Quins temps tan ombrívols en que parlar de la mar és quasi un crim...

Acabo de preparar un full extra de Paraules per la Pau per distribuir al Fòrum Social Català a Barcelona. Aquest cap de setmana me'l passaré, sobretot, allí. La gent de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau participem en tres seminaris (educació, 5 anys després de la guerra i Objecció Fiscal) i encara he de preparar el que diré sobre l'objecció fiscal i repassar una altra ponència. Aniré i vindré cada dia però dubto que tingui massa temps per actualitzar el blog, per tant aquest, probablement serà el darrer post fins diumenge nit o dilluns. Per una banda volia posar quelcom, per exemple, sobre el que està passant a Palestina, que no és altra cosa que el que fa anys que està passant, la lenta agonia un poble davant la passivitat d'occident (com passa en quasi totes les agonies). Per altra, volia fugir de bronques i pensava en un post més relaxat, penjar alguna foto del passeig que em vaig donar ahir per l'escullera del port o parlar de quelcom com la iniciativa Som el que sembrem (una iniciativa contra els transgènics).

M'he començat a decantar per las foto i he pensat relacionar-la amb uns versos de l'inici del poema de Bertotlt Brecht "als nascuts després" i, cercant-los, m'he trobat amb poemes d'un poeta austriac, Erich Fried (1921-1988). M'avergonyeix no haver-lo conegut abans però que hi farem. M'han impactat.
Finalment us penjo alguna foto, el fragment d'En Brecht i un parell de poemes de Fried.

Els versos de Brecht són aquests:

"... Quina mena de temps, en els quals
Parlar d'arbres és gairebé un crim
Perquè implica silenci sobre tants delictes!
..."

I els de Fried aquests:

EL TEMPS DELS NASCUTS DESPRÉS

25 anys després de la mort de Brecht

«Sabem però»
vas dir
«que també l’odi contra la baixesa
endureix
les faccions
i que la ràbia contra la injustícia
fa més ronca la veu. Ai! Volíem
preparar el terreny per a un món amable
i nosaltres mateixos no vam poder ser-ho»

Això vas dir als nascuts després.
Ara calles. I la ràbia contra la injustícia
continua fent encara més ronca la veu d’alguns
La majoria però avui no arriba a enrabiar-se
més aviat s’ha avesat a l’antiga i nova injustícia
aquí, ací i allà, i també a l’estricta justícia
que els injustos s’administren els uns als altres

I aquells als quals l’odi contra la baixesa
ha endurit les faccions s’estan aquí i allà darrere murs
per tal que ningú no els puga veure, car la baixesa
té en molts països drets de sobirania com a autoritat superior
i els de baix acoten el cap o estan tan decebuts
arran d’intents fracassats d’alliberar-se
que potser ja no tenen força per a odiar
I alguns d’això en diuen actitud amable

«Certament visc en un temps ombrívol»
vas dir.
Els temps han canviat una mica, però en el fons
no són més lluminosos d’ençà els teus versos
i el perill és més gran que llavors
car només les armes
i no els homes menats per elles
s’han fet més fortes
i és encara cert el que en digueres:
«Per a cavil·lar d’on vénen
i cap a on van es troben
als bells vespres
massa esgotats.»

I perquè tot això és encara cert, avui poden
els nascuts després comprendre’t bé, sí, fins i tot millor
del que voldries, tot i que precisament a tu
t’agradava ser entenedor, però jo crec
que potser fins al final vas esperar que moltes coses
canviarien, tant que l’home d’un temps nou
no t’entendria sense parar-se a estudiar el temps antic

Però com que encara se t’entén
alguns poden aprendre de tu
com s’obté l’esperança en la vida i com igual que tu
amb enginy i paciència i indignació es continua preparant el terreny
per a un món amable
on l’home coopere amb l’home

¿QUÉ ES VIDA?
Vida es el calor
del agua en mi bañera,
vida es mi boca
en tu regazo abierto,
vida es el enojo
por la injusticia en nuestros países.

El calor del agua
no es suficiente,
tengo que chapotear en ella.
Mi boca en tu regazo
no es suficiente,
también tengo que besarlo.
El enojo por la injusticia
no es suficiente,
también tenemos que ahondar en él
y hacer algo en contra.

Eso es vida.