICANO DE REUS INFORMA....
>> Solidaridad con el pueblo peruano

Más de medio millar de muertos, 80.000 damnificados, infraestructuras destruídas, son parte del trágico saldo del terremoto que con epicentro en la costa peruana afectó Pisco, Ica y otras poblaciones al sur de Lima.

Hay problemas con la distribución de la ayuda que ha llegado en las últimas 72 horas proveniente de distintos países. En realidad, hay fuertes críticas al gobierno peruano por su lentitud y pasividad para tomar las medidas urgentes que requiere la necesidad de asistencia básica en alimentos, agua y medicinas, cobijo para los que perdieron la vivienda, reparación de infraestructuras básicas, previsiones antes las pérdidas de fuentes laborales,etc.

El Centro Latinoamericano de Reus, propuso que el próximo Mercat Solidari que realice el Consell Municipal de Solidaritat i Cooperació del cual forma parte nuestra entidad, sea destinado a recaudar fondos para los damnificados. En principio, la idea coincide con la intención de la regidora del área, Sra. Pilar García, pero la decisión definitiva se adoptará en el próximo pleno del Consell, el 5 de setiembre.

El Mercat se realizaría a fines de octubre próximo. Ya informaremos con más detalles.

El Centro inició gestiones con entidades hermanas de Perú, para garantizar la distribución de las ayudas entre los afectados por el terremoto. Hay contacto con la asociación de la radio comunitaria "La Achirana" para coordinar el tema.

Adjuntamos una breve nota de nuestra Agencia SERPAL, precisamente sobre las dificultades que afrontan los peruanos para recibir asistencia y ayuda.

>> Alan García responde a las críticas pidiendo a las ONGs y a la sociedad civil que "trabajen más" ( SERPAL )

Crecen las críticas a la pasividad del gobierno de Alan García con respecto a las necesarias medidas de emergencia para asistir a los damnificados por el terremoto ( pérdida total o parcial de viviendas, agua y alimentos para quienes carecen por completo de ellos, atención de heridos, pérdidas de fuentes de trabajo, daños en infraestructuras básicas, etc,)

En medio de ese panorama de creciente descontento, el presidente Alan García sigue haciendo apariciones y declaraciones ante la prensa. Las últimas, pronunciadas en Pisco, han levantado una ola de protestas.

En la sede del “Comando de Operaciones” en Pisco, Alan García pidió a la sociedad civil y a las ONG “que trabajen más” y admitió que el estado por sí mismo no puede atender todas las necesidades.

"Se ha dicho mucho que nuestro país es un conjunto de Organizaciones no Gubernamentales, de entidades de la sociedad civil". Ahora "es el momento en que la sociedad civil también trabaje en favor de los necesitados", añadió.

A una pregunta del enviado especial de BBC Mundo a Perú, Carlos Chirinos, sobre si las organizaciones civiles no están haciendo lo suficiente para ayudar a la reconstrucción, el presidente enfatizó: "No, todavía no están haciendo lo suficiente. Podrían hacer diez veces más".

García expresó que si algunos damnificados dicen que la asistencia no les llega es "porque tal vez esperan más ayuda".

Como es de imaginar, con este tipo de declaraciones Alan García ha logrado encrespar aún más los reclamos de la población y las críticas por la incapacidad gubernamental para atender las necesidades inmediatas de los pobladores afectados. SERPAL, Servicio de Prensa Alternativa.

sobre taurons (de mar)

Oceana cree que el esfuerzo por salvar al tiburón de Tarragona choca con los 350.000 que España captura en el mar

BARCELONA/MADRID, 22 Ago. (EUROPA PRESS) -

La organización Oceana, dedicada a la conservación y protección de los mares, aseguró hoy que la atención que ha suscitado la presencia del tiburón en la playa del Miracle en Tarragona y los esfuerzos para salvar su vida contrastan con el número de estos animales que se capturan en alta mar, 350.000 ejemplares al año, según la asociación.

"Hoy en día la flota palangrera española pesca tiburones en todas las aguas del mundo, desplazándose cada vez más lejos en la búsqueda de nuevos caladeros en los océanos Atlántico, Pacifico e Índico", aseguró el director de Oceana en Europa, Xavier Pastor quien añadió que" bajo su imagen de depredadores feroces, los tiburones son animales extremadamente vulnerables a la sobrepesca", alertó.

En un comunicado, Oceana recordó que "España desempeña un importante papel en el descenso de las poblaciones de tiburón en todo el planeta", ya que, según datos de la Organización de las Naciones Unidas para la Agricultura y la Alimentación (FAO), la flota española capturó casi 30.000 toneladas de tiburón en 2005. España dispone de más de 180 barcos autorizados a hacerlo y muchos cientos más que los capturan accidentalmente, denunció Oceana.

Las aletas de tiburón, exportadas al mercado asiático para la elaboración de la famosa sopa de aleta de tiburón se encuentran entre los productos marinos económicamente más valorados, y pueden alcanzar hasta 500€ por kilo. España exporta más aletas de tiburón que cualquier otro país europeo, y también es el país de la UE que más licencias tiene para la pesca y procesamiento a bordo de tiburones.

Además, Oceana mantiene que la reciente visita del Secretario General de Pesca del Gobierno Español a Ecuador puede haber tenido que ver con la súbita y sorprendente relajación de las leyes de protección de tiburones que existían en ese país, lugar de tránsito de cargamentos de aletas y carne de tiburón dirigidos hacia España.

dimarts, 21 d’agost del 2007

Sobre POUMs i taurons

Atès que la imatge d'aquests dies és la d'un tauró una imatge de taurons.

De totes maneres la imatge que jo volia penjar era una que ha aparegut en relació amb el POUM (o sigui Pla d'Ordenació urbanística municipal).

Hauré de consultar amb un psicoanalista perque, inconcientment, he barrejat taurons i plans urbanístics. Serà perque mentre badem amb els taurons els plans segueixen endavant? serà que les operacions urbanístiques atreuen taurons? M'ho hauré de fer mirar.



"Somos los olvidados, los renegados"

Penjo un post del blog Otro mundo es posible , d'Abraham Canales Fernández, que us recomano, sobre el terratrèmol del Perú i sobre les diferents classes de víctimes.

    El terremoto no es, pues, sólo una tragedia, sino que es también una radiografía del país. Muy mayoritariamente mueren los pobres, quedan soterrados los pobres, tienen que salir corriendo con las cuatro cosas que les quedan los pobres, duermen a la intemperie los pobres, se angustian por el futuro los pobres, encuentran inmensos escollos para rehacer sus vidas los pobres. También otros sufren con el terremoto, indudablemente, pero, por lo general, pasado el susto, reconstruyen lo que se les ha dañado, vuelven a la normalidad y pueden seguir viviendo, algunos de ellos rodeados del lujo de siempre.

Texto absolutamente actualizado con la situación que hoy vive Perú. Escrito por Jon Sobrino en ‘Reflexiones a propósito del terremoto‘ sufrido en El Salvador el 16 de enero 2000.

El titular con el que titulo este texto es un “murmuro” de Humberto, uno de esos “olvidados”. Víctima del seismo que ha arrasado algunas comunidades en Perú. Con todo, lo peor es que la ayuda internacional no llega a quienes más lo necesitan, por la mala distribución de alimentos y medicinas.

dissabte, 18 d’agost del 2007

dijous, 16 d’agost del 2007


Me preguntáis por qué estoy aquí , en la montaña azul.
Yo no contesto, sonrió simplemente, en paz el corazón.
Caen las flores , corre el agua, todo se va sin dejar huella.
Este es mi universo, diferente al mundo de los hombres.
Li Tai Po

Què, apostatem?


Bé, ja tinc la fe de baptisme i la sol·licitud que portaré a l'Arquebisbat der Tarragona, la penjo0 ací per si algú vol fer-ho i necessita alguna pista:

Penjo, també, un acudit del Forges que em sembla ben adient

DECLARACIÓ D’APOSTASIA

A l’atenció de l’arquebisbe Jaume Pujol Balcells, titular de la diòcesi de Tarragona.

Jo, xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx, amb DNI núm. xxxxxxxxxxxx, major d’edat i resident en la població de Tarragona (xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx), en la que segons em consta vaig ser batejat el dia xxxxxxxxxxxxxx en la parròquia de xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx, pertanyent a la diòcesi indicada, actuant en nom i interès propi i en ple ús de la meva lliure i espontània voluntat,

MANIFESTO:

1. Que vaig ser batejat en la fe catòlica com a conseqüència d’una decisió presa per altres persones sense que aleshores, a causa de la meva edat, intervingués la participació de la meva pròpia voluntat, i sense disposar de llibertat ni consciència suficients per a emetre un judici sobre les meves conviccions personals.
2. Que les meves conviccions filosòfiques no es corresponen amb les d’aquelles persones que, de bona fe, varen considerar llavors que havien de batejar-me.
3. Que després d’haver meditat durant els temps suficient sobre el significat de la meva pertinença a la fe catòlica, no trobo cap pretext per continuar pertanyent a l’Església Catòlica, contradient la meva voluntat amb l’adscripció a aquesta institució. Per tant, anteposo el meu inalienable dret d’elecció i decisió sobre qualsevol aspecte que m’afecta directament i que m’assisteix per, mitjançant la present declaració sortida de la meva voluntat conscient, expressar la meva total i definitiva oposició a formar part, ni tan sols estadísticament, de l’Església Catòlica.
4. Que, a més, després d'haver-ne meditat durant el temps suficient, he observat com l'Església catòlica condemna les relacions prematrimonials, els mitjans anticonceptius i, sobretot, amb la seva condemna de l'ús del preservatiu, contribueix a expandir la pandèmia de la Sida.

5. Que no solament no condemna la pena de mort ni la guerra, sinó que, al llarg de la seva història les ha beneït i finançat.
6. Que amb la seva postura discriminatòria vers les dones, les persones transsexuals, els gais i les lesbianes, fa que augmentin les agressions i discriminacions, esdevenint un agent social instigador de la violència vers aquests col·lectius.
7. Finalment altres declaracions de la jerarquia catòlica com les relacionades amb l’assignatura de ciutadania o les relacionades amb Amnistia Internacional

8. Que la fidelitat de la pròpia consciència és un dret constitucional inalterable reconegut per la legislació mitjançant l’article 16 de la Constitució Espanyola, a la qual cap entitat privada o pública pot oposar-se.
9. Que, per tant, rebutjant la fe cristiana, em considero incurs en apostasia tal com la defineix el cànon 751 del Codi de dret canònic, motius pels quals,

SOLICITO:

Em sigui reconeguda per l’Església la condició d’apòstata, deixant de comptar-me entre els seus fidels i de considerar-me catòlic a tots els efectes – fins i tot els estadístics -, incloent, si fos necessari, l’oportuna anotació d’apostasia en el Llibre de Baptismes i qualsevol altre registre eclesiàstic, i que per aquesta declaració expresso, fent ús del legítim dret a disposar lliurement del les conviccions morals, ètiques i religioses.
Demano, també, que em sigui comunicada per escrit la resolució que es prengui sobre la meva petició.

A Tarragona, a 16 d’agost de 2007.

Signatura:

dilluns, 13 d’agost del 2007

El Vaixell dels bojos


No sé si heu pogut veure la pel·lícula sobre el Vaixell dels Bojos que acaben de fer pel Canal 33. Ha estat molt bona. Al començament les coses típiques de l'August i la resta de la tripulació, imatges i paisatges preciosos i, poc a poc, s'ha centrat en les vides "reals" d'algunes persones de les que coinviuen dalt del vaixell, en el seu viatge a Narragonia. Aquesta part ha estat més durilla. M'he quedat amb el dubte de si és molt fàcil o molt complicat esdevenir "boig".
La pel·lícula és antiga, es va rodar entre 1998 i el 2000 (es va estrenar a Espanya l'any 2004) i m'ha sobtat, agradablement, veure en els crèdits un agraiments a diferents persones entre les quals Joaquim Jordà. El director es German Berger.

diumenge, 12 d’agost del 2007

El vaixell dels bojos a Canal 33

una imatge de la col·laboració del Vaixell dels bojos amb Paraules per la Pau

dilluns, 13 d'agost, el Canal 33, a les 22,20 h., emet "Viatge a Narragonia" sobre el vaixell dels bojos, que va estar quatre mesos a Tarragona. Val la pena.

Penjo un vídeo sobre el comiat a Tarragona.

dissabte, 11 d’agost del 2007

discurs de Xirinacs al Fossar de les Moreres - 2002

DISCURS DE LLUÍS MARIA XIRINACS EL PASSAT 11 DE SETEMBRE DE 2002 AL FOSSAR DE LES MORERES (BARCELONA)

Benvinguts tots, avui és el dia de la independència dels Països Catalans (P.C.). Si avui no podem parlar d'independència, quan en parlarem? Afirmar la independència dels P.C. és una cosa que gairebé molta gent se la té prohibida. Sembla que no es pugui obrir la boca i se'n parla només amb mitja boca. Independència, sobirania, emancipació, alliberament, autodeterminació; tots són sinònims i vol dir que fem el que creiem que hem de fer nosaltres. Això es democràcia. Per tant la independència és democràcia. Una nació és molt complexa, té molts ressorts i s'hi juguen moltes variables, però la independència és l'eix central, el pal de paller d'una nació. Una nació, que no és independent, o és infantil o és esclava; per tant, doncs, la independència no solament és un dret sinó que també és un deure. Ja sé que els que sou aquí, la majoria o la immensa majoria heu vingut per convenciment, no cal que us ho digui. Però també és cert que, fora d'aquí, hi ha molta fredor, que molta gent viu en la ignorància, en connivència amb l'enemic o com enemic opressor del país.

Tot aquell que viu i treballa o no treballa als Països Catalans, tot aquell que està radicat en ells i no els estima per damunt d'Espanya, d'Europa o del món i no estima les altres instàncies més altes a través de l'estimació del seu país, no es digne de viure en un país. Pot tractar-se d'ignorància o de malícia. En el primer cas s'ha d'esmerçar pedagogia, educació i anar impartint instrucció. En el segon cas se'ls ha de combatre.

25 anys d'aquest acte del Fossar de les Moreres. Els anys 76 i 77, servidor no hi vaig ser, perquè estava davant de la presó model de Barcelona, encara demanant amnistia. Però l'any 78, ja vaig ser aquí, vaig parlar i em vaig sentir molt feliç de poder-hi parlar. Han passat 25 anys i no s'ha parat mai, amb dificultats, amb molt de mèrit, amb un missatge inequívoc radical o troncal. La paraula "radical" a vegades és devaluada perquè sembla una cosa de gent extremosa. Tots els arbres tenen arrels, tots els arbres tenen tronc i el tronc i les arrels són allò que es defensa aquí. No és allò que es defensa més enllà (al monument d'en Casanoves). Allò són comissionetes, colletes, floretes. El mèrit és aquí. I deixeu-me recordar, perquè no es recorda, que aquest any, també fa 25 anys que es va assassinar l'Assemblea de Catalunya. És importantíssim. Era la nostra ETA.

Avui mateix, i això tampoc es diu en l'actual celebració dels 25 anys de la manifestació de l'onze de setembre de 1977, cal dir que aquella manifestació no va ser el resultat d'una crida celestial. La manifestació de l'aprop d'un milió de persones, va ser el resultat d'una Assemblea de Catalunya orgànica, organitzada, plena de delegacions, plena d'Assemblees inferiors: de veïns, municipals, comarcals i de regió o vegueria, per exemple l'Assemblea de les terres de Lleida, per exemple la municipal de Cambrils, que ha escrit la seva història a "l'Assemblea de Cambrils dins de l'Assemblea de Catalunya". Etc. Aquesta era, doncs, una assemblea orgànica en tot el país i cada organisme d'aquests va portar 10,15, 20, 30, 50 persones i d'aquí en va eixir el milió. Aquest milió no fou cap miracle, el miracle fou l'Assemblea de Catalunya. Ella era tot allò que teníem; era la nostra única força.

I, cosa mes tràgica encara, l'Assemblea de Catalunya fou assassinada per catalans; l'Assemblea de Catalunya fou assassinada per tres grups polítics que encara tenen moltes quotes de poder en el sistema actual. Ho sento molt. I hagué, en canvi, partits, com Esquerra Republicana, que no van votar la dissolució de l'Assemblea de Catalunya. Però hi va haver uns quants que
van consumar aquella compra-venda d'escons que un company ha esmentat abans; que van preferir llur escó que tenir un poble organitzat. Tenir un poble organitzat és la cosa mes forta socialment que existeix. Bé, han sorgit moltes dificultats i jo haig de dir, en aquest punt, que estic content perquè fa un any, dos anys, tres anys, que ha sorgit meravellosament munió de gent jove, gent molt jove, independentista que estima la terra i s'ha anat ajuntant en diferents grups, que, entre altres actuacions, han obert una sèrie de bars, com "herriko tabernes", per tot el país i que defensen inequívocament aquest dret i aquest deure de la independència.

Saludo a la joventut de l'esquerra independentista, que actualment està en alça, moltes vegades sense tenir ni pares ni avis de tradició catalana, sinó que ells han començat un altra vegada de zero i els demano que aquest braó que han tingut per començar de zero i d'entendre la justícia des de la seva arrel, encara que no hi haguessin gaire bons exemples, els recomano que estudiïn, molt, la història de Catalunya per no repetir els errors dels seus avantpassats i que tirin endavant el país.

Ara vull entrar en un tema curtet, però important, que ningú me l'ha dictat. L'organització d'aquest acte no té cap responsabilitat del que jo digui. No m'han posat condicions de cap classe. Ho dic jo, sota la meva responsabilitat. Es tracta del terrorisme. Jo em sento en aquest moment amb els peus assentats damunt dels ossos de terroristes, d'aquella gent que va defensar per les armes Catalunya i els Països Catalans. Perquè també van caure, alguns abans i alguns després, la resta dels Països Catalans, sota el Borbó francès o espanyol. Em refereixo a aquells que van defensar la nació per les armes i que avui dia els homenatgem. L'Ajuntament de Barcelona ha fet un pebeter aquí, unes coses molt boniques. Són terroristes perquè van lluitar amb les armes per defensar el seu país, com fa ETA.

Els alemanys deien terroristes als maquís que defensaven França, els francesos desprès els van dir herois. Els francesos tractaven de terroristes els algerians perquè lluitaven per Algèria i desprès els
algerians els han fet herois. Aquests que estan enterrats aquí son els nostres herois. Si els enemics s'entesten en dir que són terroristes, doncs nosaltres també som terroristes.

Macià, en la introducció de l'estatut d'autonomia de 1931 deia: tan de bò que no faci falta exèrcit. Era no violent de cor, tot i ser militar. Però si necessitem exèrcit que només sigui defensiu, qui sigui només per defensar allò que ens han pres. És molt diferent un exèrcit ofensiu que un exèrcit defensiu. Aquestes paraules de Macià no tenien res a veure amb les d'aquelles persones hipòcrites, de vegades fins i tot bisbes (fora de quan guanyà en Franco) que diuen que s'ha de negar la violència vingui d'on vingui. Són hipòcrites, són hipòcrites.

Gandhi deia que el no violent no pot tractar amb neutralitat les parts d'un conflicte violent: l'agressor és l'enemic, l'agredit és l'amic, tot i que sigui violent. Jo he intentat tota la vida lluitar per la via no violenta. Però declaro aquí i ho dic ben alt, per si hi ha algun policia o algun fiscal: em declaro enemic de l'Estat espanyol i amic de la ETA i de Batasuna.

Penseu que la guerra tenia a l'Edat Mitjana unes nobles regles d'una certa humanització, especialment a partir del moment en què l'abat Oliva, un dels fundadors insignes de Catalunya, va establir les famoses Lleis de Pau i Treva. Avui dia hi ha la convenció de Ginebra per fer la guerra una mica mes humana i menys salvatge, però poques vegades se segueix la convenció de Ginebra. Ni en les guerres espanyoles ni en les americanes. Els americans han tirat bombes sobre hospitals, els americans han tirat bombes sobre escoles, els americans han matat els enemics amb bulldòzers tot ofegant-los amb sorra, els americans han tirat napalm al Vietnam i a Corea, els americans han tirat bombes sobre gent que s'anava a casar, que celebrava la cerimònia d'un casament. Quan el terrorisme és d'Estat, d'aquestes barbaritats se'n diuen efectes col·laterals i a continuació s'afegeix "ho lamentem". Recordeu que Batasuna, al País Basc, quan ETA produïa un fet d'aquests també deia "ho lamentem" al Parlament o als Plens municipals. Com a mínim estan d'igual a igual.

Però torno a insistir que és radicalment diferent ocupar un país aliè que defensar-se de l'ocupació del propi país. És essencialment diferent. I, a més a més amb estils diferents. ETA, com que està en guerra, mata però no arrenca ungles. Jo he estat a la presó amb gent d'ETA amb ungles arrencades. ETA no tortura. ETA mata els que considera els seus enemics, però no tortura. En canvi, Lasa i Zabala van morir torturats. ETA posa bombes en un lloc on es pot ferir gent que no sigui militar o no sigui relacionada amb els opressors, però avisa. Sabeu quant costa, en règim de clandestinitat, trobar la dinamita, pagar-la o robar-la, transportar-la, col·locar-la, i, a sobre, quan ho tenen tot a punt, avisar que la desactivin? Responeu-me, per què ho fa, això? Ho fa per què encara conserva una mica de noblesa, de l'estil de Ginebra i la conserva per què encara els seus enemics, molt més poderosos, no l'han malejat prou, tot obligant-la a dur una vida de rata de claveguera, amagats, perseguits, sense poder tenir parella, ni fills, ni tan sols anar al cinema. No poden tenir res. En aquestes circumstàncies no poden filar massa prim i si de vegades fereixen algun innocent no és la seva voluntat. La gent potser no sap que, en el cas de l'Hipercor de Barcelona, ells van avisar i va ser la policia o els responsables de l'empresa qui van callar. I si, encara, l'estat espanyol no tira bombes com ETA, si no posa tancs al carrer com els anglesos a l'Ulster o els jueus a Palestina, és per que és prou més fort i no ho necessita. I mireu els jueus com tot i posar els tancs al carrer contra els palestins no han il·legalitzat al-Fatah d'Arafat, i els anglesos no han il·legalizat el Sinn Fein. En canvi aquí s'il·legalitza tot, s'ignoren les treves -unilaterals- es busquen -a l'estil Sharon- la guerra i les víctimes i es mata l'emissari de la pau basada en la independència. Per tant, estic totalment en contra d'aquesta il·legalitzaciói, si això provoca que em jutgin i em condemnin, estaré orgullós d'anar a la presó, per què la presó serà el nostre lloc.

Una paraula més, per acabar, adreçada a l'Esquerra independentista que està a l'alça. D'independentista suposo que aquí n'és tothom o la immensa majoria. De l'esquerra potser no. Hi pot haver-hi també gent que sigui de dretes i gent que sigui de centre. Demano que aquells que siguin d'esquerra sàpiguen posar-se a l'altura del segle XXI. L'esquerra clàssica inventada
als segles 19 i 20 està molt decaiguda per què la força dels oprimits no és avui només la força dels obrers. Avui dia hi ha poc treball i per tant pocs obrers. La força dels oprimits és la "força del poble" sencer, que cabalment això vol dir la paraula "democràcia". En tot el món hi ha una demanda de participació democràtica. I jo demano a tota la gent independentista i d'esquerres que es posi a favor del poble ni que siguin partits, ni que siguin sindicats, ni que siguin entitats, tots a favor del poble. L'única manera forta i no violenta per complir el deure de la independència per via pacifica és organitzar-se en assemblees populars territorials de barri, municipi, comarca, regió, país, nació. No dependrem d'exercits, no dependrem de Rockefellers, no dependrem de Vaticans, no dependrem d'instàncies foranes, com s'esdevé quan s'assoleix una independència mal feta. La nostra independència vol aconseguir-se i vol sostenir-se. I només se sosté si és fundada en ella mateixa com els castells dels Xiquets de Valls o de Terrassa, amb la gran pinya a sota i l'anxaneta, el mes petit de tots, a sobre. Que la força estigui en el poble. Quan s'apropi aquell dia en què l'Assemblea dels Països Catalans estigui a punt per exigir la independència, us asseguro que els polítics més febles s'afanyaran a corre-cuita a declarar la nostra independència des dels Parlaments per tal que no ho faci el poble.

Ha mort Lluis Maria Xirinacs

Fa una estona m'he assabentat que ha mort Lluis Maria Xirinacs.
Malgrat no compartir determinades idees, cal reconèixer la seva activitat pels drets humans i pels drets de Catalunya.
Jo, particularment, recordo, també, com va estar a les portes de la presó de Tarragona (amb altres persones) demanant l'amnistia mentre jo era a dins.
Apunto quatre dades biogràfiques i afegeixo el discurs que va fer l'any 2002 al Fossar de les Moreres car ja he vist les primeres reaccions i més d'un barrut les recorda per negar-li el pa i la sal. Si més no, llegiu el que va dir.

Biografia de Lluís Maria Xirinacs

Lluís Maria Xirinacs, ex-senador durant la transició i candidat al Nobel de la Pau els anys 1975, 76 i 77, és conegut per la seva defensa de la pau i dels drets del país. Nat a Barcelona el 1932, s'ordenà sacerdot als vint-i-dos anys. Als 34 ja va refusar els diners que l'estat donava als capellans que tenien cura de parròquia i va combatre la vinculació església-estat amb una llarga vaga de fam que va tenir molt d'impacte. Entre els anys 60 i 70 va fer cinc vagues de fam més, va ser un dels impulsors de l'Assemblea de Catalunya i el règim franquista el va empresonar dues vegades (1972 i 1974-75). Seguidor de les tesis de Ghandi i de la lluita des de la no-violència, es va estar a peu dret davant la porta de la presó Model de Barcelona, dotze hores cada dia durant un any i nou mesos, fins que no es va aprovar la llei de l'amnistia. El 1977 es va presentar com a independent a les eleccions generals i, amb més de mig milió de vots, va arribar a ser senador per Barcelona. El 1980 va abandonar la política activa i va començar a estudiar un nou model social i polític des del Centre d'Estudis Joan Bardina, juntament amb Agustí Chalaux. No va deixar la lluita, tanmateix, però sí el sacerdoci, l'any 1990. El 2000 va tornar a protestar de manera activa, plantant-se cada dia a la plaça de Sant Jaume per demanar la independència del país.
L'any passat, la trenta-sisena Universitat Catalana d'Estiu, va homenatjar Xirinacs en un acte amb més de dos-cents participants. Fa tres anys fou condemnat per l'Audiència espanyola a dos anys de presó i quatre d'inhabilitació per un discurs que havia fet l'Onze de Setembre del 2002, en el qual s'havia declarat amic d'ETA.
Actualment, Lluís Maria Xirinacs, que manté el seu compromís social i nacional, treballa des de la Fundació Randa, sorgida de la fusió entre la Fundació Tercera Via (impulsada per Xirinacs) i l'Escola d'Estudis Polítics Randa. Però aquests darrers anys Xirinacs també ha estat al darrere d'iniciatives com l'Arbre d'Assemblees del Poble.

dijous, 9 d’agost del 2007

Resposta a les respostes de Repsol


Reprodueixo l'escrit que ha passat Intermon Osfam a partir de les resp'ostes que ens va enviar Repsol YPF.

Benvolgut/da,

Repsol YPF s’està posant en contacte amb totes les persones que li heu exigit que respecti els drets humans dels pobles indígenes. A Intermón Oxfam prenem nota de la preocupació mostrada per l’empresa respecte les denúncies de les comunitats indígenes. Però, creiem que és necessari contestar a algunes de les afirmacions realitzades per la companyia:

Repsol YPF diu en la seva resposta que, “en ocasions” treballa en regions d’un alt valor ambiental i en el qual estan presents pobles indígenes. Tot i així, la realitat és que en la majoria de països d’Amèrica Llatina en els quals actua, Repsol YPF desenvolupa la seva activitat en llocs amb un alt valor ambiental y quasi sempre en territoris on viuen comunitats indígenes: Bolívia (poble guaraní), Colòmbia (comunitat W’va), Equador (poble houaraní), Argentina (poble maputxe) o Perú (comunitats Ashanika, Shuar i Shipibo). Per aquest motiu, és d’especial importància que l’empresa es prengui seriosament el respecte dels drets reconeguts internacionalment als pobles indígenes.

La Guia de Relacions amb la Comunitat de Repsol YPF, que la companyia cita com un dels instruments per assegurar el respecte dels drets indígenes, s’ha mostrat insuficient i ineficaç per tractar la realitat indígena ja que va ser elaborada sense la consulta ni la participació d’aquests pobles i comunitats. A més a més, la Guia no permet obrir negociacions amb els pobles indígenes, i molt menys arribar a acords bàsics per ells, com són la compensació i indemnització pels danys i impactes causats per l’activitat petroliera, acords per entrar a les seves terres, etc.

Respecte l’interès que la companyia assegura tenir per les comunitats afectades per la seva activitat i els més de 700 projectes d’índole social que desenvolupa, Repsol YPF segueix confonent l’acció social, de caràcter voluntari, i que podria inscriure’s dins les relacions de “bon veïnatge”, amb la posada en marxa d’una Política de Relació amb els Pobles Indígenes clara, pública, transparent i verificable, realitzada a través d’un procediment participatiu, que reculli els drets internacionals reconeguts a aquests pobles per la Organització Internacional del Treball en el seu Conveni 169.

Les bones paraules de Repsol YPF ens alegren, però creiem que ha arribat el moment de que les pràctiques de l’empresa siguin coherents amb les seves declaracions institucionals.

Ajuda’ns a mantenir la pressió!
Difon aquest enllaç entre els teus amics/gues i familiars:

http://www.intermonoxfam.org/page.asp?id=2881

Moltes gràcies pel teu suport.

dimecres, 8 d’agost del 2007

Suport president Lula i Bodega Cultural ;-)

Reprodueixo el post publicat per Tondo Rotondo en suport a la tasca de Bodega Cultural per denunciar la confabulació de multinacionals contra el govern Lula.

Helena Sthephanowitz és l'autora i editora d'un blog amb molta difussió al Brasil, parlem d'Os amigos do prtesidente Lula. El fenòmen dels blogs està creixent amb força arreu i també en aquest país. I aquest blog te l'actiu de malgrat parlar de política no ser un blog estrictament partidista sinó arribar a un espectre més ampli de pensament.
Com comentava una mica per sobre en el meu darrer post un bon grapat d'empreses -algunes d'elles europees, d'altres nord-americanes- han entrat a sac en una campanya mediàtica que comporta fins-i-tot anuncis televisius i mitjans de comunicació centrats dia i nit a divulgar-la com la cadena O Globo. D'altra banda aquestes empreses, entre les quals Philips o Carrefour, han impulsat un moviment anomenat Cansei, que tal i com denuncia l'amic sivucaire Luis Carlos Azenha a Vi o mundo, te moltes concomitàncies amb d'altres moviments impulsats per l'administració de W.Bush a països com Veneçuela (amb Súmate) o Geòrgia (amb Kmara).
La força dels blogs -al Brasil- està trencant una miqueta el monopoli informatiu dels grans media i aconsegueix amb iniciatives com Sivuca o els Blogs Activistes ser un punt de referència per a molts blocaires llatins, saltant l'oceà Atlàntic i arribant al mar Mediterrani. Potser per això alguns blocaires brasilers han començat a rebre comentaris amenaçant-los de mort. I no és això, amics meus, no és això...

dimarts, 7 d’agost del 2007

cançons Hiroshima

diumenge, a més de les grues de paper, vam posar música. Us trio, a més de Rosa d'Hiroshima que ja us la vaig passar, Hiroshima de Baron Rojo i per qui no li agradi massa el rock dur, Canción de cuna de Hiroshima d'Atahualpa Yupanki.

Les lletres són:

Hiroshima de Baron Rojo

Un sacrificio que se consumó
Nadie lo pudo probar
Fuego de muerte en el cielo cayó, Hiroshima
Un genocidio en nombre de la paz
Grosera farsa infernal
Desde aquel día ya nada fue igual, Hiroshima
¿Quien apretó el botón?
¿Quien oscureció el sol?
¿Quien echó la maldición?
¿Quien inventó ese horror?
Hongo asesino, flor de maldad
Deja tranquila la humanidad
Geisha flor de loto, samurai
Víctima de una traición
¿podréis algún día olvidar
Toda aquella absurda destrucción?
La gente teme otra guerra mundial
Porque sería el final
Signos de muerte amenazan la paz, Hiroshima
Los asesinos quieren olvidar
Esa mañana fatal
Y el armamento crece sin cesar, Hiroshima
¿Quien te sacrificó al Dios de la guerra?
¿Y quién abrió esa herida que no se cierra?
Geisha flor de loto, samurai
Víctima de una traición
¿Podréis algún día olvidar
Toda aquella absurda destrucción?


Atahualpa Yupanki

Ací no tinc massa clar si és la lletra de la cançó (?) o un poema que va escriure després de viatjar al Japó. En qualsevol cas tant la música com el poema són preciosos.

"Como Ave Fénix, de las cenizas renaciendo.
Como una Sinfonía de Beethoven
que alcanza la alegría a través del dolor.
Como un héroe legendario resucitando en cada célula,
organizando el pulso de las arterias,
vigorizando el músculo,
lavando el alma con agua y luz de siglos
hasta recuperarte y consagrarte
al oficio y al libro,
al canto y la esperanza.
Labrador del futuro, gran sembrador del sueño,
Así mi corazón te siente, enamorado,
¡Hiroshima!
Qué noche fue tu noche, kimono desgarrado.
Cuando todo era sol sobre la tierra.
El horror sin fronteras, y la ciudad sin niños,.
Ni pinos en las sierras, ni arrozal en los prados.
Ni un ave, ni una flauta de bambú
contando historias bajo las estrellas.
Todo fue un gran silencio, sin salmo, sin adioses.
Ni lágrima ni salmo.
Sólo un inmenso asombro horrorizado.
¡Hiroshima!
Pero Dios custodiaba tu ternura,
Tu sagrada semilla, tu voz profunda.
Y te recuperaste, y renaciste,
Hasta pintar de nuevo la timidez graciosa del cerezo.
Y las madres pudieron en la tarde
Recomenzar el canto interrumpido.
¡Nem Kororó! ¡Nem Kororó!
Así te siente mi corazón enamorado.
Así te canta mi guitarra Argentina.
Así te digo adiós y en ti me quedo.
¡Hiroshima!.

Atahualpa Yupanqui - Canción de cuna de Hiroshima

Baron Rojo - Hiroshima

diumenge, 5 d’agost del 2007

meme literari

Des de Waipueduca m'han demanat que contesti un meme literari que em contesto tot seguit. Es tracta de suggerir 7 llibres que són:

L'illa d'Aldous Huxley
Escucha hombrecito de Wilhelm Reich
Mis experiencias con la verdad de Gandhi
Confieso que he vivido de Pablo Neruda
Filosofias del undergroun de Luis Racionero
L'obra sencera de Joan Salvat Papasseit
Poemes i cançons de Bertolt Brecht

Evidentment, la llista no és eshaustiva i, demà per exemple, podria canviar-la ràpidament car hi trobo a faltar Alvaro Mutis, Jorge Amado, Eduardo Galeano, Albert Camus, Dashiel Hammett, George Orwell, Mario Benedetti...

Crònica de Paraules per la Pau dedicat a les víctimes d'Hiroshima i Nagasaki


Aquest matí hem fet Paraules per la Pau (a on, per cert, he trobat o retrobat força amics i amigues entre els quals cal citar els blocaires Joan, Carolina acompanyats del Joan Jordi.

Aquest cop hem recordat que demà fara 62 anys del dia en què els EUA van llençar la bomba atòmica sobre Hiroshima (tres dies més tard sobre Nagasaki).

Hem comentat que no voliem centrar l'acte en les descripcions de la gent que després del bombardeig caminava amb draps a les mans (després, al acostar-se hom veia que no eren draps, que era la seva pell el que penjava) ni sobre la pluja àcida que retornava les cendres dels incendis i de les persones volatilitzades. Ens hem plantejat centrar l'acte en dos fenòmens:

- Un que, per tercer any consecutiu, l'Ajuntament no commemora aquestes dates ni aquests fets la qual cosa no ens preocuparia sinó fós que l'Ajuntament forma part de la xarxa Majors for Peace (alcaldes per la pau) i que l'any 2005 els regidors Josep Poblet i Agustí Mallol van anar
a New York, a l'assemblea general de l'ONU, per parlar de la "construcció de la pau des de les ciutats". Després l'Esteve Ortiz i, de nou, l'Agustí Mallol anirien a Hiroshima. Dels resultats per a la construcció de la pau poc en sabem, de la propaganda sobre Tarragona i el Nàstic ens van arribar més coses. També ens arribà que la lluita contra la proliferació nuclear no té res a veure amb la presència de vaixells de guerra al port de la ciutat (encara que siguin de propulsio o armament nuclear), segons el Sr. Mallol.

- Dos, que preferim centrar-nos en els aspectes de resistència, de lluita, i, en aquest sentit, p`referim tenir en compte que força abans del que van dir els científics els arbres van brostar de nou i els hibakusha van emprendre accions per reivindicar la seva dignitat i per lluitar per la Pau. Fanalets de paper, grues de paper, etc. són actes que s'han convertit en massius en pro de la no-proliferació nuclear.

Nosaltres considerem que ni exèrcits ni armaments tenen res a veure amb la pau i, per tant, des del dolor i el sentiment per les víctimes hem adoptat el compromís de lluitar per la desaparició d'exèrcits i armaments. Com diem a les nostres pancartes: cap exèrcit defensa la pau!

Compromís, evidentment, que inclou la lluita pels dres humans, la justícia i la llibertat.

L'acte d'avui ha consistit en un taller de grues de paper que, després hem penjat d'un arbre a la Plaça de la Font i en l'audició de música i cançons relacionades amb Hiroshima.

dimecres, 1 d’agost del 2007

Rosa d'Hiroshima

Paraules per la Pau - Hiroshima i Nagasaki - 5 d'agost a les 12 h. a la Plaça de la Font

El proper dilluns, 6 d'agost, farà 62 anys, del bombardeig atòmic d'Hiroshima i el dijous, 9 d'agost, de Nagasaki.

Aquest diumenge, 5 d'agost, primer diumenge de mes, farem Paraules per la Pau i dedicarem l'acte a recordar les víctimes del bombardeig i reclamar l'eliminació dels exèrcits i dels armaments, especialment els nuclears.

L'acte consistirà en fer el recordatori i en un taller de grues de paper (en castellà en diuen "grullas") recordant Sadako Sasaki i la tradició de les grues de paper. Cada any gent de tot el món fa grues de paper i les envia a Hiroshima on els nens les pengen en el monument a Sadako en el Parc de la Pau enviant a tot el món el missatge:

”Aquest és el nostre plor. Aquesta és la nostra oració. Pau al món.”
Nosaltres també farem grues de paper (val la pena que us poseu barrets de palla o gorres per protegir-vos del Sol) i les penjarem en els arbres de la plaça. També posarem música relacionada amb els bombardejos (el cant per les víctimes de Hiroshima de Penderecki i d'altres).

Recordeu que Paraules per la Pau es fa aquest diumenge, 5 d'agost, a les 12 del migdia a la Plaça de la Font.

Us esperem!


La Wikipedia, entre d'altres coses, diu (sobre el bombardeig):
En pocos segundos, ambas ciudades quedaron devastadas, logrando un genocidio instantáneo del cual Estados Unidos nunca se retractó. Se calcula que en estos primeros instantes, en Hiroshima, la bomba mató a más de 120.000 personas de una población de 450.000 habitantes, causando otros 70.000 heridos y destruyendo la ciudad casi en su totalidad. En Nagasaki, el número de víctimas causadas directamente por la explosión se estima en 50.000 mortales y 30.000 heridos de una población de 195.000 habitantes. A estas víctimas hay que sumar las causadas por los efectos de la radiación nuclear. De una población de 645.000 habitantes, el número de víctimas pudo sobrepasar las 400.000 o 500.000, de ellas, 200.000 o 250.000 mortales (los datos difieren según diversas fuentes).
La Wikipedia diu, també:

La explosión y sus consecuencias [editar]

  • A las 8:15:17, el B-29 Enola Gay dejó caer la bomba atómica Little Boy (‘niño pequeño’) sobre el centro de la ciudad y se alejó a gran velocidad, haciendo un brusco giro de 150° hacia el noroeste en forma ascendente. Algunos testigos vieron además caer algunos paracaídas amarillos a lo lejos (eran los aparatos de medición del B-29 testigo, Número 91). La bomba cayó haciendo un ruido sibilante que no se percibió desde tierra. Para aumentar su alcance letal, la bomba estaba programada para iniciar la reacción nuclear a unos 640 m de altura. Esa altura sería determinada barométricamente (calculando la altura por la presión del aire) y —un sistema alternativo— por radar.
  • A las 8:16:43, la bomba estalló a la altura convenida, con una explosión de la magnitud de 20.000 t de TNT.
  • A las 16 milésimas de s, de la detonación, se desplegó una bola de fuego primero violácea y luego de color blanco intenso y brillante como un flash fotográfico, con una temperatura de 50 millones de grados. Quienes vieron esa luz y vivieron para contarlo, quedaron ciegos permanentemente (muriendo meses después debido a la radiación).
  • A las 25 milésimas de s, la bola alcanzó un diámetro de 300 m, que vaporizó instantáneamente a todas las personas dentro de la clínica Shima y a miles quienes circulaban directamente debajo del estallido. La presión ejercida por la onda expansiva inicial fue de varias ton/cm2 y comprimió enterrando varios metros las columnas de la Clínica Shima. En algunos instantes se creó una columna invisible cuya compresión resultó enorme, el calor y la presión instantánea vaporizaron a más de 80.000 personas.
  • A las 60 milésimas de s, la bola se expandió abrasando todo alrededor, a más de 500 m de radio y carbonizando con radiación infrarroja todo ser a 1,5 km del hipocentro.
  • 2 s después de la detonación de la bomba, la onda expansiva comprimida, denominada «soplo de la explosión», había destruido todo alrededor de 2,5 km de distancia, incinerando a quienes se encontraban en ese sector. La onda expansiva de alta temperatura devastó con vientos desde de 800 km/h, destruyendo totalmente las construcciones ligeras del resto de la ciudad, haciendo que los pedazos de las construcciones ligeras de madera y similares, sirvieran como verdaderas flechas.
  • En el cuartel del "2º Cuerpo del Ejército", a 800 m del hipocentro, el patio estaba lleno de militares ejercitándose y quedó súbitamente lleno de cadáveres humeantes. La batería antiaérea que estaba sobre la montaña Futaba (a 2000 m del centro) quedó parcialmente destruida por la onda expansiva. Pocas semanas atrás desde allí habían derribado a dos B-24.
  • La bola de fuego comenzó a ascender, consumiendo miles de m3 de oxígeno. Las corrientes ascendentes crearon una columna de vacío que succionó contravientos hacia el hipocentro, se percibía un sabor a plomo en el aire.
  • En ese momento, observadores hasta a 20 km de distancia de Hiroshima pudieron ver el hongo atómico ascendiendo completamente silencioso (el bramido los alcanzaría un minuto después, debido a que el sonido se mueve a 340,46 m/s).
  • 5 s después del estallido, todo el daño estaba consumado.

El área inmediatamente afectada fue de 5 km² densamente poblados.

La onda expansiva transportó vientos recalentados a más de 500 °C hacia toda la ciudad. Hubo miles de casos de incineración súbita, carbonizaciones parciales y quemaduras de personas expuestas hacia el hipocentro del estallido, a más de 10 km del punto cero.

Lluvia negra [editar]

Pasados los minutos se vieron masas de gente quemada totalmente pero viva con jirones de piel colgando, mutilados por los escombros, algunos quemados parcialmente sólo por el lado expuesto a la explosión. Los incendios se sucedían uno tras otro.

Media hora más tarde empezó a suceder un efecto extraño: empezó a llover una lluvia de color negro. Esta lluvia traía el carboncillo condensado de todo material orgánico quemado (entre ellos las víctimas humanas), y del material radiactivo de la bola de humo que se había levantado. Esta lluvia causó muchas víctimas días después por anemia, espasmos y convulsiones de origen hasta entonces misterioso.

El caos, el desconcierto y la ruina fue total. El paisaje calcinado adquirió un tono gris uniforme, como si el color se hubiera extinguido, el pasto se volvió rojo grisáceo, el 92% de las edificaciones sólidas de Hiroshima fue arrasado.