discurs de Xirinacs al Fossar de les Moreres - 2002

DISCURS DE LLUÍS MARIA XIRINACS EL PASSAT 11 DE SETEMBRE DE 2002 AL FOSSAR DE LES MORERES (BARCELONA)

Benvinguts tots, avui és el dia de la independència dels Països Catalans (P.C.). Si avui no podem parlar d'independència, quan en parlarem? Afirmar la independència dels P.C. és una cosa que gairebé molta gent se la té prohibida. Sembla que no es pugui obrir la boca i se'n parla només amb mitja boca. Independència, sobirania, emancipació, alliberament, autodeterminació; tots són sinònims i vol dir que fem el que creiem que hem de fer nosaltres. Això es democràcia. Per tant la independència és democràcia. Una nació és molt complexa, té molts ressorts i s'hi juguen moltes variables, però la independència és l'eix central, el pal de paller d'una nació. Una nació, que no és independent, o és infantil o és esclava; per tant, doncs, la independència no solament és un dret sinó que també és un deure. Ja sé que els que sou aquí, la majoria o la immensa majoria heu vingut per convenciment, no cal que us ho digui. Però també és cert que, fora d'aquí, hi ha molta fredor, que molta gent viu en la ignorància, en connivència amb l'enemic o com enemic opressor del país.

Tot aquell que viu i treballa o no treballa als Països Catalans, tot aquell que està radicat en ells i no els estima per damunt d'Espanya, d'Europa o del món i no estima les altres instàncies més altes a través de l'estimació del seu país, no es digne de viure en un país. Pot tractar-se d'ignorància o de malícia. En el primer cas s'ha d'esmerçar pedagogia, educació i anar impartint instrucció. En el segon cas se'ls ha de combatre.

25 anys d'aquest acte del Fossar de les Moreres. Els anys 76 i 77, servidor no hi vaig ser, perquè estava davant de la presó model de Barcelona, encara demanant amnistia. Però l'any 78, ja vaig ser aquí, vaig parlar i em vaig sentir molt feliç de poder-hi parlar. Han passat 25 anys i no s'ha parat mai, amb dificultats, amb molt de mèrit, amb un missatge inequívoc radical o troncal. La paraula "radical" a vegades és devaluada perquè sembla una cosa de gent extremosa. Tots els arbres tenen arrels, tots els arbres tenen tronc i el tronc i les arrels són allò que es defensa aquí. No és allò que es defensa més enllà (al monument d'en Casanoves). Allò són comissionetes, colletes, floretes. El mèrit és aquí. I deixeu-me recordar, perquè no es recorda, que aquest any, també fa 25 anys que es va assassinar l'Assemblea de Catalunya. És importantíssim. Era la nostra ETA.

Avui mateix, i això tampoc es diu en l'actual celebració dels 25 anys de la manifestació de l'onze de setembre de 1977, cal dir que aquella manifestació no va ser el resultat d'una crida celestial. La manifestació de l'aprop d'un milió de persones, va ser el resultat d'una Assemblea de Catalunya orgànica, organitzada, plena de delegacions, plena d'Assemblees inferiors: de veïns, municipals, comarcals i de regió o vegueria, per exemple l'Assemblea de les terres de Lleida, per exemple la municipal de Cambrils, que ha escrit la seva història a "l'Assemblea de Cambrils dins de l'Assemblea de Catalunya". Etc. Aquesta era, doncs, una assemblea orgànica en tot el país i cada organisme d'aquests va portar 10,15, 20, 30, 50 persones i d'aquí en va eixir el milió. Aquest milió no fou cap miracle, el miracle fou l'Assemblea de Catalunya. Ella era tot allò que teníem; era la nostra única força.

I, cosa mes tràgica encara, l'Assemblea de Catalunya fou assassinada per catalans; l'Assemblea de Catalunya fou assassinada per tres grups polítics que encara tenen moltes quotes de poder en el sistema actual. Ho sento molt. I hagué, en canvi, partits, com Esquerra Republicana, que no van votar la dissolució de l'Assemblea de Catalunya. Però hi va haver uns quants que
van consumar aquella compra-venda d'escons que un company ha esmentat abans; que van preferir llur escó que tenir un poble organitzat. Tenir un poble organitzat és la cosa mes forta socialment que existeix. Bé, han sorgit moltes dificultats i jo haig de dir, en aquest punt, que estic content perquè fa un any, dos anys, tres anys, que ha sorgit meravellosament munió de gent jove, gent molt jove, independentista que estima la terra i s'ha anat ajuntant en diferents grups, que, entre altres actuacions, han obert una sèrie de bars, com "herriko tabernes", per tot el país i que defensen inequívocament aquest dret i aquest deure de la independència.

Saludo a la joventut de l'esquerra independentista, que actualment està en alça, moltes vegades sense tenir ni pares ni avis de tradició catalana, sinó que ells han començat un altra vegada de zero i els demano que aquest braó que han tingut per començar de zero i d'entendre la justícia des de la seva arrel, encara que no hi haguessin gaire bons exemples, els recomano que estudiïn, molt, la història de Catalunya per no repetir els errors dels seus avantpassats i que tirin endavant el país.

Ara vull entrar en un tema curtet, però important, que ningú me l'ha dictat. L'organització d'aquest acte no té cap responsabilitat del que jo digui. No m'han posat condicions de cap classe. Ho dic jo, sota la meva responsabilitat. Es tracta del terrorisme. Jo em sento en aquest moment amb els peus assentats damunt dels ossos de terroristes, d'aquella gent que va defensar per les armes Catalunya i els Països Catalans. Perquè també van caure, alguns abans i alguns després, la resta dels Països Catalans, sota el Borbó francès o espanyol. Em refereixo a aquells que van defensar la nació per les armes i que avui dia els homenatgem. L'Ajuntament de Barcelona ha fet un pebeter aquí, unes coses molt boniques. Són terroristes perquè van lluitar amb les armes per defensar el seu país, com fa ETA.

Els alemanys deien terroristes als maquís que defensaven França, els francesos desprès els van dir herois. Els francesos tractaven de terroristes els algerians perquè lluitaven per Algèria i desprès els
algerians els han fet herois. Aquests que estan enterrats aquí son els nostres herois. Si els enemics s'entesten en dir que són terroristes, doncs nosaltres també som terroristes.

Macià, en la introducció de l'estatut d'autonomia de 1931 deia: tan de bò que no faci falta exèrcit. Era no violent de cor, tot i ser militar. Però si necessitem exèrcit que només sigui defensiu, qui sigui només per defensar allò que ens han pres. És molt diferent un exèrcit ofensiu que un exèrcit defensiu. Aquestes paraules de Macià no tenien res a veure amb les d'aquelles persones hipòcrites, de vegades fins i tot bisbes (fora de quan guanyà en Franco) que diuen que s'ha de negar la violència vingui d'on vingui. Són hipòcrites, són hipòcrites.

Gandhi deia que el no violent no pot tractar amb neutralitat les parts d'un conflicte violent: l'agressor és l'enemic, l'agredit és l'amic, tot i que sigui violent. Jo he intentat tota la vida lluitar per la via no violenta. Però declaro aquí i ho dic ben alt, per si hi ha algun policia o algun fiscal: em declaro enemic de l'Estat espanyol i amic de la ETA i de Batasuna.

Penseu que la guerra tenia a l'Edat Mitjana unes nobles regles d'una certa humanització, especialment a partir del moment en què l'abat Oliva, un dels fundadors insignes de Catalunya, va establir les famoses Lleis de Pau i Treva. Avui dia hi ha la convenció de Ginebra per fer la guerra una mica mes humana i menys salvatge, però poques vegades se segueix la convenció de Ginebra. Ni en les guerres espanyoles ni en les americanes. Els americans han tirat bombes sobre hospitals, els americans han tirat bombes sobre escoles, els americans han matat els enemics amb bulldòzers tot ofegant-los amb sorra, els americans han tirat napalm al Vietnam i a Corea, els americans han tirat bombes sobre gent que s'anava a casar, que celebrava la cerimònia d'un casament. Quan el terrorisme és d'Estat, d'aquestes barbaritats se'n diuen efectes col·laterals i a continuació s'afegeix "ho lamentem". Recordeu que Batasuna, al País Basc, quan ETA produïa un fet d'aquests també deia "ho lamentem" al Parlament o als Plens municipals. Com a mínim estan d'igual a igual.

Però torno a insistir que és radicalment diferent ocupar un país aliè que defensar-se de l'ocupació del propi país. És essencialment diferent. I, a més a més amb estils diferents. ETA, com que està en guerra, mata però no arrenca ungles. Jo he estat a la presó amb gent d'ETA amb ungles arrencades. ETA no tortura. ETA mata els que considera els seus enemics, però no tortura. En canvi, Lasa i Zabala van morir torturats. ETA posa bombes en un lloc on es pot ferir gent que no sigui militar o no sigui relacionada amb els opressors, però avisa. Sabeu quant costa, en règim de clandestinitat, trobar la dinamita, pagar-la o robar-la, transportar-la, col·locar-la, i, a sobre, quan ho tenen tot a punt, avisar que la desactivin? Responeu-me, per què ho fa, això? Ho fa per què encara conserva una mica de noblesa, de l'estil de Ginebra i la conserva per què encara els seus enemics, molt més poderosos, no l'han malejat prou, tot obligant-la a dur una vida de rata de claveguera, amagats, perseguits, sense poder tenir parella, ni fills, ni tan sols anar al cinema. No poden tenir res. En aquestes circumstàncies no poden filar massa prim i si de vegades fereixen algun innocent no és la seva voluntat. La gent potser no sap que, en el cas de l'Hipercor de Barcelona, ells van avisar i va ser la policia o els responsables de l'empresa qui van callar. I si, encara, l'estat espanyol no tira bombes com ETA, si no posa tancs al carrer com els anglesos a l'Ulster o els jueus a Palestina, és per que és prou més fort i no ho necessita. I mireu els jueus com tot i posar els tancs al carrer contra els palestins no han il·legalitzat al-Fatah d'Arafat, i els anglesos no han il·legalizat el Sinn Fein. En canvi aquí s'il·legalitza tot, s'ignoren les treves -unilaterals- es busquen -a l'estil Sharon- la guerra i les víctimes i es mata l'emissari de la pau basada en la independència. Per tant, estic totalment en contra d'aquesta il·legalitzaciói, si això provoca que em jutgin i em condemnin, estaré orgullós d'anar a la presó, per què la presó serà el nostre lloc.

Una paraula més, per acabar, adreçada a l'Esquerra independentista que està a l'alça. D'independentista suposo que aquí n'és tothom o la immensa majoria. De l'esquerra potser no. Hi pot haver-hi també gent que sigui de dretes i gent que sigui de centre. Demano que aquells que siguin d'esquerra sàpiguen posar-se a l'altura del segle XXI. L'esquerra clàssica inventada
als segles 19 i 20 està molt decaiguda per què la força dels oprimits no és avui només la força dels obrers. Avui dia hi ha poc treball i per tant pocs obrers. La força dels oprimits és la "força del poble" sencer, que cabalment això vol dir la paraula "democràcia". En tot el món hi ha una demanda de participació democràtica. I jo demano a tota la gent independentista i d'esquerres que es posi a favor del poble ni que siguin partits, ni que siguin sindicats, ni que siguin entitats, tots a favor del poble. L'única manera forta i no violenta per complir el deure de la independència per via pacifica és organitzar-se en assemblees populars territorials de barri, municipi, comarca, regió, país, nació. No dependrem d'exercits, no dependrem de Rockefellers, no dependrem de Vaticans, no dependrem d'instàncies foranes, com s'esdevé quan s'assoleix una independència mal feta. La nostra independència vol aconseguir-se i vol sostenir-se. I només se sosté si és fundada en ella mateixa com els castells dels Xiquets de Valls o de Terrassa, amb la gran pinya a sota i l'anxaneta, el mes petit de tots, a sobre. Que la força estigui en el poble. Quan s'apropi aquell dia en què l'Assemblea dels Països Catalans estigui a punt per exigir la independència, us asseguro que els polítics més febles s'afanyaran a corre-cuita a declarar la nostra independència des dels Parlaments per tal que no ho faci el poble.