només dos esdeveniments luctuosos?

En poc temps hi ha hagut dos esdeveniments luctuosos, que, evidentment, rebutjo a la vegada que lamento les víctimes ocasionades. Els dos fets són la mort de sis militars espanyols al Líban i, ara, les víctimes de l’atemptat al Iemen.

En el cas dels militars espanyols cal tenir en compte on eren, quins interessos servien i quines conseqüències comporta. Evidentment, eren on eren en funció dels compromisos del govern espanyol. Una altra qüestió és que tres dels soldats eren colombians la qual cosa posa, també, sobre la taula el fet que a les forces armades espanyoles hi ha un 9% d’estrangers mentre que a les missions “de pau” el percentatge puja al 30%.

Enlloc d’afrontar aquests i altres interrogants i/o qüestions com el que fa referència a l’absència d’”inhibidors de freqüències” en el vehicle dels militars, les institucions han lamentat i condemnat els fets i el mateix Zapatero ha expressat el seu dolor per la mort dels militars. Funerals amb l’assistència del ministre de Defensa, dues condecoracions, himnes, rebuda dels cadàvers per part del president Zapatero i el Príncep d’Astúries, més funerals presidits per Felipe de Borbón i la princesa Letízia, etc

Sense voler frivolitzar, en absolut, entenc que el que va passar és podria qualificar com d’“accident de treball” la qual cosa em porta a pensar en els 959 accidents de treball mortals que hi ha hagut a Espanya entre abril del 2006 i març del 2007 (les baixes en missions “de pau” ascendeixen a 135) i en que, no em consten, lamentacions institucionals, ni funerals amb ministres o prínceps, ni condecoracions.

Per altra banda, en relació a l’atemptat al Iemen em sobten les mostres de condol de les institucions que, fins i tot, surten a la porta (com han fet, tots solets, els regidors i regidores de l’Ajuntament de Tarragona). Em sobta perquè entenc que, lamentacions a banda, el que han de fer els poders públics és solventar els problemes de les víctimes i els seus familiars la qual cosa em fa pensar en que hi ha víctimes de l’Hipercor que encara no han cobrat les indemnitzacions o que l’Associació Catalana de Víctimes d’organitzacions terroristes va presentar, el 18 de maig de 2005, a Madrid, amb l’"Asociación de Afectados por terrorismo 11M" i en presència de la mare de Jose Couso) una proposta denominada "Actos de terrorismo y situaciones similares en el extranjero" en la qual es planteja la situació real d’aquells ciutadans i ciutadanes que pateixen les conseqüències d’atemptats terroristes, actes de guerra, etc. a l’estranger. El 30 de juny de 2005 es va lliurar a tots els grups parlamentaris del Congrés dels Diputats un exemplar de l’esmentada proposta. Desafortunadament, més de dos anys després i malgrat situacions semblants a la del Líban encara no hi ha cap resposta a la proposta.

Podríem afegir, a més, que mentre el govern lamenta, treballa (a dios rogando y con el mazo dando). Treballa perquè l’Institut per a la Pau d’Estocolm pugui dir que en el període 1995-99 Espanya fou el 12è exportador d’armes del món. O que , segons les estadístiques d’”exportación de Material de Defensa y de Doble Uso” relatives al primer semestre de 2006, les vendes d’armament van suposar 462,6 milions d’euros.

L’anàlisi de les dades que fan Amnistia Internacional i Intermón constata que armes espanyoles i productes i tecnologies de doble ús continuen arribant a països en conflicte armat, amb tibantors regionals o en els què hi ha greus i reiterades violacions dels drets humans com la Xina, Israel, Colòmbia, Marroc i Indonèsia.