diumenge, 8 de juliol de 2007

Premis Repsol YPF (Repsol mata)




Aquest dies s’ha tornat a muntar “intervencions artístiques efímeres” pels carrers de la Part Alta. La cosa no tindria major importància (valoracions de les “obres d’art” a banda) si no fos per que es fa en el marc dels Premis REPSOL YPF.

Els Premis Repsol YPF, diu la propaganda oficial, dónen la paraula als artistes, per fer realitat la seva obra, però no es vol quedar en un concurs productor d’objectes, sinó en un productor d’idees i experiments, PREMIS REPSOL YPF vol ser un concurs que ajudi a l’observació i a la crítica del món, per això proposa treure l’art al carrer, un lloc on actualment es dissolen els límits tradicionals entre la comunicació, la informació, la cultura de masses i la publicitat; els diàlegs s’amplien. Amb la realització dels projectes, els joves, les joves, aquest any, posen damunt de la taula unes crítiques socials i una realitat que no és indiferent a ningú.


La única crítica (i la més important) que no s’ha posat sobre la taula – alguns activistes ho han hagut de dir amb enganxines al costat dels cartells informatius-
ha estat la que fa referència al principal sponsor, Repsol YPF, que a Tarragona finança activitats culturals i festives mentre, en diferents llocs, s’acusa REPSOL de:
• L’ocupació territorial de REPSOL-YPF en el planeta, extraient, refinant i transportant petròli, tant en las zones rurals com en la perifèria de les grans ciutats.
• L’abús de poder que exerceix REPSOL-YPF sobre les classes dirigents de tots els països, per que cedeixin al seus interessos, encara que vagin en contra de la població.
• Que REPSOL-YPF deteriora la terra, les reserves d’aigua, l’atmosfera en cadascuna de les fases de la seva cadena productiva, sense fer-se càrrec de la seva reparació i sense comptabilitzar aquestes externalitats en el preu final del producte. Provocant el col•lapse climàtic del planeta, per la pèrdua irreversible d’ecosistemes tropicals, sistemes forestals i terres fèrtils, abocant milions de tones de CO2a l’atmosfera.
• Els abusos socials, culturals i el deteriorament de la salut de les poblacions envaïdes en els seus blocs d’exploració i extracció, així com els seus oleoductes i gasoductes. I la complicitat i suport a dictadures i conflictes bèl•lics (Nigèria, Guinea Equatorial, Libèria..), al mantenir amb els seus governs relacions econòmiques. La dependència d’un model energètic que provoca unes altes tases de mortalitat per accidents d’automòbil o càncer de pulmó.
Hi ha força més informació a http://repsolmata.info
De totes maneres, com hi ha problemes per entrar a la web podeu mirar http://www.quiendebeaquien.org/spip.php?article230



Per acabar el tema reprodueixo un poema de Gabriel Celaya (gracias Mabel) que hi té a veure:

La poesía es un arma cargada de futuro

" Cuando ya nada se espera personalmente exaltante
mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,
fieramente existiendo, ciegamente afirmando,
como un pulso que golpea las tinieblas,

cuando se miran de frente
los vertiginosos ojos claros de la muerte,
se dicen las verdades:
las bárbaras, terribles, amorosas crueldades:

Se dicen los poemas
que ensanchan los pulmones de cuantos, asfixiados,
piden ser, piden ritmo,
piden ley para aquello que sienten excesivo.

Con la velocidad del instinto,
con el rayo del prodigio,
como mágica evidencia, lo real se nos convierte
en lo idéntico a sí mismo.

Poesía para el pobre, poesía necesaria
como el pan de cada día,
como el aire que exigimos trece veces por minuto,
para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.

Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
decir que somos quienes somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo.

Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.

Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren
y canto respirando.
Canto, y canto, y cantando más allá de mis penas
personales, me ensancho.

Quisiera daros vida, provocar nuevos actos,
y calculo por eso con técnica, qué puedo.
Me siento un ingeniero del verso y un obrero
que trabaja con otros a España en sus aceros.

Tal es mi poesía: Poesía-herramienta
a la vez que latido de lo unánime y ciego.
Tal es, arma cargada de futuro expansivo
con que te apunto al pecho.

No es una poesía gota a gota pensada.
No es un bello producto. No es un fruto perfecto.
Es algo como el aire que todos respiramos
y es el canto que espacia cuanto dentro llevamos.

Son palabras que todos repetimos sintiendo
como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado.
Son lo más necesario: Lo que no tiene nombre.
Son gritos en el cielo, y en la tierra, son actos. "

5 comentaris:

De Amor e de Terra ha dit...

Hola Josep Maria, buenos días!
Mucho interessante este post!
Me gusta aprender, saber mas y es eso que hago gada vez que venga hasta accá.
Gracias.
abrazo

Maria Mamede

Josep Maria ha dit...

Gracias a ti. Un abrazo.

Té la mà Maria - Reus ha dit...

El premi REPSOL el tenim cada dia a les contrades del camp de Tarragona en forma de ximanea fumajant i traien foc pels caixals, com si d'un drac es tractes. Que els hi preguntin a la gent del Morell, Pobla de Mafumet i sobretot a Constanti.

Hipocrites !!!!!!!

g! ha dit...

La veritat és que el tema és força complexe amb conclusions evidents. Sempre he pensat que qui mana no és la classe política sino les grans multinacionals.

No és fàcil solucionar-ho, si tots anèssim a una ho seria, però en una societat consumista és una utopia.

Per cert ja posat et recomano un llibre: El libro negro de las marcas. El lado oscuro de las empresas globales

Klaus Werner y Hans Weiss
Colección Arena Abierta
Editorial Debate
Barcelona, 2004


Just ara he descobert el teu bloc.
Salut!

"o moço da bodega" ha dit...

Ellos piensan que actuando así, engañan la humanidad y los activistas. Trabajar con responsabilidad social, respetando el medio ambiente está lejos de acontecer. Promueven, como la Petrobrás brasileña, campeonatos de fúrmula 1 , shows y otras cosas para desviar la atención de la depredação que ellos cometen.

Abrazos