"Ho volem tot i ho volem ara" Plantant cara al sistema, plantant les llavors del canvi i Infectació

En aquests dies grisos i foscos de crisi, de reforma laboral, de rapinya desaforada, de depredadors i clubs Bildelberg, de massacres indecents i de paraules tèbies i condescendents dels governs, de llepades al cul dels poderossos i bastonades als que s'atreveixen a queixar-se i que no volen pagar el banquet que s'han fotut els farts, hi ha moments bons, els moments en què coincidim per plantar cara a la púrria i moments com el que hem viscut aquest vespre. Aquest vespre hem tingut un acte entranyable i massiu alhora. Entranyable perquè el protagonitzava un company de lluites i amic, el Marc Suanes, i l'ambient era quasi familiar; massiu perquè la sala del Consell Comarcal era plena de gom a gom.
L'acte era la presentació d'un llibre i un llibre poc habitual en aquests temps de crisis i reformes laborals: un llibre anomenat "Plantant cara al sistema, sembrant les llavors del canvi" (els moviments socials al Tarragonès 1975-2010).

Català.

Els llibres del Consell.

Rústica.

Abril del 2010

17 x 24

Negre.

288

978-84-92839-27-8 24,00 euros (IVA inclós)

Per fer-ne una mica de sinopsi que millor que el text que va escriure en el seu blog (Prendre la Paraula) un altre company de lluites i amic, el Jordi Martí Font:

"El darrer estudi distingit amb el Premi Tarragonès d'Investigació ja és al carrer en forma de llibre. Aprofitant la diada de Sant Jordi, l'Editorial Arola de Tarragona ha tret al carrer “Plantant cara al sistema. Sembrant les llavors del canvi”, un estudi dels moviments socials al Tarragonès del 1975 al 2010, obra del Marc Suanes, historiador i activista també d'algun d'aquests moviments i, malgrat això darrer, capaç d'explicar la realitat sense mitificar-la, objectivament.

El llibre, tal com el seu autor indica en el pròleg, intenta trencar el mite que al Tarragonès i a la capital del Camp, mai no hi passa res, que tal com deia Vidal Alcover aquesta és una ciutat de “militars, funcionaris, putes i capellans”. Hi passa i, tot i que en algunes èpoques properes a l'actualitat, com el final dels anys vuitanta i començament dels noranta del segle passat, això va seguir aquestes coordenades fil per randa, la represa actual ha estat important, considerable i en alguns casos, esplèndida. És aquesta, doncs, una història no del poder sinó de qui resisteix davant del poder, no amb una actitud adolescent de dificultat d'assumir les normes imposades per qui mana sinó simplement per la voluntat de construir un futur que (quines coses, no?) no coincideix amb el que manaires i poderosos han previst per a totes i tots nosaltres. I és que sovint, per no dir sempre, allò que els encorbatats volen per al conjunt de la societat i que sempre ens presenten com l'”única realitat possible” no només no és l'única sinó que a més a més és impossible. Les persones que formem part dels moviments socials arreu, ja sigui al Camp de Tarragona com a l'àmbit metropolità barceloní, a l'Horta de València, a les Terres de Ponent o a les Balears, no tenim darrere, normalment, grans masses que ens permetin comptar amb una força social àmplia per fer possible els canvis socials que anhelem però és clar també que això és només qüestió de temps i que, tal com indica el títol del llibre, molts cops les nostres lluites són sordes precisament perquè la nostra feina és sembrar. Una de les reflexions que a mi se m'acut més insistentment veient com les gasta el poder quan el gestiona gent que s'autoanomena d'esquerres és si no comença a ser hora que deixem d'abandonar projectes i lluites que són nostres, és a dir anticapitalistes, en mans de la que podríem qualificar de “socialdemocràcia de sucre” que es troba fets els recipients quan arriba al poder i els llueix buits de contingut. I m'estic referint, per exemple, al tema del “no a la guerra” tot i que d'exemples n'hi ha molts altres.

Però tornem al llibre. “Plantant cara al sistema” està dividit en deu parts que inclouen els diversos tipus de moviments socials que Tarragona ha tingut en els darrers decennis. Així, és evident que es ve d'un antifranquisme centrat en el moviment obrer bàsicament al voltant de les comissions obreres i les associacions de veïns, però també amb destacades lluites de defensa del medi rural, amb la Unió de Pagesos al capdavant, i les organitzacions cristianes de base o les feministes que lluitaven al voltant del Bloc Feminista. Tot aquest món es va ensorrar quan el seu principal contrincant va desaparèixer. Així, tot i mantenir una important presència pública i mediàtica després de la mort de Franco, les lluites socials que derivaven de l'antifranquisme es van anar esllanguint des del moment que el seu principal enemic va desaparèixer. L'anomenada Transició va ser llarga a Tarragona perquè al poder li va caldre desfer i aigualir les organitzacions i les lluites socials que amb l'empenta de la lluita contra la dictadura havies esdevingut importants agents de canvi.

El llibre tracta en diversos capítols aquesta Transició, al costat de l'antimilitarisme i el pacifisme a “Cap exèrcit defensa la pau”; la lluita ecologista contra nuclears i petroquímica; el feminisme i l'alliberament gai, lèsbic bisexual i transsexual; les ONG; i els moderns moviments socials que van des del moviment llibertari fins a l'anticapitalisme o l'Esquerra Independentista. Cada un d'aquests apartats conté una àmplia documentació i dades cronològiques diverses que aporten informacions que mai abans havien estat valorades ni recollides juntes, a no ser què ho fes, Déu mos en guard, algú que s'hi dediqués professionalment tot i que no amb la voluntat d'historiar-ho sinó amb la de controlar-ho. I això -no ens cal patir- ja sabem que en democràcia no passa. Cada un dels apartats de què he parlat conté una àmplia documentació visual, un dels grans encerts del llibre, que permet al lector o lector tenir accés a un material difícil de tenir i fins i tot de veure junt fins ara. Cartells, fotos, manifestos, octavetes, portades de revistes... completen un estudi que ens era imprescindible i que ens permet dir, sense cap mena de dubte, que ni Tarragona ha estat tan dòcil com semblava ni el que ve sigui tan fosc com alguns ens volen fer creure. O, dit d'una altra manera, que entre Nadal i Setmana Santa, la dignitat rebel també ha florit al Camp i fins i tot a casa del bisbe."

No és casual posar un text del Jordi per parlar d'aquest llibre perquè aquests dies també està veient la llum el llibre Infectació, un recull de 46 articles, de membres de diferents moviments socials, amb la finalitat de pronmoure justament això: la infectació d'uns i altres moviments amb la finalitat de crear una xarxa més potent. I el Jordi, si més no per a mi, és l'ànima mater d'aquest projecte.

El llibre del marc sobre els moviments socials té una continuació lògica en l'Infectació.

Reprodueixo un parell de fragments del pròleg del llibre, publicat pel Jordi en el seu blog:

"S’ha acabat el temps del plany, s’ha acabat el temps del “no hi ha res a fer”. Ara sabem i podem afirmar que hem estat capaces de resistir, que hem estat capaços de crear espais de dissidència, que hem estat capaces de dir “no” quan ha calgut, que hem estat capaços de dir, en veu alta, que el futur serà de totes i tots o no serà.
Malgrat sindicats domesticats, partits d’esquerra gestionadors del capital, projectes fracassats i utopies verbalitzades i no realitzades, ens enfrontem al poder en cada una de les seves realitzacions, començant pel poder que nosaltres mateixes creem. I davant hi tenim el capital, la patronal, la banca, els exèrcits, les esglésies (començant per les nostres) i la nostra mateixa incompetència...
.../...

-Som a les fàbriques, als sindicats, als centres de treball, a les agrupacions polítiques, a les organitzacions solidàries, les antirepressives, a les cooperatives, a les universitats, a les cases okupades, als ateneus, als centres d’estudis, als casals populars, als instituts, als mitjans de contrainformació, als carrers, a les oficines i arreu, i no acceptem els objectius econòmics que ens tracten com a números i prou.

Ho volem tot i ho volem ara, totes i tots, perquè renunciar-hi per prudència o responsabilitat només ens pot portar, com sempre, a ser imprudents i irresponsables."