no és tan senzill com sembla

tranquil·litat i lluna plena

posta de sol sobre El Serrallo en festes

lluna plena

L'Amfiteatre i el CEIP El Miracle

Sant Joan 2010

Ahir solstici d'estiu, Sant Joan. Demà, nit/matinada, lluna plena. Entremig, Saraband, vida familiar i coses més lamentables.

Ja ha passat la verbena de Sant Joan. Tal com estava previst, vaig passar la nit de Sant Joan amb la Mònica i amb amics i amigues. Malgrat no poder-ho fer en la forma prevista, vaig poder prendre consciència que era la nit que era i que estava amb la gent que estava. Bona nit i bona gent.

Mentre nosaltres estàvem en plena verbena, a Castelldefels, es produia una desgràcia. Al voltant de dos quarts de 12 de la nit, una trentena de persones que creuaven les vies foren arrollades per un tren. 13 joves van deixar la vida sobre les vies.

Ara, diuen els diaris, s'està investigant i la imprudència es perfila com la principal causa. Malgrat això, força persones de les que eren a l'estació de Castelldefels-Platja aquella nit, expliquen com el pas subterrani (que s'havia remodelat fa poc) era colapsat, que el pas elevat ja no està en funcionament però que la senyalització era força insuficient...

ADIF, evidentment, carrega sobre la imprudència i alega que la estació estava perfecta i impecable (el ministre diu que les obres efectuades "respetaban el marco legal", coño con el marco legal) i que a dos quarts de dotze s'havien d'incorporar al servei 12 agents de seguretat. També diuen que quan l'intercanviador de Tarragona funcioni ja no es podran produír fenòmens com aquests. Bona merda tot.

Ens hem acostumat a que els trens vagin a tope amb gent dreta pels passadissos (en el tren de rodalies que va deixar la gent a Castelldefels, amb capacitat per a un miler de persones, n'hi havia al voltant de 700, de les quals aprop de 300 van baixar en aquesta estació). També ens hem acostumat a veure agents de "seguretat" amunt i avall dels combois i les estacions, sovint més famosos per la xuleria i prepotència que no pel servei que presten als passatgers. També ens hem acostumat a que determinats regidors protestin per determinades coses i no se'ls foti ni cas... En aquest cas, valgui la redundància, les prop de 300 persones que van baixar del tren es van trobar el pas subterrani col·lapsat, les que van anar cap el pas elevat el van trobar tancat, no hi havia agents de seguretat i, ja se sap, en la societat actual, la publicitat ens ensenya que cal tenir-ho tot i cal tenir-ho JA! encara que sigui amb comportaments "imprudents"

Fa temps, una regidora va avisar que el baixador era una ratonera. "... I si la manca de seguretat per a sortir la patim ara que som, només, els ciutadans i ciutadanes de la ciutat què passarà a l’estiu quan l’allau de gent que transportin els trens(pensem en la nit de Sant Joan i el mesos de juliol i agost?) Què bèstia tot plegat! Els i les que no la utilitzen diuen que cuca ben pintada...Des de lluny tot es veu bé des d’aprop ens tornen a castigar i vull cridar-ho per evitar que el crit d’alerta es torni lament irreparable..."

Segurament, la investigació conclourà dient que la causa fou una imprudència però crec que ens ho hauríem de fer mirar. Amb tants avanços tecnològics, tantes previsions per segons què i tantes vides humanes perdudes en errors, danys colaterals, imprevisions... no s'entenen (o, lamentablement, si).
Les casualitats no existeixen.

Nit de Sant Joan

Ja falta poc per la nit de Sant Joan o pel solstici d'estiu (suposo que tant fa el nom que li vulgueu posar)

Tenint en compte les característiques d'aquesta nit (la més curta de l'any, de foc, màgica, pagana, ancestral, fantàstica, amorosa, eròtica, ...) val la pena passar-la acompanyat/da, amb amics/gues i/o amb els éssers estimats. Si tot va com està previst, jo la passaré amb amics/gues i amb la Mònica, amb la que farem coincidir el solstici amb canvis (d'habitatge, principalment), tot un luxe. M'agradaria, també, dedicar alguna estona a prendre consciència de la nit en el meu ser íntim, amb ella i aprofitar, també, per recordar/sentir els éssers estimats que no hi siguin. Estaria bé que la nit serveixi també per cremar mals rotllos i per créixer.


Si algú treu el nas pel blog, aprofito per deixar-li uns pocs presents, virtuals, i els meus millors desitjos.


A més dels enllaços anteriors deixo un enllaç més sobre Sant Joan, un enllaç a una web, infantil (però molt reeixida i visitable pels grans) sopbre la revetlla de Sant Joan, amb música, explicacions sobre la nit, el solstici, etc. sense descuidar receptes per fer coca o un test per veure que sabem de la festa.


Uns versos de Joan Alcover:

«Mallorca veu el Montserrat
i si de nit no se colombra
ulls de claror donem a l’ombra,
posem-hi focs de germandat».

(si en voleu més podeu llegir el poema l'Espurna)

Finalment, com no, la música de la Nit de Sant Joan del Jaume Sisa. Una música, també, ben màgica.

cap de setmana: Objecció Fiscal i Teatre

Com hem fet altres anys i en el marc de la campanya d'objecció fiscal a la despesa militar, dissabte hi va haver lliurament col·lectiu de declaracions d'IRPF amb objecció fiscal. Una desena d'activistes de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau es van trobar davant d'Hisenda, posteriorment van baixar fins la subdelegació de govern per lliurar els escrits en els quals comuniquem la nostra objecció i dels quals n'adjuntarem una còpia als impresos de la declaració junt amb el justificant d'haver efectuat el pagament de la quantitat deduïda de despeses militars i abonada a algun col·lectiu pacifista, antimilitarista i/o que treballa per la pau i els drets humans o, simplement, per objectius més socials que els militars.

foto Marc del Jesús

Com en altres ocasions, la policia (en aquest cas els mossos d'esquadra) van identificar els/les activistes.

foto Marc del Jesús

diumenge a la tarda, per altra banda, la companyia de Teatre popular TeclaSmit va presentar Breus de Teatre.

Yolanda Moya, Isabel Bitria i Cinta Ramón en el breu La Nova. Text i direcció de Sergi Xirinachs.
Fotografia Núria Gondolbeu

Què és Breus de Teatre?

Una activitat promoguda pel col·lectiu Tecla Smit. Per ara es tracta d’una primera experiència, interna, un taller, amb intenció de fer-ne la propera edició oberta al país. Hi ha el propòsit de consolidar-la de manera estable, anual.

Es pretenia instaurar una Mostra de Teatre Breu, essencialment de creació. 1a Mostra a Tarragona.

Teatre no professional.

A l’entorn de la Mostra: tallers d’escriptura i dramatúrgia, i posada en escena-direcció.

Teatre en les diverses facetes: text, objectes, cos...

Montse Sans i Isabel Sans en el breu La culebrilla. Text i direcció de Pau Gavaldà.
Fotografia Núria Gondolbeu

Per què teatre breu?

Doncs perquè fa possible, amb molta facilitat, inventar una escena, provar un esquetx, experimentar un diàleg, assajar un mini-drama. Una manera d’estimular la creació. De perdre la por a inventar. De perdre la por a posar en escena i experimentar, tot equivocant-se. De viure el teatre en tota la seva dimensió. Una experiència innovadora per a la qual veiem un futur intens.

Esperonats per l’interès de bona part dels membres del col·lectiu no sols per fer d’actors sinó també d’inventar teatre i saber-lo posa en escena, ens vam animar a engegar aquesta activitat innovadora: “Qui vol inventar teatre?”, “Qui vol posar-lo en escena?”… I aquí el tenim! Un autèntic taller de creació i experimentació.

Moció denunciant la matança d'activistes en aigües internacionals i el bloqueig humanitari a Gaza i mostrant la solidaritat amb el poble palestí

El passat dimecres, 16 de juny, es va presentar una moció a l'Ajuntament per tal que el Consell Plenari es posicioni en relació a l'atac de l'exèrcit d'Israel a la flotilla de la pau.

La nota de premsa enviada als mitjans diu:

La Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau, amb l'adhesió de les associacions, entitats i partits següents:

• Assemblea de Joves la Guspira
• Ateneu Llibertari Alomà
• Candidatura d'Unitat Popular (CUP)
• Cau de Llunes
• Comissions de Base (COBAS)
• Confederació General del Treball (CGT)
• Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau
• Endavant
• Entrepobles
• Esquerra Unida i Alternativa (EUiA)
• Joves d'Esquerra Verda (JEV)
• Iniciativa per Catalunya (IVC)
• Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC-CATAC, IAC-USTEC)
• La Cuculmeca
• Sodepau
• Unió Llatinoamericana Catalana

Hem presentat aquest matí, dimecres 16 de juliol, al registre de l'Ajuntament de Tarragona, una moció a tots els grups municipals per tal que l'Ajuntament de Tarragona es posicioni davant els fets ocorreguts el passat 30 de maig en que Israel va atacar la “Flotilla de la Llibertat”. Denunciant l'assassinat d'activistes en aigües internacionals, el bloqueig a Gaza i demostrant la nostra solidaritat amb el poble palestí.

També trobem necessari que l'Ajuntament de Tarragona condemni les declaracions de l'Ambaixador d'Israel i exigeixi el compliment de les resolucions de la ONU. Així mateix denunciem les relacions comercials entre la Cambra de Comerç i El Port de Tarragona amb empreses israelianes, prioritzant el benefici econòmic davant els Drets Humans.

Desitgem que tant els grups municipals com el Plenari de l'Ajuntament tractin aquest tema. La seva omissió i/o manca de resposta serà considerada com un posicionament clar en contra de la Pau i la resolució pacífica del conflicte arabo-israelià.

El text de la moció és el següent:

L'Ajuntament de Tarragona rebutja l'estratègia que en els últims 60 anys han mantingut els diferents governs israelians contra el poble palestí, denuncia la matança d'activistes en aigües internacionals i el bloqueig humanitari a Gaza i mostra la seva solidaritat amb el poble palestí, per a això pren les següents decisions:
L’Ajuntament de Tarragona acorda:
1. Condemnar l’atac militar de l’exèrcit d’Israel a la Flota per la Llibertat.

2. Denunciar la passivitat i la falta d'iniciativa dels organismes internacionals, per no haver imposat sancions a la invasió i a les matances indiscriminades, fent cas omís a la legislació internacional.

3. Demanar als governs i les administracions públiques que no impulsin o fomentin acords polítics i comercials amb l’Estat d’Israel fins que aquest no respecti els drets humans, les resolucions de Nacions Unides i el Dret
Internacional Humanitari. En el cas de Tarragona, trencar qualsevol relació institucional de l’Ajuntament amb l’Estat d’Israel o amb associacions que li donin suport i demanar a la Cambra de Comerç i al Port de Tarragona la suspensió de les seves relacions comercials amb Israel.

4. Demanar el cessament immediat de la venda d'armes espanyoles a l’Estat d’Israel, alhora que garantir que, mentre que això no es produeixi, al Port de Tarragona no s’hi pugui comerciar amb armament.

5. Demanar l'expulsió de l'ambaixador d'Israel a l'Estat Espanyol per les seves desafortunades declaracions.
6. Rebutjar els productes de consum, culturals o d'entreteniment produïts o protegits per l'Estat d'Israel. Instar el govern espanyol i la resta de governs de la Unió Europea a aturar el comerç d’armes i la cooperació militar amb l’Estat d’Israel.
7. Declarar el seu suport al poble palestí perquè pugui exercir els seus drets socials i polítics, i demanar a la comunitat internacional i al govern israelià que duguin a terme converses pacífiques en condicions d'igualtat i justícia amb el govern palestí.
8. L’Ajuntament de Tarragona organitzarà un seguit d’actes de solidaritat amb Palestina amb la col·laboració de la societat civil i hi convidarà una representació del govern palestí i de la tripulació de la “flota de la llibertat”, així com a l’activista tarragonina Ariadna Jové, la premi Nobel de la Pau Maireád Corrigan Maguire i el qui fou assistent del secretari general de Nacions Unides Denis Halliday.
9. Es farà arribar aquesta resolució als governs palestí, català, israelià i espanyol, a l’Autoritat Portuària i a la Cambra de Comerç de Tarragona així com als mitjans de comunicació.

Plataforma Cívica per aturar els abusos de membres de la Guàrdia Urbana

imatge penjada en el grup "prou abusos de la guardia urbana"

Aquest migdia he pogut llegir, al feixuc, un text en el qual es denuncien fets esdevinguts aquesta matinada passada. El text diu:

Com a la dictadura. Avui en dia la Guàrdia Urbana de Tarragona torna a fer les mateixes pràctiques que els grisos feien fa més 35 anys. I, és que tornem a trobar-nos en una situació en que l’afany recaptatori de l’ajuntament, i la repressió sistemàtica d’aquest, fan que el jovent de la nostra ciutat no és pugui expressar, ni desenvolupar la seva activitat. Ahir a les 4 de la matinada, quan diversos joves sortien d’un bar al C/ Rebolledo, va passar una patrulla de la Guàrdia Urbana, algunes persones, segurament rebotades amb l’actuació que normalment tenen els agents, van xiular. Aquests van baixar del cotxe. I, sense més ni menys, el que anava a ser una identificació il·legal, va acabar en 3 multes de 1000€ i un company, que participa de diversos moviments polítics i socials de la ciutat, detingut. Desgraciadament sabem que aquestes detencions il·legals, no son aleatòries, que aquestes pràctiques per part de la Guàrdia Urbana són corrents. A més a més, desgraciadament, l’actitud de la majoria dels agents va ser xulesca, prepotent, fent abús d’autoritat, intentant confiscar-nos els mòbils, espitjant, trepitjant el coll d’una persona amb les botes per negar-se a agafar la multa, i fins i tot, quan només reclamàvem que deixessin anar al detingut, van treure les porres i ens van intimidar amb la mirada. Un cop més podem ratificar dos coses. La repressió que aquest ajuntament duu cap a les persones que treballen des de la base per a millorar les coses. I l’afany recaptatori d’aquestes multes. Ahir van multar a 3 persones amb una multa de 1000€ per cap. Son un total de 3000€, per no fer res, res de res. Però abans d’ahir van multar un home amb una multa de 800€ per passejar el gos per la platja, i les ja conegudes de 4500€ per tirar papers al terra en una concentració contra els bancs i caixes, els 1500€ per tirar closques de pipes al terra, els 450€ per portar el patinet sota el braç, 300€ per trepitjar la gespa i tot un llarg etcètera de multes totalment irracionals que l’única funció que tenen és recaptar, ara en temps de crisi, encara més diners per a l’ajuntament. Pensem que la ciutadania ha de dir prou als abusos per part de la Guàrdia Urbana. Pensem que la ciutadania a de denunciar i dir prou a l’afany recaptatori que te aquesta Ordenança cívica i no pagar cap multa més, així com recorre totes les multes que li imposi la Guàrdia Urbana. Per tot això i molt més, una vegada més diem:
PROU ABUSOS DE LA GUÀRDIA URBANA, CARLES CASTILLO DIMISSIÓ!

Al vespre, el digital Tarragona21 també en parlava.

Jo no em defineixo, en principi, en relació al que va passar perquè no hi era i excepte el que he llegit no n'he pogut parlar amb ningú. De totes maneres em preocupa la policialització que està vivint Tarragona. Darrerament, en diferents ocasions, he pogut veure dotacions de la Guàrdia Urbana fent controls a la rotonda de la Rambla Vella, davant l'hotel Imperial Tàrraco. L'altre dia, en un d'aquests controls, al voltant de les 9 del matí, van aturar una amiga que portava el nen al cole. Tan sols li van demanar papers però em sembla lamentable posar-se a demanar papers, a les 9 del matí, a una persona que porta el nen al col·legi i que no ha comès cap infracció. Aquest fet sembla donar la raó als autors de la informació abans esmentada quan parlen de l'afany recaptatori de l'Ajuntament?
Darrerament, també, una companya ha estat multada en diferents ocasions per sortir-se un pam de la zona d'aparcament de motos o per "estacionar en el carril de circulación". Evidentment, estic d'acord en què ambdues coses, des d'un punt de vista estricte son sancionables però també ho hauria de ser que aquesta persona no pugui accedir a la zona d'aparcament, que per altra banda és plena, perquè hi ha vehicles de càrrega i descàrrega fora del lloc marcat per aquesta contingència i no aparegui cap urbano per impedir-ho.
Un exemple més de policialització esdevé quan un veí presenta una queixa de quelcom que ha fet un altre veí. Sembla que s'imposa una mediació. Qui la farà? un/a psicòleg/a? un/a treballador/a social?... NO! la guàrdia urbana.
També puc donar fe del tracte rebut en ocasions en què he estat identificat per mostrar pacíficament una pancarta, per exemple o de la sentència en què el jutge considera la inveracitat de declaracions de dos guàrdies urbans en un episodi en què un jove fou acusat d'agressions malgrat haver de ser atès de diferents contusions.
Em preocupa, també, que, en relació al cas al qual es refereix l'octaveta distribuïda aquest matí , els informes policials parlin d'un jove amb una quinzena d'"antecedents penals" quan resulta que amb aquest nom s'estan referint a pintades, penjar cartells o... pixar-se al carrer.

Imatge del fulletó 'Com la dictadura'. Aquest és el títol del fulletó repartit aquest divendres

Redacció Tarragona21

burca si, burca no? Força més complexe!

Aquests dies hi ha força enrenou amb la onada d'ajuntaments que, advertits per determinats partits polítics, s'han adonat de l'enorme perill que representa burques i nicabs i s'han afanyat a polir i actualitzar les mal anomenades "ordenances de convivència" per, en definitiva, prohibir l'ús d'aquestes vestimentes, si més no, en els edificis municipals.


Arran del debat al voltant d'aquest tema he pogut llegir alguna opinió una mica més meditada, la del doctor en Sociologia i investigador de l'Institut de l'Islam i de les Societats del Món Musulmà (IISMM) de París, Samir Amghar. Considera que prohibir el vel integral "No és la millor manera de lluitar contra el radicalisme, al contrari, afavorirà la propagació del gihadisme". Creu que la prohibició "estigmatitzarà" encara més la comunitat musulmana, a la què sovint "se l'acusa de tots els mals". Si continua aquest sentiment, assegura l'expert, 'pot portar a alguns membres a la lluita armada'. Segons l'expert en l'Islam, resultaria molt més útil parlar amb els líders religiosos d'Aràbia Saudita i demanar-los que emetin una 'fàtua' (norma islàmica de comportament) que "informi a les joves que no és necessari el vel integral quan viuen en un país no islàmic".

En el diari El Punt d'avui, apareix un article de Teresa Crespo, Presidenta d'Entitats catalanes d'acció social, que m'ha semblat força assenyat. En l'article diu coses com: El veritable repte és la construcció d'una societat multicultural en la que ens sentim partícips. Tant si la volem com si no, tots en formem part i contribuïm -positivament o negativament, de totes les maneres possibles- en la seva gestació. La nostra societat ja és multicultural, mai no tornarà a ser com fa vint o trenta anys. Aquesta veritat, com un temple, no és tan evident com sembla. A la llum de les prohibicions (les prohibicions no són un bon mètode educatiu, i la laïcitat no es fonamenta en la repressió de la manifestació de les conviccions religioses en l'espai públic, sinó en el principi de llibertat de consciència) tampoc deu ser tan evident el darrer paràgraf:

S'ha de relativitzar el debat i alliberar-lo de reaccions viscerals, però el sol fet que es produeixi és enriquidor. S'ha de convidar tots els afectats que hi participin, i sensibilitzar dels riscos d'estigmatitzar i atiar la radicalització. La prohibició pot reforçar sentiments victimistes i resultar contraproduent. El conflicte s'ha d'utilitzar, amb prudència, per generar coneixement recíproc, i tant l'escola com els equipaments municipals són espais privilegiats per a l'aprenentatge, que en la negociació ha de prevaldre sobre l'expulsió o la prohibició. El diàleg ha de ser obert, franc i valent, capaç de desconstruir les pors arrelades en la ignorància. No s'ha de perdre de vista l'objectiu últim, que és forjar una societat multicultural acollidora en la qual viure junts.

Evidentment, sembla que bona part del que es diu a l'article no té massa a veure amb la urgència i simplicitat amb que s'esta debatin i prohibint amb total inconsciència.

A l'article es comenta, entre d'altres coses, que "l'actitud envers la religió té molt a veure amb el colonialisme i el xoc entre Orient i Occident, que ha anat forjant un imaginari alimentat per circumstàncies geoestratègiques que no té res a veure amb el missatge espiritual de l'Islam. La lògica dominants-dominats perverteix el debat. L'obstinació d'alguns musulmans a l'hora de reivindicar determinats símbols religiosos és l'origen de la incomprensió de molts occidentals, i per la nostra banda hem d'evitar que el passat colonialista i el present xenòfob de certs sectors del món occidental ens impregnin d'un sentiment de culpa cap a altres cultures que condicionin la nostra posició". Aquestes frases m'han fet pensar en un article de Sami Naïr publicat a El Pais el 22 de juliol de 2005, després dels atemptats en els transports públics de Londres, anomenat Guerra de identidades en Londres.


L'article, fou escrit arran la sorpresa de la societat britànica pel fet que els responsables dels atemptats fossin fills del país, nats i educats en el país, nacionals del país (segones generacions d'immigrants). Els "experts" del xoc de civilitzacions es van apressar a dir que "ens odien", que estan "fanatitzats". L'autor diu que aquests "experts" no coneixen aquests joves, no tenen ni idea dels sismes foscs que turmenten las consciències d'aquests éssers de doble identitat, ni del dolor de les humiliacions sofertes i la duresa dels odis lentament madurats, cosa que els caps terroristes si coneixen.


Diu Sami Naïr que la primera idea que cal admetre és que. per a una part important de les poblacions musulmanes en el món occidental, a nivell de relacions internacionals, no vivim en un sistema de dret, sinó en un estat de guerra i enumera alguns factors que sostenen aquesta afirmació: dificultats d'integració (fruit tant del racisme confessional occidental envers l'Islam com del fanatisme radical dins la pròpia comunitat), les formes cada cop més humiliants de marginalitat social dels joves provinents de la immigració, l'apartheid comunitari imposat a aquests joves (tant a nivell de la inserció a la ciutat com dels valors de pertinença: "Sou diferents", se'ls diu, "admireu la nostra tolerància").

Per l'autor, l'absència de valors de pertinença és un dels punts més importants. Un multiculturalisme i una apologia de la diferència basats en un racisme social i cultural han esdevingut la fulla de parra que tapa la identitat. El multiculturalisme sense comunitat ciutadana de base, sense valors fonamentals compartits, és la guerra de tots contra tots. Els joves "kamikazes" no se senten part del nosaltres comú dels britànics.

Aquest distanciament psicològic augmenta amb la còlera d'aquests joves davant la injustícia que se'ls imposa diariament. Salim Lone, ex portaveu de la missió de les Nacions Unides a Iraq, diu: "Sí, los terroristas son unos bárbaros. Pero no hay que olvidar los crímenes contra la humanidad recientemente cometidos en Faluya, en Nayaf, en Kaim (Irak), en Yenín (Palestina) y en los pueblos y en las montañas de Afganistán. ¿Quién es más bárbaro? Por cada occidental asesinado por terroristas musulmanes desde el final de la Guerra Fría, han muerto al menos 100 musulmanes en las guerras y en las ocupaciones perpetradas por Occidente" (The Guardian, 12 y 13 de julio de 2005).Evidentemente, éstas son unas verdades molestas cuando la explicación oficial desarrollada por los poderes y sus medios de comunicación lo remite todo a nociones sencillas: terroristas, bárbaros, fanáticos, islamistas. ¿Quién piensa en las decenas de miles de civiles asesinados en Irak desde la intervención ilegal deEstados Unidos y de sus aliados? ¿Cómo justificar la existencia de un Estado de derecho a escala del mundo civilizado cuando los principales responsables de esta sangrienta matanza, George Bush, Tony Blair y sus servidores siguen gobernando, apoyados por la mayoría de sus pueblos, e incluso dan lecciones de derechos
humanos?" Això fa que, per a una part important d'aquestes poblacions, el dret occidental sigui una hipocresia, i la justícia universal un engany.

Segons Sami Naïr la força d'Al Qaeda rau en què proporciona a aquests joves una identitat substitutiva situant el combat en el planell d'aquesta identitat amb la qual cosa si maten britànics no tenen la sensació d'estar matant gent del seu poble. S'han situat fora del "Nosaltres" i s'hi oposen entrant plenament en la identitat-refugi que els ofereix el fanatisme integrista. Per ells, la mort es converteix en un alliberament.

Així doncs, conclou Sami Naïr, "el dilema es evident: o som capaços de proporcionar a aquestes poblacions, més enllà de la seva singularitat cultural i confessional, el sentiment de pertinença al Nosaltres comú, a la societat d'acollida i de naixement, i llavors l'existència d'aquesta identitat bàsica farà d'escut contra totes les formes de perversió de la identitat, o els mantenim fora de la comunitat ciutadana i, en nom de les seves diferències culturals, creem de fet les condicions que els llençaran en braços dels mestres terroristes que els proposen una identitat sagrada i trasnacional. La tragedia de Londres es la de la separació, de la injusticia, de l'absència de comunitat de pertinença, de la idea mateixa de Nació. Tan sols beneficia el terrorisme fascistoide".


Tariq Ali, en l'article Las caricaturas de Mahoma, sin vencedores, insisteix en algun dels aspectes comentats. Arran la publicació de caricatures de Mahoma en el diari danès Jyllands-Posten, l'autor parla de l'estereotip que genera la caricatura, "qualsevol musulmà és un terrorista en potència", que, al seu torn, porta a la islamofòbia, que no es diferencia massa de l'antisemitisme.

Les reaccions a la publicació no han estat tan multitudinàries com s'ha presentat interessadament, diu, però, en tot cas, l'autor critica, també, la reacció davant aquesta publicació quan, per a ell, és molt més greu la invasió d'Iraq.

Tots tres articles ens situen un un context força complexe que cal tractar amb molta cura per la construcció d'aquesta societat multicultural que ja és, vulguem o no. La forma en què els nostres polítics estan tractant el tema de la burca i el nicab no sembla pas la millor manera de fer-ho.

burca si, burca no. Tan senzill?

El Plenari de l'Ajuntament de Tarragona va aprovar, amb els vots del PSC, CiU i PP, una Moció presentada conjuntament pels grups municipals de CiU i del PSC per impulsar un reglament d’usos dels edificis municipals a fi de garantir la identificació de les persones. En el fons de la qüestió, una forma d'avançar-se al PP que en presentava una demanant la prohibició de la utilització del vel integral (burca i nicab) als espais públics de la ciutat de Tarragona. O sigui que, a partir d'ara, les dones (se suposa que els homes tampoc) no podran entrar en edificis municipals vestint burca o nicab. Tarragona té el trist honor d'afegir-se així a les ciutats de Lleida, El Vendrell i Barcelona (aquesta darrera ho disposarà per decret de l'alcaldia), implantant prohibicions, en principi impulsades pel PP i CiU, i inspirades directament per la feixista Plataforma per Catalunya, com ha insistit el seu portaveu Josep Anglada. Veieu la notícia al Diari de Tarragona, a El Punt o a Publico. El govern, enlloc de posar seny, s'ha apressat a senyalar que la llei de "llibertat religiosa" restringirà l'ús d'aquestes robes en qualsevol espai públic.

nicab

burca

David Karvala, militant d'En lluita i membre de la Plataforma Aturem la Guerra ha fet un escrit en relació a aquesta onada de prohibicions. Puc subscriure, pràcticament en la seva integritat, l'escrit que reprodueixo:

Al llarg de les últimes setmanes, la dreta -i fins i tot alguna gent que diu ser d'esquerres- ha posat en primer pla el "vel integral", és a dir el burca i el nicab. El burca, que només deixa veure a través d'una reixeta, procedeix únicament de l'Afganistan. Allà l'ocupació militar de l'OTAN, incloent tropes espanyoles, no ha alliberat les dones en aquest ni en cap altre aspecte. El nicab, originalment del Golf Pèrsic, és la peça de roba amb una clivella entorn als ulls.

Al atacar el "vel integral", sembla que, per ara, la dreta reconeix les seves dificultats per prohibir el hijab. Són massa òbvies les incongruències d'intentar impedir que una musulmana es tapi els cabells amb un mocador, una peça de roba gens diferent de la utilitzada tota la vida per algunes dones grans del camp o de la que encara porten algunes per assistir a missa, mentre que l'Estat fins i tot subvenciona l'església catòlica, que obliga les monges a cobrir-se de forma molt més restrictiva.

Els és més fàcil iniciar l'atac contra el burca i el nicab. Mentre que bastants feministes defensen el dret de les musulmanes a portar el hijab, amb el vel integral hi ha moltes més que accepten l'argument que la seva prohibició suposarà algun alliberament per a les musulmanes. Però al rerefons, els mateixos arguments contra la prohibició del hijab s'apliquen al burca i al nicab.

Una diferència important és que, mentre que moltes musulmanes a Europa porten el hijab, ben poques porten algun tipus de vel integral. Es calcula que a Lleida, on l'ajuntament vol prohibir el burca, només hi ha sis dones que el porten; si l'objectiu fos protegir-les, seria més efectiu anar a parlar amb elles personalment, abans d'obrir tot el debat i presentar resolucions a l'ajuntament. Evidentment, la proposta respon a altres objectius.

Per a la dreta, el motiu de la prohibició és bastant obvi. La impulsen els mateixos partits que donen suport a la "guerra contra el terror", amb gairebé 3.000 civils afganesos morts l'any passat; els partits que donen suport a la política assassina d'Israel contra el "fonamentalisme islamista" de Hamas (el govern democràticament elegit pel poble palestí); els que empresonen durant anys, i sense proves, veïns musulmans del Raval. A aquests partits no els interessa la llibertat ni els drets de les dones, ja siguin musulmans, cristianes, atees... Volen restringir el dret a l'avortament, volen limitar l'educació sexual a les escoles, només per posar alguns exemples. Quan diuen que la prohibició del burca té l'objectiu d'alliberar a les musulmanes, la seva hipocresia és esglaiadora. Si realment volguessin alliberar les musulmanes que viuen a Europa, començarien per garantir el seu dret a papers, treball, cursos de formació... sense les barreres imposades per les lleis d'estrangeria.

Si cal prohibir el burca, per què no es prohibeixen les processons de setmana santa? Les caputxes estil Ku Klux Klan deuen suposar el mateix atropellament a la llibertat, o a la seguretat ciutadana, que el burca. "És diferent", diuen alguns, "és només una setmana" diuen altres. L'obvi és que ens trobem, no davant un principi, sinó davant un prejudici.


Això ho esperem de la dreta. Però per què tanta gent d'esquerres dóna suport a aquestes prohibicions, impulsades pel PP i CiU, i inspirades directament per la feixista Plataforma per Catalunya, com ha insistit el seu "führer", Josep Anglada? És difícil entendre-ho. Si defensem el dret d'una dona a decidir si vol avortar, si vol posar-se un pírcing, fer-se un tatuatge, o fins i tot sotmetre's a cirurgia estètica, per què no defensem el seu dret a decidir què es posa al cap? Hi ha pressions culturals amb la qüestió del vel, sí, però també n'hi ha als altres casos: no és casualitat que fa 10 o 20 anys, gairebé cap dona portava el melic visible i amb pírcing, i ara és bastant típic.


Em costa entendre per què una dona vol portar el burca? La veritat és que sí, però això no m'atorga el dret a obligar una musulmana a vestir-se d'acord amb les meves normes, de la mateixa manera que jo no he de vestir-me segons les seves.


El problema és que es tracta de tradicions culturals diferents de les dominants a Occident; aquesta cultura occidental il*lustrada que ens va donar el comerç d'esclaus, l'Holocaust i la bomba nuclear. I no és el mateix defensar el dret a decidir, per si mateixa, per a una dona occidental -preferiblement amb estudis universitaris-, que donar el mateix privilegi a una musulmana d'origen camperol i/o pobre.

Perquè no es tracta de "vel sí" o "vel no", sinó del dret de les dones a decidir per si mateixes, i sense imposicions: una esquerra conseqüent ha de defensar aquest dret a Europa, l'Afganistan, l'Aràbia Saudita o a qualsevol altre lloc. Amb tot, les contradiccions d'aquests "progres" selectius no són tan noves. A comentaments del s.XX, gran part de l'esquerra va defensar les intencions civilitzadores del colonialisme; l'any 1914, aquestes mateixes forces van sumar-se a la gens civilitzada Primera Guerra Mundial. Van ser els revolucionaris, -Lenin, Luxemburg, Trotski i altres- els que van rebutjar aquest doble raser, i es van oposar a l'imperialisme en totes les seves facetes. La qüestió del vel integral és igualmente senzilla. S'està amb la dreta, amb l'Estat capitalista i racista, fins amb els feixistes? O es defensa el dret a decidir de les musulmanes? Si s'és d'esquerres, la resposta és fàcil.

Núria Pòrtulas absolta (i no dimiteix ningú)!

Aquesta tarda he obert la bústia del correu electrònic i entre d'altres m'ha sobtat trobar-me aquest:

Sentència absolutòria per a la Núria Pórtulas!!!

Avui la Núria Pórtulas ha estat absolta arran del recurs interposat al Tribunal Suprem en resposta a la sentència dictada per l'Audiència Nacional que la condemnava a dos anys i sis mesos de presó per “temptativa inacabada de col·laboració amb organització terrorista”, a més d’una multa de 810 euros, dos anys i mig d’inhabilitació especial per a exercir el dret de sufragi passiu i vuit anys i mig d’inhabilitació absoluta.

Des de l'Assemblea de la Núria us animem a celebrar-ho amb un brindis a les 20h davant l'ajuntament de cada municipi!!!!!!!!!!!

Evidentment, l'email m'ha causat molta alegria i corro a penjar-lo al blog.

Posteriorment, per altres vies, he rebut alguns enllaços a la notícia:

http://elsud.org/nuria/

http://www.lahaine.org/index.php?p=46196

http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/396623/index.php

http://www.vilaweb.cat/noticia/3740884/nuria-portulas-absolta.html

Per si un cas, reprodueixo la notícia de vilaweb:

Núria Pòrtulas, absolta

La defensa havia presentat un recurs al Suprem arran de la sentència de l'Audiència Nacional espanyola, que la condemnava per temptativa de col·laboració amb organització terrorista

El Tribunal Suprem espanyol ha absolt Núria Pòrtulas del delicte de 'temptativa inacabada de col·laboració amb organització terrorista' pel qual l'Audiència Nacional l'havia condemnada a dos anys i mig de presó. L'advocat, Benet Salellas, ha remarcat, en declaracions a VilaWeb, que la sentència (pdf) és definitiva i que deixa clar que 'la col·laboració amb una organització terrorista era impossible perquè no hi havia organització terrorista'.

La defensa de Pòrtulas va recórrer la sentència perquè considerava que la sentència de l'Audiència Nacional espanyola no aportava proves que relacionessin la noia de Sarrià de Ter amb cap banda armada. I així ho ha considerat també el Suprem, que recrimina a l'Audiència i a la fiscalia no haver fet cas de la documentació aportada per la defensa.

Els fets són del gener del 2007, quan els mossos d'esquadra van intervenir a Pòrtulas una llibreta (vídeo). La policia va acusar-la d'haver col·laborat amb Juan Surroche, que relacionava amb una organització armada italiana. Però Surroche va ser absolt.

Pòrtulas ja va ser empresonada preventivament durant quatre mesos el 2007. Actualment continua en llibertat provisional i cada setmana havia de presentar-se al jutjat signar.

Per celebrar l'absolució, el grup de suport a Pòrtulas ha convocat un brindis davant l'Ajuntament de Girona a les vuit del vespre i també se'n farà un a la plaça Sant Jaume de Barcelona. A més, hi ha previst que se'n convoquin uns quants més a altres viles del país.

Molt complerta, també, la informació a La Haine.

També podeu llegir altres posts que he anat penjant en el meu blog:

Núria llibertat

Núria absolució

Com no, brindo per la llibertat de Núria Pòrtulas

Egunkaria, Núria Pòrtulas... i ací no dimiteix ningú...

parlem de coses xungues però n'hi ha de pitjors

una imatge de la manifestació del 8 de juny

una imatge de la concentració Prou impunitat per l'estat d'Israel

Podria explicar força coses, per exemple, sobre la vaga a Tarragona (premeu ací si voleu veure alguna de les fotos que vaig fer), sobre la "crisi" (vegeu, si voleu, un nou article del Vicenç Navarro a Publico), sobre Palestina i Israel (vegeu l'article d'Eugenio Garcia Gascón en que diu "...El mismo día que Peres hablaba con Netanyahu, el periodista del Haaretz Gideon Levy daba una charla en Jerusalén en la que advertía que la paz no depende de Israel sino de la presión que se ponga sobre Israel...", la presió que farà la Cambra de Comerç de Tarragona?) o la xerrada que els, omnipresents, mossos d'esquadra han fet als... rectors de la província, etc., però no tenia massa temps i m'ha irritat un tema menor del qual he decidit parlar. Apa, ací us el deixo:

pancarta de la Coordinadora repartim la riquesa i el treball

Fa dies que, per diferents circumstàncies vaig sovint a Sant Pere i Sant Pau (per cert, si sabeu d'algun pis que es llogui per la zona de Miquel Servet, Violant d'Hongria, etc., aviseu! si us plau). És un barri força tranquil i agradable, si més no en comparació amb la Plaça de la Font (sembla que tinguem unes ordenances especials i no necessàriament favorables al veïnat). En principi hi anava a peu o en moto, amb la Mònica. El meu pes a la moto i algun altre factor junt amb una simpatia per la cosa pública m'han fet treure tarja de l'autobús i a utilitzar transports públics s'ha dit.

foto d'un dels nous autobusos (febrer del 2003 - No a la guerra)

Fa temps, en èpoques nadalenques, encara que no massa en el mes de desembre, em va tocar utilitzar-lo i em va emprenyar força. L'agafava a Rovira i Virgili, al sortir les nenes del CP Pax, ens deixava a Cronista Sessé i el tornàvem a agafar a Pau Casals per anar al Nàstic. Força sovint, massa, passava tard o, pitjor, abans d'hora per Rovira i Virgili amb la qual cosa ens feia arribar tard a Pau Casals amb la qual cosa les nenes arribaven tard als entrenaments. Per no parlar d'algun conductor maleducat, avaries, etc.

Finalment, vam decidir anar del Pax al Nàstic caminant. Elles aprofitaven per berenar i tots tres fèiem salut. Encara n'hauré d'estar agraït a l'EMT.

Van venir altres èpoques, una pujada notable del preu del bitllet... però no he tingut massa necessitat d'agafar-lo i m'he mogut força a peu.

Explico tot això perquè aquest matí havia de ser a les 12,00 a Sant Pere i Sant Pau. He marxat de casa i m'he adreçat a la parada de Maria Cristina, Creu Roja. El bus passava a les 11,41. Eren tocades les 11,50 i per allí no passava cap bus. Finalment el bus ha passat, quasi a les 11,55, però, sorpresa!, amb el cartell de COMPLET. He hagut de trucar un taxi, 10 eurets i excusar-me per arribar tard. La cosa podria ser una "casualitat" però resulta que, en poc temps, ja és la segona vegada que em passa. Fa uns dies, el bus que havia d'agafar per baixar de Sant Pere i Sant Pau no va passar i vaig haver d'esperar el següent. Aquell dia, si més no, no feia tard enlloc i, simplement, vaig haver de patir una certa incomoditat per la calor.

Ah, aquest matí he trucat, diferents cops, al telèfon d'atenció al client amb el resultat que les meves trucades s'han perdut a l'èter sense que ningú contestés.

Jo si que m'afegeixo a la vaga

He tingut molts dubtes per aclarir si m’afegeixo o no a la vaga de demà.

Fa uns dies, un company, i amic, va explicar al FB que no s'hi afegiria i exposava una sèrie de motius. Aprofitant els motius que ell relacionava. Coincideixo amb ell en què:

• La mobilització es fa a destemps
• Fa temps que la gent ho passa malament sense que hi hagi hagut massa queixes
  
• Els treballadors públics no som els principals perjudicats per la crisi, en tot cas els serveis públics
• Fer vaga pot afavorir políticament els que estan en contra d'aquests serveis públics i pot donar una mala imatge dels treballadors públics davant la resta de treballadors i la societat en general.
• Sense oblidar el govern que es plega als seus interessos, la meva queixa també va dirigida contra els poderosos, els pirates financers, la gran banca, el FMI, etc. tota una sèrie de ens que no són democràtics ni han estat escollits.
• Molts treballadors, d’empreses privades, fa temps que han estat acomiadats, ho passen pitjor que els empleats públics i no sembla que aquests darrers ens haguem preocupat massa per ells.
• Els bancs ofeguen als hipotecats sense feina i a les empreses amb problemes i no es secunden les propostes de fer una vaga en contra seu
• Els sindicats majoritaris no han fet les coses i s'abonen al corporativisme
• Fer vaga demà em fa sentir una certa vergonya davant els conciutadans desesperats i abandonats a la seva sort

En relació als motius que ell exposava, crec que, si bé el govern de l’estat no és el principal enemic s’equivoca amb les mesures adoptades que, com sempre, perjudiquen als de sempre i les adopta sapiguent que afavoreix “els mercats” i no el poble. En conseqüència, també és el meu "enemic"

Fer vaga, efectivament, pot donar una mala imatge dels treballadors públics davant la resta de la societat però no fer-ne la pot donar davant la resta de treballadors, encara que a destemps més val fer-la tard que mai. Per altra banda, crec que hauríem de fer vaga no pels nostres sous sinó per les mesures adoptades que perjudiquen els més desfavorits i l’activitat econòmica del país, amb l’objectiu que es convoqui una vaga general de tots els sectors.

Evidentment, aquest país necessita governs d’esquerres que comptin amb el suport de la ciutadania però aquest no és el cas, en absolut, amb l’actual govern.

Crec, a més, que si bé els sindicats majoritaris no estan a l'alçada de les circumstàncies i s'abonen al corporativisme, hi ha tota una sèrie d'ens, organitzacions i/o persones i grups, al marge de partits i sindicats institucionals i/o majoritaris que plantegen, continuament, propostes que perquè no arriben a la majoria de la població o perquè no s'expliquen bé o perquè a aquests partits i sindicats no els interessa per no posar en perill les "dàdives" que obtenen dels poderosos, ni es discuteixen. Aquests dies, per exemple, el club Bilderberg s'ha reunit en un hotel de Sitges. Partits i sindicats institucionals i/o majoritaris no han obert la boca en contra de la reunió la qual cosa no vol dir que no hi hagi hagut persones i/o grups que si que ho han fet i que han protestat a les portes de la reunió.

Per tots aquests motius, a banda, dels més coneguts, jo si m'afegiré a la vaga o si més no, atès que estic en situació d'IT, a les activitats i manifestacions que els grups, als quals m'he referit, convoquin.

"Ho volem tot i ho volem ara" Plantant cara al sistema, plantant les llavors del canvi i Infectació

En aquests dies grisos i foscos de crisi, de reforma laboral, de rapinya desaforada, de depredadors i clubs Bildelberg, de massacres indecents i de paraules tèbies i condescendents dels governs, de llepades al cul dels poderossos i bastonades als que s'atreveixen a queixar-se i que no volen pagar el banquet que s'han fotut els farts, hi ha moments bons, els moments en què coincidim per plantar cara a la púrria i moments com el que hem viscut aquest vespre. Aquest vespre hem tingut un acte entranyable i massiu alhora. Entranyable perquè el protagonitzava un company de lluites i amic, el Marc Suanes, i l'ambient era quasi familiar; massiu perquè la sala del Consell Comarcal era plena de gom a gom.
L'acte era la presentació d'un llibre i un llibre poc habitual en aquests temps de crisis i reformes laborals: un llibre anomenat "Plantant cara al sistema, sembrant les llavors del canvi" (els moviments socials al Tarragonès 1975-2010).

Català.

Els llibres del Consell.

Rústica.

Abril del 2010

17 x 24

Negre.

288

978-84-92839-27-8 24,00 euros (IVA inclós)

Per fer-ne una mica de sinopsi que millor que el text que va escriure en el seu blog (Prendre la Paraula) un altre company de lluites i amic, el Jordi Martí Font:

"El darrer estudi distingit amb el Premi Tarragonès d'Investigació ja és al carrer en forma de llibre. Aprofitant la diada de Sant Jordi, l'Editorial Arola de Tarragona ha tret al carrer “Plantant cara al sistema. Sembrant les llavors del canvi”, un estudi dels moviments socials al Tarragonès del 1975 al 2010, obra del Marc Suanes, historiador i activista també d'algun d'aquests moviments i, malgrat això darrer, capaç d'explicar la realitat sense mitificar-la, objectivament.

El llibre, tal com el seu autor indica en el pròleg, intenta trencar el mite que al Tarragonès i a la capital del Camp, mai no hi passa res, que tal com deia Vidal Alcover aquesta és una ciutat de “militars, funcionaris, putes i capellans”. Hi passa i, tot i que en algunes èpoques properes a l'actualitat, com el final dels anys vuitanta i començament dels noranta del segle passat, això va seguir aquestes coordenades fil per randa, la represa actual ha estat important, considerable i en alguns casos, esplèndida. És aquesta, doncs, una història no del poder sinó de qui resisteix davant del poder, no amb una actitud adolescent de dificultat d'assumir les normes imposades per qui mana sinó simplement per la voluntat de construir un futur que (quines coses, no?) no coincideix amb el que manaires i poderosos han previst per a totes i tots nosaltres. I és que sovint, per no dir sempre, allò que els encorbatats volen per al conjunt de la societat i que sempre ens presenten com l'”única realitat possible” no només no és l'única sinó que a més a més és impossible. Les persones que formem part dels moviments socials arreu, ja sigui al Camp de Tarragona com a l'àmbit metropolità barceloní, a l'Horta de València, a les Terres de Ponent o a les Balears, no tenim darrere, normalment, grans masses que ens permetin comptar amb una força social àmplia per fer possible els canvis socials que anhelem però és clar també que això és només qüestió de temps i que, tal com indica el títol del llibre, molts cops les nostres lluites són sordes precisament perquè la nostra feina és sembrar. Una de les reflexions que a mi se m'acut més insistentment veient com les gasta el poder quan el gestiona gent que s'autoanomena d'esquerres és si no comença a ser hora que deixem d'abandonar projectes i lluites que són nostres, és a dir anticapitalistes, en mans de la que podríem qualificar de “socialdemocràcia de sucre” que es troba fets els recipients quan arriba al poder i els llueix buits de contingut. I m'estic referint, per exemple, al tema del “no a la guerra” tot i que d'exemples n'hi ha molts altres.

Però tornem al llibre. “Plantant cara al sistema” està dividit en deu parts que inclouen els diversos tipus de moviments socials que Tarragona ha tingut en els darrers decennis. Així, és evident que es ve d'un antifranquisme centrat en el moviment obrer bàsicament al voltant de les comissions obreres i les associacions de veïns, però també amb destacades lluites de defensa del medi rural, amb la Unió de Pagesos al capdavant, i les organitzacions cristianes de base o les feministes que lluitaven al voltant del Bloc Feminista. Tot aquest món es va ensorrar quan el seu principal contrincant va desaparèixer. Així, tot i mantenir una important presència pública i mediàtica després de la mort de Franco, les lluites socials que derivaven de l'antifranquisme es van anar esllanguint des del moment que el seu principal enemic va desaparèixer. L'anomenada Transició va ser llarga a Tarragona perquè al poder li va caldre desfer i aigualir les organitzacions i les lluites socials que amb l'empenta de la lluita contra la dictadura havies esdevingut importants agents de canvi.

El llibre tracta en diversos capítols aquesta Transició, al costat de l'antimilitarisme i el pacifisme a “Cap exèrcit defensa la pau”; la lluita ecologista contra nuclears i petroquímica; el feminisme i l'alliberament gai, lèsbic bisexual i transsexual; les ONG; i els moderns moviments socials que van des del moviment llibertari fins a l'anticapitalisme o l'Esquerra Independentista. Cada un d'aquests apartats conté una àmplia documentació i dades cronològiques diverses que aporten informacions que mai abans havien estat valorades ni recollides juntes, a no ser què ho fes, Déu mos en guard, algú que s'hi dediqués professionalment tot i que no amb la voluntat d'historiar-ho sinó amb la de controlar-ho. I això -no ens cal patir- ja sabem que en democràcia no passa. Cada un dels apartats de què he parlat conté una àmplia documentació visual, un dels grans encerts del llibre, que permet al lector o lector tenir accés a un material difícil de tenir i fins i tot de veure junt fins ara. Cartells, fotos, manifestos, octavetes, portades de revistes... completen un estudi que ens era imprescindible i que ens permet dir, sense cap mena de dubte, que ni Tarragona ha estat tan dòcil com semblava ni el que ve sigui tan fosc com alguns ens volen fer creure. O, dit d'una altra manera, que entre Nadal i Setmana Santa, la dignitat rebel també ha florit al Camp i fins i tot a casa del bisbe."

No és casual posar un text del Jordi per parlar d'aquest llibre perquè aquests dies també està veient la llum el llibre Infectació, un recull de 46 articles, de membres de diferents moviments socials, amb la finalitat de pronmoure justament això: la infectació d'uns i altres moviments amb la finalitat de crear una xarxa més potent. I el Jordi, si més no per a mi, és l'ànima mater d'aquest projecte.

El llibre del marc sobre els moviments socials té una continuació lògica en l'Infectació.

Reprodueixo un parell de fragments del pròleg del llibre, publicat pel Jordi en el seu blog:

"S’ha acabat el temps del plany, s’ha acabat el temps del “no hi ha res a fer”. Ara sabem i podem afirmar que hem estat capaces de resistir, que hem estat capaços de crear espais de dissidència, que hem estat capaces de dir “no” quan ha calgut, que hem estat capaços de dir, en veu alta, que el futur serà de totes i tots o no serà.
Malgrat sindicats domesticats, partits d’esquerra gestionadors del capital, projectes fracassats i utopies verbalitzades i no realitzades, ens enfrontem al poder en cada una de les seves realitzacions, començant pel poder que nosaltres mateixes creem. I davant hi tenim el capital, la patronal, la banca, els exèrcits, les esglésies (començant per les nostres) i la nostra mateixa incompetència...
.../...

-Som a les fàbriques, als sindicats, als centres de treball, a les agrupacions polítiques, a les organitzacions solidàries, les antirepressives, a les cooperatives, a les universitats, a les cases okupades, als ateneus, als centres d’estudis, als casals populars, als instituts, als mitjans de contrainformació, als carrers, a les oficines i arreu, i no acceptem els objectius econòmics que ens tracten com a números i prou.

Ho volem tot i ho volem ara, totes i tots, perquè renunciar-hi per prudència o responsabilitat només ens pot portar, com sempre, a ser imprudents i irresponsables."