dijous, 24 de gener de 2008

Quins temps tan ombrívols en que parlar de la mar és quasi un crim...


Acabo de preparar un full extra de Paraules per la Pau per distribuir al Fòrum Social Català a Barcelona. Aquest cap de setmana me'l passaré, sobretot, allí. La gent de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau participem en tres seminaris (educació, 5 anys després de la guerra i Objecció Fiscal) i encara he de preparar el que diré sobre l'objecció fiscal i repassar una altra ponència. Aniré i vindré cada dia però dubto que tingui massa temps per actualitzar el blog, per tant aquest, probablement serà el darrer post fins diumenge nit o dilluns. Per una banda volia posar quelcom, per exemple, sobre el que està passant a Palestina, que no és altra cosa que el que fa anys que està passant, la lenta agonia un poble davant la passivitat d'occident (com passa en quasi totes les agonies). Per altra, volia fugir de bronques i pensava en un post més relaxat, penjar alguna foto del passeig que em vaig donar ahir per l'escullera del port o parlar de quelcom com la iniciativa Som el que sembrem (una iniciativa contra els transgènics).

M'he començat a decantar per las foto i he pensat relacionar-la amb uns versos de l'inici del poema de Bertotlt Brecht "als nascuts després" i, cercant-los, m'he trobat amb poemes d'un poeta austriac, Erich Fried (1921-1988). M'avergonyeix no haver-lo conegut abans però que hi farem. M'han impactat.
Finalment us penjo alguna foto, el fragment d'En Brecht i un parell de poemes de Fried.

Els versos de Brecht són aquests:

"... Quina mena de temps, en els quals
Parlar d'arbres és gairebé un crim
Perquè implica silenci sobre tants delictes!
..."

I els de Fried aquests:

EL TEMPS DELS NASCUTS DESPRÉS

25 anys després de la mort de Brecht

«Sabem però»
vas dir
«que també l’odi contra la baixesa
endureix
les faccions
i que la ràbia contra la injustícia
fa més ronca la veu. Ai! Volíem
preparar el terreny per a un món amable
i nosaltres mateixos no vam poder ser-ho»

Això vas dir als nascuts després.
Ara calles. I la ràbia contra la injustícia
continua fent encara més ronca la veu d’alguns
La majoria però avui no arriba a enrabiar-se
més aviat s’ha avesat a l’antiga i nova injustícia
aquí, ací i allà, i també a l’estricta justícia
que els injustos s’administren els uns als altres

I aquells als quals l’odi contra la baixesa
ha endurit les faccions s’estan aquí i allà darrere murs
per tal que ningú no els puga veure, car la baixesa
té en molts països drets de sobirania com a autoritat superior
i els de baix acoten el cap o estan tan decebuts
arran d’intents fracassats d’alliberar-se
que potser ja no tenen força per a odiar
I alguns d’això en diuen actitud amable

«Certament visc en un temps ombrívol»
vas dir.
Els temps han canviat una mica, però en el fons
no són més lluminosos d’ençà els teus versos
i el perill és més gran que llavors
car només les armes
i no els homes menats per elles
s’han fet més fortes
i és encara cert el que en digueres:
«Per a cavil·lar d’on vénen
i cap a on van es troben
als bells vespres
massa esgotats.»

I perquè tot això és encara cert, avui poden
els nascuts després comprendre’t bé, sí, fins i tot millor
del que voldries, tot i que precisament a tu
t’agradava ser entenedor, però jo crec
que potser fins al final vas esperar que moltes coses
canviarien, tant que l’home d’un temps nou
no t’entendria sense parar-se a estudiar el temps antic

Però com que encara se t’entén
alguns poden aprendre de tu
com s’obté l’esperança en la vida i com igual que tu
amb enginy i paciència i indignació es continua preparant el terreny
per a un món amable
on l’home coopere amb l’home

¿QUÉ ES VIDA?
Vida es el calor
del agua en mi bañera,
vida es mi boca
en tu regazo abierto,
vida es el enojo
por la injusticia en nuestros países.

El calor del agua
no es suficiente,
tengo que chapotear en ella.
Mi boca en tu regazo
no es suficiente,
también tengo que besarlo.
El enojo por la injusticia
no es suficiente,
también tenemos que ahondar en él
y hacer algo en contra.

Eso es vida.

11 comentaris:

Té la mà Maria - Reus ha dit...

quin post mes luidet que t'ha sortit i amb unes boniques vistes del port, de punta punta fa vora els set kilometres i anar i tornar ja es fet una bona passajada, ho dic per experiencia, fet a plena calor, em van sortir ampolles

salutacions

Edu ha dit...

Fantàstic post!

Coneixia Brecht però desconeixia Erich Fried. M'ha encantat. Per llegir i re-llegir.

Que vagi bé pel FSCat, jo vindré a la manifestació.

Salut!

Oscar Ramírez ha dit...

La foto dels nens fa molta pena però cal veure-la perquè és real. Les fotos de l'Escullera, magnifiques, guapissimes. Menys mal que no has parlat dels transgenics perquè l'últim cop que en vaig sentir parlar va ser en un ple de l'Ajuntament de Cambrils i el regidor d'IC-V que en parlava (l'únic que tenen a Cambrils) pitjor no ho podia fer. Ah, espero que aquestes vistes a Barna siguin fructiferes i us omplin, de veritat. Ja ens ho explicaràs.

El Capità Tarragona ha dit...

holaaa!!

T'he deixat un regal al meu bloc!!

Salut company!!

Josep Maria Yago ha dit...

A partir de l'Autoritat Portuària, tres quilòmetres d'anada i tres de tornada, més l'anada des de casa i, després la pujadeta. Vaig acabar cansat, Té :-)

Hola Edu, jo aniré i vindré demà i demà passat. Diumenge segons lo cansat que estigui. Si hoi vaig espero reconèixe't

Evidentment, que us ho explicaré, Oscar. I dels transgènics també en parlaré :-)

Hola capità Tgna. El faré però a partir de dilluns, que aquest cap de setmana estaré per Barna amb lo de l'FSCat. Em fa l'efecte que no ens hi veurem? ;-)

Sigorgik ha dit...

Gràcies per presentar en Fried, tampoc no el coneixia. El buscaré a les llibreries.
Llegir poesia sempre em transporta.
ptons i que vagi molt bé per bcn.

Tondo Rotondo ha dit...

La conjunció dels versos amb les fotos m'ha transmés calma, la calma que arriabrà quan parlar d'arbres, parlar del mar no signifiqui obviar la dura realitat que ens ha tocat viure en aquest món que dissenyen els de sempre, però que escribim i vivim naltrus.

zel ha dit...

Jo tampoc coneixia el poeta i el post m'ha encantat, de vegades hem de fer un tomb perquè per la pròpia salut mental. enc convé respirar d'altres aires!!!! Molt bonic, Josep Ma, he pensat jo sovint també en com ens quedem amb la ràbia de denunciar coses, serem al final també rabiüts? Petons!

Anònim ha dit...

t'ha sortit un post diferent.
la foto de la canalla té molt de suc, com tot lo que té a veure amb la gent d'allà....vaig fer una foto a un check point on els malalts eren canviats de les ambulàncies àrabs a les ambulàncies jueves, hi ha tant a dir!!...

no res, que he trobat interessant lo de la poesia, però també lo de la insubmisió fiscal...(era per temes de guerra només oi? és que em sona, però no massa....)

salutacions
Ricardo Santiago

yraya ha dit...

Ya viene bien esas fotos y esos poemas, hace falta relajarse con todo lo que esta cayendo.
Que vaya bien.

El Capità Tarragona ha dit...

Doncs no! no ens hem vist a BCN!

Ahir vaig anar a les jornades de la Catosfera a Granollers, aquest matí he treballat i aquesta tarda inaugurem un col·lctiu de la JNC!

Salutacions