Diumenge, 4 de novembre, fem Paraules per la Pau, la concentració antimilitarista contra la presència dels vaixells de guerra al port de Tarragona des de la creació d'espais de pau, art i vida. Aquest diumenge ens trobarem, com cada primer diumenge de mes, a les 12 h. del migdia a la Plaça de la Font i, després de plantar la paradeta i donar la benvinguda, farem la ruta literària de Vicent Andrés Estellés per la Part Alta. Un passeig per diferents indrets de la Part Alta, poemes, música i...
Distribuirem, també el núm. 74 del full informatiu Paraules per la Pau amb l'itinerari i els poemes.En l'edició de 2001 de la Setmana dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona s'inaugurà la ruta literària de Vicent Andrés Estellés, un itinerari en què es recorren els espais de Tarragona poetitzats per aquest gran escriptor del País Valencià: claustre de la Catedral, Cal Degà, pla de la Seu, Pretori, Museu Arqueològic i església de Santa Maria del Miracle. Vicent Andrés i Estellés (Burjassot, Horta 1924 - València 1993) Poeta. De família humil, fou aprenent de forner i d'orfebre, i mecanògraf. Becat, estudià, a l'Escola Oficial de Periodisme. Des del 1949 treballà al diari "Las Provincias" de València, i en fou redactor en cap. Poeta extraordinàriament prolífic i d'edició marcàdament dispersa, corregia els primers llibres a partir d'un corpus que ell mateix anomenava "els manuscrits de Burjassot", de difícil datació a causa d'un continuat procés de reelaboració. Altres sèries en què aplegà alguns dels seus llibres són Cançoner i un vastíssim Mural del País Valencià, del qual publicà fragments a partir del 1978. Considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, els primers llibres que publicà foren Ciutat a cau d'orella (1953), , La nit (1956), volum suscitat per la mort d'una filla, Donzell amarg (1958), premi Cantonigròs 1957, i L'amant de tota la vida (1966). Al començament dels anys setanta, l'aparició de Lletres de canvi (1970), , Primera audició (1971), L'inventari clement (1971) premi Ausiàs Marc 1966; La clau que obrí tots els panys (1971), premi Diputació de València 1958; s'iniciaren el seu reconeixement i la seva popularitat, a la qual contribuí, així mateix, l'edició de l'anomenada obra completa —Recomane tenebres (1972), premi Crítica Serra d'Or, Les pedres de l'àmfora (1974), Lletra d'Or i premi Crítica Serra d'Or, Manual de conformitats (1977), Balanç de Mar (1978), premi Crítica Serra d'Or, Cant temporal (1980), Les homilies d'Organyà (1981), que inclou Coral romput, enregistrat en disc per Ovidi Montllor, Versos per a Jackeley (1983), , Vaixell de vidre (1984), . La lluna de colors (1986) i Sonata d'Isabel (1990)—, que recull, segons el criteri de l'autor, part de la seva obra, ja publicada o, sobretot, inèdita. La seva expressió poètica presenta dues constants, la mort i el sexe, i al·ludeix sovint a la realitat quotidiana, descrita amb un estil molt expressiu construït sobre la fusió de diversos registres, amb predomini de la llengua vulgar. té algunes composicions en prosa, algunes novel·les, obres teatrals, com els poemes escènics de l'Oratori del nostre temps (1978), guions de cinema inèdits i unes memòries de les quals han aparegut tres volums.
Per si algú els vol llegir reprodueixo els poemes que es llegiran en els indrets que s'indiquen:
Poemes
- Claustre de la Catedral
Us diria primer l'espectacle del claustre
solemne, al cap al tard, quan avancen els vius
batallons de les ombres tan cautelosament
i acaben instaurant un règim de tenebra,
obert, no obstant, a una política llunar.
La nit, plena de llacs, tota nua, ben púdica.
La processó de les rates
El capitell on duien a enterrar una rata,
l'antecedent remot, diríem, de Walt Disney,
si no hi hagués, també, els sermons, ameníssims,
de sant Vicenç Ferrer o algun text d'Eiximenis,
una moralitat que buscava en les bèsties
una exemplaritat distretament exempta.
A mi acorda un dictat. Dins Manual de conformitats. Obra Completa. Volum 3. València: Edicions 3 i 4 1980.
2. Cal Degà [Inscripcions hebraiques a Cal Degà]
Els domassos antics
pel passadís en l'ombra, enllà el finestral gòtic.
A la plaça, dessota els porxos, hi ha la font,
la font antiga i bruta, i després els comerços,
els comerços antics i bruts, un carreró,
unes pedres hebrees amb breus inscripcions,
una finestra plena de foscor. Aleshores
buscàvem un camí remorós de xiprers,
el trobàrem molt tard i no el vàrem recórrer;
tornàrem a l'hotel. Fou la primera nit. [...]
Per primera vegada vam jaure junts i nus.
Recorde els llençols, blancs. Vàrem ser molt feliços.
- Pla de la Seu
i altra vegada el fang, els carrers plens de fang;
alguna llosa negra en alguna façana
amb algun text hebreu difícil de resoldre;
i de sobte la gràcia d'una finestra gòtica,
quan ja s'ha fet migdia entre els avellaners
i un riu de verdes fulles es pot creuar, si ho vols,
saltant entre unes pedres amablement anònimes,
i en el llit de l'hotel canta victòria el mascle
i balla, nu, en el centre de l'habitació
com en una pintura rupestre...
A mi acorda un dictat. Dins Manual de conformitats. Obra Completa. Volum 3. València: Edicions 3 i 4 1980.
4. Museu Nacional Arqueològic de Tarragona [La nina d'ivori]
tragueren un muntó de delicada cendra
--com si, intacta, trobassen, entre cuixes de pols,
al cap dels segles, una virginitat incòlume,
un pessic de safrà cremat per la catàstrofe
que es desfaria el tacte més comprensiu i amable,
allò que fou grapat d'exasperada molsa--,
una nina de vori, articulada --encara
se la pot veure en un museu: és un prodigi
de realisme: té els pits incipients,
i sobre el ventre el trèmul vertigen del melic--,
i això entre altres vestigis...
A mi acorda un dictat. Dins Manual de conformitats. Obra Completa. Volum 3. València: Edicions 3 i 4 1980.
5. Pretori [El sarcòfag d'Hipòlit]
I això entre altres vestigis: el sarcòfag d'Hipòlit,
la tenebrosa història relatada entre pàmpols
i cérvols d'una pedra que té color de pa,
amb aquella nacrada qualitat de la pell
en uns determinats llocs recòndits d'un cos,
amb les reminiscències interiors, castíssimes,
d'aquelles caragoles de mar que t'estimaves;
les estores que duien les rameres antigues
per tal de treballar on trobassen la feina,
o l'emblema de fang que els penjava entre els pits,
amb les eines del seu ofici venerable
a una escala portàtil, simplement emblemàtiques,
per més que allò al·ludia a ereccions i pèls
d'una anonimitat obscena i convinguda,
a expeditives pràctiques que un furor acredita,
d'una justificada activitat diversa
que en la diversitat potser es redimia,
si és que es buscava alguna redempció, qui ho sap,
entre besos i araps i ja no me'n recorde
del teu nom i les teues peculiaritats.
A mi acorda un dictat. Dins Manual de conformitats. Obra Completa. Volum 3. València: Edicions 3 i 4 1980.
6. Amfiteatre-església de Santa Maria del Miracle
Santa Maria del Miracle
abandonada vora el mar,
al mig del cercle de les ales
de les gavines o el passat.
Santa Maria del Miracle,
ones i segles, vénen, van,
des de Mallorca a Tarragona
i vers la veu des de la sang.
Santa Maria del Miracle,
més majestat que soledat.
Rellisca l'aire per les galtes
d'àngels que foren i seran.
Retronen segles entre els marbres.
El bosc té a l'aire l'arrelam.
Santa Maria del Miracle.
Nues donzelles i gegants.
¡Oh caragol de mar a l'aire,
on la maror dels segles va
--Santa Maria del Miracle—
vers el present des del passat!
Música fina i perdurable
corrent pels còdols i pel gram.
Santa Maria del Miracle,
on ancorà l'Eternitat.
Rellisca l'aire per les galtes
d'àngels que foren i seran.
Santa Maria del Miracle...
Remor de precs i de cavalls.
Ciutat a cau d'orella. Dins Les homilies d'Organyà. Obra completa. Volum 6. València: Edicions 3 i 4 1981.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada