L'enllaç és pàgina oficial de Joan Margarit
DADES BIOGRÁFIQUES
Joan Margarit i Consarnau neix a Sanaüja, a la comarca de la Segarra, en un moment de la Guerra Civil Espanyola quan el front d’Aragó ja era a prop d’aquelles terres, l’11 de maig del 1938, fill de Joan Margarit i Serradell, arquitecte, de Barcelona, i Trinitat Consarnau i Sabaté, mestra, de L’Ametlla de Mar.
El pare i la mare s’havien casat el juliol de 1936 a Barcelona, però la Guerra Civil els va obligar a retirar-se a Sanaüja, a casa de l’àvia paterna, on va néixer el poeta.
Acabada la guerra i fins el 1948, la família canvia moltes vegades de domicili: Barcelona, Rubí, Figueres i Girona. De retorn a Barcelona, la família viu davant del Turó Park i Joan Margarit fa el batxillerat a l’Institut Ausiàs March que aleshores estava situat al carrer Muntaner.
L’any 1954 la família es trasllada a les illes Canàries i, des del 1956, Margarit passa els cursos acadèmics a Barcelona per estudiar arquitectura, al Col.legi Major Sant Jordi, on residirà fins el 1961. El 1962 coneix Mariona Ribalta amb qui es casa l’any següent, instal•lant-se al carrer Sardenya de Barcelona, a tocar de la plaça Sanllehy. Allí neixen les seves filles Mònica, Anna i Joana, i el seu fill Carles.
Margarit s’havia donat a conèixer com a poeta en castellà el 1963 i el 1965. Després d’un llarg parèntesi de deu anys, escriu “Crónica”, publicat pel seu amic Joaquim Marco, director de la col•lecció “Ocnos”, de Barral Editores. A partir del 1980, inicia la seva obra poètica en català.
Des del 1975, Margarit i la seva família viuen a Sant Just Desvern, on també hi ha l’estudi d’arquitectura que comparteix amb Carles Buxadé, l’amic i soci, des del 1980. Des del 1968, Margarit és catédràtic, jubilat actualment, de Càlcul d’estructures de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona.
" Ja hi dormia, d'infant, sota aquest cel
que du als ulls, un cel de nit
amb estrelles immòbils com icones.
Aquest dia que encara no comença
es un tresor d'instants que, en escampar-se,
ningú mai més ja no podrà ajuntar.
Mira l'eixida fosca
on tantes fulles d'heura són callades,
com en suspens davant de la imminència
d'un demà que és present al negre cel.
Encén els llums i les finestres semblen
quadres d'or exposats a la façana,
un preludi del fil blau cel i rosa
que tallarà la fosca com una arma
damunt d'aquest silenci impenetrable
de les cases dempeus en el carrer.
Aurora a aurora fa la seva mort,
la seva veu als murs i, absort, escolta
l'auster silenci de la fosca als vidres
els primers crits de garsa en el terrat.
La semblança de l'alba amb el no-res
li porta el fred als ulls, i un grat record
d'un altre temps s'apuja dintre seu
quan, un cop esvanides les estrelles,
les heures tremoloses es desvetllen
i tanca els llums, igual que va fer ahir,
i com farà demà fins que, una albada,
el seu esguard també s'hagi esvanit. "
3 comentaris:
resulta curiós que no sigui fins al 1980 que no escrigui en català.
I a mi em sorprèm que sigui veí dels meus avis de Barcelona a la plaça Sanllehy... els haur`´e de preguntar si el coneixen, ja que fa 45 anys que viuen com tu i jo de lluny!
A mi el Margarit no m'agradava, però el Xavier Ribalta el musicava i escoltant-lo em va començar a dir alguna cosa. Ara m'en diu més. Té poemes molt bons tot i que no em remou per dins, però em sembla que és una qüestió de temps.
doncs, xiquets, els poemes que tenen a veure ambn la mort de les seves filles són totalment corprenedor. Si podeu entreu a la seva web i al·lucinareu (jo, si més no).
Publica un comentari a l'entrada